Associació d'amics del monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron

  Habituats com estem a parlar dels monjos jerònims en general i de l’orde jerònim en particular, anem a descobrir ara el significat   etimològic del mot Jeroni , Hieronymus , Hierönymos . Jeroni procedeix del nom grec Hierönymos . És un  nom propi  de persona que procedeix del  grec antic Ἱερώνυμος  (Hierốnymos) que significa “nom sagrat”, també interpretat com a nom santificat. És format a partir de les partícules   ἱερός  (hierόs) que vol dir sagrat i  ὄνομα  (ónoma) que significa nom. Seguint aquesta premissa els mots hieràtic o jerarquia derivarien també de l’arrel hierós. Del grec Hierönymos va passar al llatí, derivant cap el nom de HIeronymus, d’on va passar posteriorment a les llengües romàniques modernes: convertint-se en català antic en Jerònim, d’on evolucionaria a l’actual Jeroni , en castellà Jerónimo , en francès Jerôme , en occità Jiròni, en portuguès Jerônimo i en italià Geronimo . Aquest nom en anglès, Jerome , parteix de la mateixa evolució dee les llengü

  La primera fundació jerònima de l’antiga Corona d’Aragó es va fer al País Valencià. Fou erigida l’any 1374 als peus del Montgó, després de rebre consentiment del papa Gregori XI. Sant Jeroni de la Plana de Xàbia (Marina Alta), va ser però una fundació efímera, una incursió de pirates barbarescs produïda pocs anys després de la seva fundació, l’any 1386, va suposar la captura de la comunitat i la seva posterior venda com esclaus a Bugia. En definitiva, un veritable cop de mort  per al novell cenobi. Actualment, aquest indret ocupat per un Santuari, anomenat Nostra Senyora del Àngels, serva molt pocs records del primerenc monestir jerònim. La irrupció corsària comportà la mort del prior i la captura de vuit monjos de la comunitat, sols tres aconseguiren fer-se escàpols. Pocs anys després, l’any 1388, els monjos foren rescatats per Alfons el Vell, duc de Gandia, però ja no volgueren tornar al seu lloc d’origen, conscients de la inseguretat del lloc per la seva proximitat al mar. Sol·lic

  Anna Gudayol,  cap de la secció de Manuscrits de la Biblioteca de Catalunya, i Maria Rosa Montalt, cap de la secció de Musica de la Biblioteca de Catalunya, van publicar conjuntament l’any 2017, un estudi sobre el fons litúrgic musical de la Biblioteca de Catalunya, anomenat Música litúrgica a la Biblioteca de Catalunya . Entre altres peces apareix l’Antifonari de l’Ofici, que actualment se l’atribueix com a procedent del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. No obstant, cal tenir present que en ser considerat de la segona meitat del segle XIII,  no podia haver estat dictat en el nostre monestir jerònim, senzillament perquè aquest no va ser fundat fins més de cent anys després, l’any 1393. La concepció conservadora de la litúrgia jerònima devia adoptar aquest text musical com a propi per als seus oficis religiosos, malgrat no correspondre en origen aquesta composició a aquest orde, sinó possiblement a l‘orde dels cartoixans. L’al·lusió als cartoixans existent al foli 127 del m

  La Biblioteca de Catalunya guarda en els seus fons de música litúrgica medieval aquest manuscrit corresponent a un antifonari de l'ofici del segle XIII. La procedència del qual podria ser amb molta seguretat de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron. Seria un text musical utilitzat litúrgicament pel monestir de Sant Jeroni anterior a la formació de l'orde jerònim. També seria el primer text musical conegut procedent del nostre monestir. Publicat a   Música i litúrgia medieval a la Biblioteca de Catalunya (s. IX- XIII),    Pags. 145 i 146 Diversos Autors. Biblioteca de Catalunya 2016.

  CATALUNYA SOCIAL ÒRGAN D’ACCIÓ SOCIAL POPULAR ANY 14   nº 735 5 D’OCTUBRE DE 1935 SANT JERONI DE LA VALL D’HEBRON I SANT JERONI DE LA MURTRA També era conegut més enllà de fronteres el cenobi d'anacoretes contemplatius que Barcelona tenia, dalt de 1a serra de Cerola, l'antiquíssima comunitat de penitents de Sant Jeroni, per als quals les reines Donya Violant i Donya Maria, en els segles XIV i XV, edificaren el monestir de la Vall d'Hebron. Era un lloc de repòs per a l'ànima, indret solitari d'esplai i elevació de l'esperit. Alguns estrangers se n'havien agradat, i existeixen litografies i gravats anglesos d'aquest monestir, que dibuixà en Pau Rigalt, segons trasllat adjunt. Ara, als anglesos que ens preguntin per aquell asceteri, els podrem ensenyar, si gosem, l'escena que posem a sota. La runa informe i grisa del monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron, a la serra del Tibidabo, en el seu estat actual, després del pas deis primers

