Associació d'amics del monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron

  Des de fa uns anys el Departament d’Història i Arqueologia de la Universitat de Barcelona destina cada any un breu període de temps per fer tot un seguit d’excavacions en l’antic indret en el qual havia existit el vell palau reial de Valldaura. Any rere any, van apareixent més restes del que un cop havia estat una primigènia fundació monàstica, posteriorment un palau d’estiu de cacera dels comtes reis, i finalment una masia per acabar esdevenint una ruïna que durant anys fou l’humil estatge d’una família d’ètnia gitana. Un cop aquest espai va passar a mans dels actuals propietaris de la Casa Nova de Valldaura, la Universitat de Barcelona ha anat fent cada any, diverses labors d’excavació, de les quals a dia d’avui encara no he aconseguit veure cap memòria que il·lumini una mica el desori existent. La vida però sempre porta sorpreses. Fa pocs dies vaig tenir l’oportunitat de conèixer en persona Josep Lluís Bronchal, que per avatars de la vida, va acabar sent dipositari d’una part de l

CAPITULO OCTAVO DE ALGUNAS COSAS QUE ACAESCIERON LUEGO DESPUES DE LA FUNDACION HECHA DESTE MONASTERIO Quiero poner aquí algunas cosas que se hizieron despues que tomaron la possecion del presente monasterio dignas de ser notadas. La principal es de como este monasterio solo fue luego en su primera fundacion eximido de la juri(s)diccion de los ordinarios primero que los demas de la orden, que es una prorogativa y excel·lència que esta casa tiene digna de ser sabida y estimada. Y se declara los favores y mercedes que la Reyna nuestra fundadora hizo siempre a esta su casa real, y el animo que tenia de señalarse en ella en hazer·le mercedes. Pidio pues y suplico la Reyna al Papa Clemente Septimo para que eximiese este su Monasterio de toda otra qualquier juri(s)diccion ecclesiastica ordinaria, y la hiziese immediata a la Sede Apostolica. Y dezeando el dicho Papa Clemente Septimo concedir a los pios ruegos de la devota Reyna; despidio sus Bullas Apostolicas y en ellas dio comission plen

Pocs conciutadans del barri de Sant Genís dels Agudells saben que enllà de la serra de Collserola, a l’altra costat, ja en terres del Vallès i dins del municipi de Rubí existia un ermita dedicada també a Sant Genís. Dissortadament, la seva història no corre paral·lela a la nostra. L’ermita de Sant Genís de Rubí és i continua hores d’ara sent una completa ruïna. Les escadusseres restes d’aquesta església es troben entre el polígon industrial de Sant Genís i el barri de Ximenells, al costat de les restes d’un primigeni castell que protegia Rubí de les incursions sarraïnes. Foto del Tot Rubí. Relativa a l’estat en el qual es trobava l’ermita  l’any 2010 L’ermita de Sant Genís, originalment romànica, era de planta rectangular i sense absis. La porta de l’ermita oberta a migdia, amb un arc de mig punt adovellat, fou desmuntada l’any 1969 i portada a la rectoria de l’església parroquial de Rubí, cosa que accelerà encara més la seva ruïna. Tot apunta que damunt la façana havia existit una e

  Els nostres companys de El Pou publiquen l'exposició de "El monestir amagat" a la seva revista.

CAPITULO SEPTIMO DE COMO EL PADRE PRIOR DE COTALVA RENUNCIO EL PRIORATO DE AQUELLA CASA PARA QUE FUESSE PRIOR DE VAL DE HEBRON, Y DE LOS FRAYLES QUE VINIERON CON EL A FUNDAR ESTE MONASTERIO Y DE LA POSSESSION QUE TOMARON DEL Y DE SU PRINCIPIO. En el capítulo passado diximos todo lo que tocava a la fundacion y dotacions deste Monasterio de Val de Hebron assi quanto a lo que es de parte de la Reyna Doña Violante que lo fundo y doto, como quanto al Comissario Apostolico, para que fuesse confirmada la materia toda junta, aunque   no guardamos el orden de las cosas que en esse mismo tiempo se hizieron, dexandolas pare este capitulo y otros siguientes. Continuando pues las cosas con el orden del tiempo como ellas sucedieron, digo que como el Reverendo y venerable fray Jayme Ivañes prior primero que fue del Monasterio de Cotalva, estubiesse ya en Barcelona con si compañerp fray Joan Royer al tiempo que la Reyna hizo sus procuradores y la dotacion de la renta del Monasterio y dio las canti

Durant la segona jornada de neteja de l’entorn de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, del passat dia 15 d’abril, va aparèixer un fragment de la façana lateral de l’antic nucli monàstic de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. El fragment de façana en qüestió corresponia a un dels trams volats bastits en el pendent de la muntanya. Tot aquest àmbit concret de la façana lateral, del qual ara han aparegut indicis de la seva existència, va començar a quedar colrat per la runa a partir del mateix moment de la desamortització del convent. A finals de segle XIX, les plantes superiors dels edificis monacals ja havien desaparegut completament. La gran quantitat de runa acumulada com a conseqüència del desmuntatge de les plantes superiors ocultava ja una part important de la planta baixa. Les restes del monestir van quedar completament amagats durant el segle passat pel terraplenament de la terrassa superior, en la qual es va instal·lar a mitjans de segle una benzinera. A finals de segle XX els edificis

CAPITULO SEXTO DE LA FUNDACION Y DOTACION DESTE MONASTERIO QUE HIZO LA REYNA DOÑA VIOLANTE, Y SE CONFIRMO POR AUTORIDAD APOSTOLICA Entre tanto que en Aviñon se despacharon las Bullas del papa de que arriba he hecho mención para la licencia y concesión de edificar, fundar, y dotar el futuro monasterio por no perder el tiempo la Reyna doña Violante el tiempo en dilationes sin entender en algo que fuese de provecho para su intento, y también para cumplir lo que ella tenía ofrecido al papa de que quería dotar el futuro monasterio de doscientas libras de renta anual y perpetua, como quien estaba sertissima de que el sumo pontifice avia de cumplir sus sanctos deseos, acudió en este tiempo mientras aguardava los despachos del papa al rey don Joan su marido para que le ayudase en las expensas de las obras futuras y en la dotación de las doscientas libras de renta pidiendole licencia para aplicar algunas de las rentas   reales para que fuessen perpetuas y inquitables. Quanto a lo primero