Associació d'amics del monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron

EL LIGNUM CRUCIS DEL BISBE JOAN MIRALLES El Lignum Crucis autenticat pel bisbe auxiliar de Barcelona Joan Miralles és l’únic objecte d’orfebreria, i alhora l’única relíquia que s’ha preservat fins avui dia del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. Coneguem la seva atzarosa existència. La sagristia del monestir de Sant Jeroni va patir un greu incendi en el segle XV, cosa que va suposar la pèrdua   de moltes relíquies i el record sobre l’origen de moltes altres que es van salvar de les flames. Això va provocar desconcert en la comunitat en no saber reconèixer quines podien ser autèntiques i quines falses .   “Otras muchas relíquias dexo la misma reyna (Violant de Bar) para gua(r)necer de las quales se ha perdido el nombre, por ocasion que se pego fuego en la sacristia antigua quando aun estavan los religiosos en el monasterio antiguo, y assi se quemaron los titulos de las dichas relíquias y aun   mucha parte dellas que fue en el año de 1433, y las que quedaron se pusieron

EL MIRACLE DEL LIGNUM CRUCIS DE LA REINA MARIA Parlar d’un Lignum crucis és parlar d’una de les relíquies més preuades del món cristià. La creu de Crist. Després de la suposada recerca de les restes de la creu de Crist (vera creu) i la seva localització final per Santa Helena, mare de l’emperador Constantí, múltiples fragments de la suposada creu es van estendre per tot l’occident cristià, i de manera molt especial arran de les croades. Localitzades i transportades per nobles i eclesiàstics que havien marxat a Terra Santa,   un cop incorporada aquest indret a la fe de Crist, (per la força de les armes), retornaven al seus llocs d’origen carregats de relíquies, aconseguides sovint de la manera més sorprenent. Seria difícil de comptar a l’Europa de la Baixa edat Mitjana, el nombre de catedrals, esglésies i monestirs que disposaven d’un fragment del lleny de crist ( Lignum crucis ), relíquia que donava renom i importància a l’indret que la disposava, en ser considerada aquesta una

LA FONT DE LA TENEBROSA Com ja apuntava Joan Amades, el nom d’aquesta font, la Tenebrosa, ja ens assenyala la seva vinculació amb el món obscur, amb el diable. La font que ara manté el nom, a tocar de la carretera de la Rabassada no és l’original, sinó una canalització de l’antiga que es troba una mica enretirada, i a dia d’avui descurada i oblidada, gairebé empassada per la vegetació. Diu la tradició que les nits de tempesta apareixia el diable, en Banyeta segons Joan Amades, amb la cua ben enrevenxinada, i des de la font on compareixia, senyal que tenia comunicació directa amb l’avern, baixava muntanya avall per fer tot un seguit de malifetes. Coneixedors d’aquest fet, els monjos de l’immediat monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron es conjuraven per evitar la seva malèfica presència. Enmig de llamps i trons, un monjo jerònim, completament vestit de blanc sortia del seu convent, portant una calavera en una mà i un ciri encès a l’altra. L’extraordinari és que el ciri cremava cap p

SANT JERONI A LA MUNTANYA “Aquest dia tenia lloc un aplec al convent de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, situat a mig aire de la muntanya del Tibidabo, vers el cantó de Tramuntana, damunt del vell camí de la Rabassada i de Vista-rica, a la carena de Collcerola. Era molt concorregut, perquè marcava la darrera sortida camperola de l’any. Hi anaven els qui patien de l’estómac, per poder beure l’aigua de la Font del Bacallà, a la qual eren atribuïdes grans virtuts digestives. La gent deia que coïa el menjar amb gran pressa. Segons la veu popular. Si hom posa un bacallà sencer   sota el seu raig , al cap de dues hores s’ha dissolt tot, és a dir que se l’ha menjat   completament i no en resta sinó l’espina. La fadrinalla del braç arremangat anaven a dinar a la font tenebrosa per veure si sortia el diable; perquè segon dir de la gent dona a l’infern... Els qui sentien afany de riqueses anaven a situar-se a la Font Groga – dita així perquè l’aigua, provinent d’uns immensos estanys subt

