Associació d'amics del monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron

No disposem d’informació directe sobre quina era l’atenció dispensada a l’horta del monestir de Sant Jeroni,  en relació a les herbes medicinals utilitzades a la seva farmàcia, però si disposem de dades procedents d’altres convents que ens proporcionen indicis de la cura que els monjos jerònims podien tenir dels seus herbaris. La desamortització, va llençar a l’oblit el monestir de Sant Jeroni i el seu patrimoni religiós, però també tot el patrimoni científic-mèdic acumulat en el decurs de més de quatre-cents anys. El coneixement del monjos apotecaris transferit en el decurs del temps, de generació en generació,   va desaparèixer víctima de la ignorància i la incúria. Tot el material apotecari, els pots de farmàcia, els llibres medicinals, els tractats i receptes, tot va desaparèixer d’una revolada. Sabem de l’existència de la infermeria dels monjos, de l’apotecaria o farmàcia, també de l’existència d’una significativa llibreria. El nostre company Oriol de Fàbregues, ha tractat i t

Quan Antoni de Solanell i Montellà, va ser nomenat abat del monestir de Sant Cugat del Vallès per designi reial de Carles III (l’arxiduc Carles d’Habsburg), ja tenia una llarga trajectòria intel·lectual, política i religiosa. Doctor en dret canònic i en teologia, catedràtic de l'Estudi General de Lleida, i abat de Sant Pere de Galligants, des d’on pel seu clar posicionament austriacista, va ser escollit diputat pel braç eclesiàstic, i president de la Generalitat de Catalunya des l’1 d’agots de 1710 fins el 22 de juliol de 1713. Solanell va cessar pocs mesos després del Tractat d’Utrecht, sent substituït pel darrer president, Josep de Vilamala (18 d’agost de 1713 fins el 16 de setembre de 1714). La fidelitat d’Antoni de Solanell fou recompensada, designant-lo abat del monestir de Sant Cugat del Vallès l’any 1711. El càrrec d’abat havia quedat buit després de la fugida l’any 1705 de Baltasar de Montaner, anterior abat de tendència filipista cap a Castella. Montaner havia pres aqu

Poques imatges ens han arribat de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron abans de la seva destrucció. Gairebé les podríem comptar amb els dit d’una ma, però si de totes elles en busquem un element que sobresurt, aquest és sense cap mena de dubte, el campanar de l’església de Sant Jeroni. El campanar del monestir, indispensable en l’acompanyament de les hores litúrgiques, és un element essencial en la vida religiosa de qualsevol comunitat monacal. Per això, a finals del segle XV, un cop els monjos de Sant Jeroni disposaren de rendes suficients,  iniciaren la seva construcció. Les aportacions de diferents donants, com el prevere de Santa Maria del Mar, Joan Lledó, i les d’un jove novici, Francesc Jassó, s’utilitzaren per comprar un censal mort a Sant Jeroni de la Murtra. Les seves rendes serviren per iniciar o continuar el treballs de construcció del campanar. Segons consta a la 1a. crònica de Sant Jeroni de la Murtra, escrita per Francesc Talet a principis del segle XVII,  aquesta comuni

Té origen en el mateix Infern. Les nits de gran tempesta, del raig en surt el diable, que s'estén per aquells verals. En el vell convent de Sant Jeroni hi havia un frare blanc que era l'únic que tenia poder per a reduir-lo. Per evitar que sortís quan el temps es posava rúfol, anava al peu de la font proveït d'un gros llibre, que llegia cap per avall. Per més que plogués no es mullava. Ni el vent ni la pluja no li apagaven el ciri. Retrat de Joan Amades i Gelats (Viquipèdia) BIBLIOGRAFIA AMADES, Joan. Excursió llegendària pel Pla de Barcelona. Biblioteca de Tradicions Populars 3. Ed. facsímil. Generalitat de Catalunya. Barcelona 2001.

La litúrgia jerònima estava directament vinculada a la música. No es podia entendre l’oració sense la música coral. La litúrgia jerònima en definitiva anava associada directament a l’activitat religiosa desenvolupada en els cors de les esglésies dels monestirs d’aquest ordre, on aquests àmbits es convertien en la seva essència espiritual. Fernando Brambilla. Cor de Sant Llorenç de l’Escorial (1832/1833) Els grans cantorals o llibres de cor disposats damunt els seus imponents faristols ocupaven  una part central dels cors conventuals. Convertint aquests espais, els cors, en els nuclis de l’espiritualitat de les diferents comunitats jerònimes. La liturgia jerònima anava impregnada del que s’anomena cant pla o gregorià, tot i que per les diverses variacions que havia sofert, motivades per les continuades exigències i alteracions imposades des de Roma, en especial a partir dels segles XVII i XVIII, mai havia generat l’interès i   la consideració musicològica que realment li pertoca. De