Associació d'amics del monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron

BARCELONA CAUTIVA 1808-1814 De Raymundo Ferrer  EDICIÓN A CARGO DE ANTONIO MOLINER PRADA  Nota del Editor  La obra que el lector tiene en sus manos constituye un testimonio directo de la ocupación de Barcelona y de Cataluña durante la llamada Guerra del Francés o Guerra de la Independencia. Por ser de difícil consulta, he creído conveniente hacer una edición electrónica de ella con motivo de la conmemoración del Bicentenario. Este trabajo no hubiera sido posible sin la ayuda del Centre d´Història Contemporània de Catalunya, del Ministerio de Educación y Ciencia (Proyecto de investigacion HUM2005-01118) y de la Universitat Autònoma de Barcelona. En el texto se ha respetado la grafía original.   Veure del Llibre les pàgines 187 a 190:  SAQUEO Y QUEMA DEL MONASTERIO DE  VAL DE HEBRON Document sencer:  Guerra del Francés - Barcelona Font: Open Library

LOS 79 ABADES DE SANT CUGAT DEL VALLÈS ( J.Mª Marti Bonet ) Mis primeros recuerdos Hace cuarenta y ocho años que, en las primeras horas de una fresca mañana de Abril, mi abuelo, en aquella época setentón, muy devoto, algo instruido y bastante conocedor de las cosas y costumbres catalanas, me llevó por vez primera á San Gerónimo de Hebron, cuyas ruinas hemos saludado al dirigirnos á este sitio. Salimos por la puerta de San Antonio, cruzamos diagonalmente la llanura y siguiendo el camino de Collserola y la riera de Vallcarca, dejando á mano derecha á San Ginés de Agudells, que guarda hoy los restos mortales de nuestro compañero D. José Simó y Fontcuberta, llegamos al edificio. Oimos la misa conventual; habló mi abuelo con el prior y con algunos frailes, y nos dirigimos á la cumbre del Tibidabo para esplayar la vista contemplando los bellos panoramas de nuestra Cataluña.  Elies Rogent, 10.2.1880 (Font Viquipèdia)

Escrita parcialment o total per Sant Josep Oriol. L’original d’aquesta biografia manuscrita es trobava a l’arxiu del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. Va desaparèixer en les maltempsades de 1808 quan els francesos cremaren el monestir o durant les successives desamortitzacions de 1820 i 1835. Sant Josep Oriol fou director espiritual de Jerònima Llobet, per qui sentia una profunda admiració recollint dades amb la voluntat de fer-ne una biografia. No obstant, Sant Josep Oriol va morir l’any 1702, mentre que Jerònima Llobet va morir l’any 1718, cosa que fa creure que part del manuscrit no era íntegrament de la seva mà. Un dels tres confessors de Jerònima Llobet que seguiren la labor de Sant Josep Oriol, fou fra Antoni Rialp, monjo del monestir de Sant Jeroni de la vall d’Hebron i germà de Magdalena Rialp, monja jerònima professa de Sant Maties de qui el sant també feia de confessor. Això explicaria el perquè aquest manuscrit, potser continuat per fra Antoni Rialp es trobava

El monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron un cop acabades les obres de les dependències conventuals més importants com el refectori, sala capitular i claustre entre d’altres, van optar per la construcció del retaule major de l’església. La primera notícia que tenim de l’existència d’aquest retaule és de l’any 1477 quan Joan de Formoso va percebre un cobrament del monestir per haver ultimat l’obra de fusteria del retaule major. Amb data 4 de juliol de 1484, el prior del monestir signà un contracte amb Jaume Huguet per   fer la pintura completa del retaule major de l’església del monestir. El retaule   s’havia d’acabar en un termini de tres anys, a un preu de total de 400 lliures pagadores a terminis, segons s’anessin acabant les diferents parts (pintura del bancal, portes del retaules, 3 taules per carrer i costat...) Al centre del retaule havia d’anar   disposat el tabernacle amb les figures esculpides de Sant Jeroni i la Mare de Déu, imatges gòtiques de les que a dia d’avui