Durant una bona part del segle XIX, una important gernació, procedent dels pobles del voltant de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, pujava a l’indret de l’antic monestir. El dia 30 de setembre, diada de Sant Jeroni, els vorals del monestir s’omplien de famílies que gaudien de la bondat de les fonts i dinaven al seu recés.    Aquesta tradició que prenia el nom popular de Sant Jeroni a la muntanya no va traspassar el segle XIX. A principis del segle XX, es va perdre del tot aquesta festa i també, gairebé, el record de l’existència del monestir de Sant Jeroni. L’Auca de les Funcions de Barcelona en feia esment d’aquesta festivitat i en guardava un senzill testimoni gràfic d’aquesta celebració iniciada en temps de plena vida monacal. Encara a finals de segle XIX diverses famílies pujaven als rodals de les ruïnes del vell monestir el dia de Sant Jeroni per berenar o dinar a la seva ombra. Hores d’ara, el record d’aquesta festivitat popular s’ha esvaït per complet fins no quedar cap reco

AVUI EL TRAMVIA Històric moment quan el primer tramvia (primer transport públic urbà mecanitzat) que arribà a Horta el 1883 fou el de vapor, se'l coneixia popularment com el " tramvia de foc " o be " capsa de mistos ". Com apuntem a la Primera part l'impulsor de la línia fou Francesc Xinxó, que reuní poderosos socis entre els propietaris d'Horta i  de Santa Eulàlia   :  Alexandre de Bacardí,   Pere Fargas, Francesc Mascaró i Josep M. Comas d'Argemí. La línia discorria sobre la carretera que es construí per salvar la riera d'Horta, on passava el camí antic. El nou traçat començava al carrer de Fulton i anava paral·lel a la riera, però en un nivell més elevat (més tard passeig de Maragall) fins arribar als Quinze. Més avall girava l'esquerra per agafar el carrer Garcilaso en direcció a la Sagrera fins trobar-se amb la carretera de Ribes. Una petita edificació on s'instal·laren l'administració es construí a l'entrada d'Horta, per

El personatge i el lloc on vivia. Francesc Xinxó, propietari de ca n'Andalet a la Clota i promotor del tramvia de vapor. A l'entrada d'Horta es construí un edifici que feia d'estació de tramvia, per facilitar-hi l'accés, i el pont sobre la riera al lloc conegut com a can Tarantí; així els viatgers no calia que la travessessin. Tot  dirigit pel mateix Xinxó. 16042012-Horta- Francesc Xinxó i Martori-Propietari de Can Grases, actual Can Andalet-Artifex del Tramvia de Vapor-1880-Foto. F.Capdevila - Colec. Jordi Vila Traguany .-SCAN.058 28012018-Horta - Can Andalet-  (Can Xinxó)-Horta, vista des de la masía-(A baix, dreta, la punta de la pilastra i camí de la porta d'entrada)-1915 ap.- Foto. Desc.- Colec. Jordi Vila Traguany.-SCAN.201-202 28012018-Horta - Can Andalet-Era el nom del masover- (Segle XlX)- La finca era propietat de Josep Xinxó, artífex del Tramvia de Vapor d'Horta a La Sagrera-1883-Foto.Desc.- Colec. Jordi Vila Traguany.-SCAN.200 28062020-Hort

Esport i cultura, junts o separats i amb diferents percentatges, va de la mà de les amigues i amics de la nostra associació. Aprofitant l'oportunitat us convidem a llegir en el document el dens contingut històric d'aquest LLOC, és REIAL amb motiu, abans de gaudir de les fotografies actuals que els cultura-esportistes han fet mentre netejaven l'indret.  Les imatges no feriran la sensibilitat de ningú, l'activitat era controlada i sense grans esbufegades o suors.  Document PDF  Butlletí del C. E. DE GRACIA 69,  PER L’ESTUDI DEL TIBIDABO,  LA CASA DE VALLDAURA Un dels nostres intrèpids membres aguanta un mòbil amb una ma, mentre un altra mira desafiant una pedra.