  Poques coses sabem de la vida d’aquest pintor d’origen portuguès, instal·lat a Barcelona, probablement, des de 1518, ciutat en la qual va morir l’any 1554. Pere Nunyes, treballà de manera habitual en companyia de Joan de Borgunya, un dels artistes més importants i més sol·licitats de la Barcelona del primer quart del segle XVI. A la mort de Joan de Borgunya, l’any 1525, Nunyes continuà totes les obres encarregades a aquest, en solitari o en col·laboració amb altres mestres. Algunes de les obres conservades, atribuïdes a aquest pintor,   són el retaule de la Passió de l’església de Sant Just i Pastor, i el retaule de la capella del Santíssim del Santuari del Miracle. Totes aquestes obres van abandonant poc a poc el   goticisme del darrer   període medieval i s’emmarquen dins del renaixement, tant en el concepte pictòric de l’obra, com en l’estructura lígnia del retaule. Malgrat tot, cal assenyalar que l’arrelament al món gòtic fou molt intens a Catalunya, aspecte conservador que s

  A mitjans dels anys vint del segle XIX, quan en Pau Rigalt havia estat nomenat professor de dibuix, perspectiva i paisatge de l’Escola de la Llotja de Barcelona devia realitzar tot un seguit de dibuixos al natural de zones del voltant de Barcelona.   Els espais escollits havien de ser d’interès paisatgístic però també alhora havien de tenir caràcter pictòric. Entre tots ells figura de manera destacada aquest magnífic dibuix de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron tantes vegades reproduït. Pau Rigalt. Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. Gabinet de dibuixos i gravats. MNAC (Procedència col·lecció Casellas) J. Vehil. Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. Còpia dibuix Pau Rigalt. G Barraquer“Las casas de religiosos en Cataluña” J. Vehil, dibuixant habitual de La Ilustración Iberica ,  feu a principis del segle XX una còpia del dibuix realitzat per Pau RIgalt, a fi i efecte de ser utilitzat com a  il·lustració de l’obra, Las casas de religiosos en Cataluña , escrita pel canonge Gaietà Barraquer i edit

  L’any 1958, a instàncies de l’aleshores batlle de Martorell, Vicenç Ros, es van adquirir tot un seguit de peces arqueològiques de gran valor procedents de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron.   Les peces havien aparegut en un moment indeterminat en el mercat d’antiguitats i l’administració barcelonina en aquell moment no va estar al cas de la seva compra, motiu pel qual van passar a mans privades. No obstant, anys més tard es van posar novament a la venda, i van ser adquirides per Vicenç Ros amb destí als museus de Martorell. D’aquest fet se’n va fer oportú ressò aleshores l’Agustí Duran i Sanpere, qui en alguna ocasió prèvia, coneixedor de l’existència d’aquestes peces havia volgut comprar-les, (sense fortuna), amb destinació primer a l’Arxiu Històric de la ciutat de Barcelona, però amb la voluntat que passessin a formar part del futur museu d’Història de la ciutat de Barcelona. Finalment, aquest conjunt de   peces passà a formar part de les col·leccions del museus de Martorell i ac

  Aquesta revista recull el moment en el qual el Museu de Martorell, posteriorment Museu VIcenç Ros, va rebre les peces arqueològiques originàries del monestir de sant Jeroni de la Vall d'Hebron. Aquest fet es va produir l'any 1958, i des d'aleshores figuren entre les peces més importants del patrimoni martorellenc. enllaç a la revista i el text  Revista de Martorell 1958

  Poques descripcions gràfiques anteriors a la destrucció del monestir de sant Jeroni   de la Vall d’Hebron han arribat, desgraciadament, fins els nostres dies. Malgrat tot, les que hi ha, (es poden comptar amb els dits d’una ma), ens donen encara una idea aproximada de com era el seu conjunt monacal. Vistes totes elles preses des de diferents perspectives. Ens aproparem al seu nucli central, el cos d’edificis bastits al voltant de l’església i que pressuposen el nucli de la seva vida cenobítica. Ens acostarem gràcies als pocs dibuixos existents,   tant com sigui possible. Començarem pel més antic, una il·lustració recollida en els llibres del canonge Gaietà Barraquer i que sembla   correspondre a la fi del segle XVIII. Viatger britànic anònim. Aprox. 1790 Segons Gaietà Barraquer aquesta vista del monestir és de l’any 1790, treta d’un apunt d’un viatger britànic anònim. En ella es pot constatar com l’edifici frontal no està del tot acabat. Aqueta informació gràfica coincideix amb els

  El Col·lectiu Ecologista Agudells de veïns del barri de Montbau edita des de fa molts anys una revista anomenada Ressò que recull el sentir d'aquest barri de Barcelona. L'any 1992 en el seu cinquè número, corresponent al mes d'octubre, un dels membres de la nostra associació i històric lluitador del barri i fundador de l'associació ecologista Agudells, en Juli Fontova, hi feia una aportació que ara trenta anys després considerem d'interès recuperar i fer-la extensiva a tots els nostres lectors.