Agustí Duran i Sanpere director de l'Arxiu històric de la ciutat de Barcelona, preservador durant la guerra de tants i tants arxius religiosos i privats, i fundador del Museu d'Història de la Ciutat de Barcelona, mai deixarà de sorprendre'ns... Furgant pel seu Arxiu personal, radicat a l'arxiu de Cervera, vaig localitzar finalment una caixa on s'assenyalava en el seu contingut:  Vida religiosa, parròquies, esglésies, convents de Barcelona   i entre un nombre important de carpetes figurava una corresponent a Sant Jeroni de la Vall d'Hebron. Al seu interior, entre gran quantitat d'anotacions, apunts i petites fitxes, dades disperses moltes d'elles, van aparèixer dues fotos en concret, amb la data al seu dors, 4 de febrer de 1935 ( Referenciada el 16 de febrer 2021 a la "Píndola - des de quan és un indret oblidat? Quines excavacions del 1935?") . Eureka! je l'ai trouvé!  Feia temps que anava darrera de l'excavació duta a terme a Sant Jeron

Sant Jeroni de la Vall d'Hebron no va ser conegut només per la santedat dels monjos  que hi vivien, sinó pel seu bell entorn paisatgístic i la bonhomia de les seves fonts. Una de les fonts que ha estat objecte i motiu de reiterades visites dels barcelonins, en el decurs dels segles XVIII i XIX va ser la font groga, una de les diverses fonts que naixien al voltant del monestir de Sant Jeroni. La font groga, trobada o localitzada a mitjans segle XVIII, vas ser objecte de diversos estudis per la seva reconeguda vàlua medicinal  i l'especial coloració de les seves aigües,  que li donà el nom popular de font groga. Un d'aquests estudis el va fer un reconegut metge especialitzat en aigües medicinals, el doctor Jaime Menós y de Llena, que ell mateix es presentava com a  " Primer Médico de los Exercitos de Su Magestad Católica y Socio de las Reales Academias   Médico-Matritense y Gaditana" .  Tota una garantia no ho dubto. L'autor va editar un opuscle l'any 1790 a

De   la Tenebrosa. Un autor clàssic com Hipòcrates, considerava perjudicials a l’organisme humà les aigües procedents de les llacunes, els estanys i també les de gel ineu. Les de pluja gaudiren de millor fama. “Son muy delgadas, muy leves y muy cristalinas y diáfanas”. Plini, sembla inclinar-se per l’ús de l’aigua de font, ja que, “ Elagua de fuente es mas simple, ya que la de la lluvia esta compuesta de diversos vapores procedentes de nubes; su corrupción es inmediata ”. Així ho recollia l’Alfonso Montero en el seu “Espejo cristalino de las aguas de España el  1697” . Les aigües de riutambé podien ser consumides, això sí, prenent precaucions “Expurgándolas de loextraño con quietud, coladura i cocción”. Tampoc són fiables les aigües de pousi estanys. “Las de pozos son comunmente salobres y gordas para ser bebidas, …las aguas que estuvieron dentro de estanque, o laguna, no son de provecho parala salud, por lo detenidas que están, y la putrefacción que reciben de la tierra…”. Barcelona f

Gran part del patrimoni religiós barceloní va desaparèixer durant els períodes desamortitzadors i la febre liberal de sanejar la ciutat en el decurs del tumultuós segle XIX. Segle nefast per al manteniment del patrimoni artístic de Barcelona. Seria llarg i prolix entrar en el detall de totes i cadascuna de les obres desaparegudes del nostre patrimoni, però entre elles també s’ha de comptar les que van patir aquesta febre destructora,   les que eren aleshores situades en els pobles del rodals de Barcelona. Entre aquestes darreres, una de les   pèrdues que més cal lamentar és la del conjunt monacal de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron (antic municipi d’Horta), en el que el conjunt   gòtic original es barrejava amb altres edificis posteriors, però tot van patir la mateixa sort, l’enderroc i finalment l’oblit. L’església del monestir de Sant Jeroni fou una de les primeres obres que es van dur a terme just després de la seva fundació l’any 1393. L’autor encarregat de l’obra va ser Arnau B