Escrita parcialment o total per Sant Josep Oriol. L’original d’aquesta biografia manuscrita es trobava a l’arxiu del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. Va desaparèixer en les maltempsades de 1808 quan els francesos cremaren el monestir o durant les successives desamortitzacions de 1820 i 1835.
Sant Josep Oriol fou director
espiritual de Jerònima Llobet, per qui sentia una profunda admiració recollint
dades amb la voluntat de fer-ne una biografia. No obstant, Sant Josep Oriol va
morir l’any 1702, mentre que Jerònima Llobet va morir l’any 1718, cosa que fa
creure que part del manuscrit no era íntegrament de la seva mà.
Un dels tres confessors de Jerònima
Llobet que seguiren la labor de Sant Josep Oriol, fou fra Antoni Rialp, monjo
del monestir de Sant Jeroni de la vall d’Hebron i germà de Magdalena Rialp,
monja jerònima professa de Sant Maties de qui el sant també feia de confessor.
Això explicaria el perquè aquest manuscrit, potser continuat per fra Antoni
Rialp es trobava a l’Arxiu de la Vall d’Hebron.
Jerònima Llobet devia mantenir una
profunda relació espiritual amb Sant
Jeroni de la Vall d’Hebron, fins el punt de ser enterrada dins la seva
església. La seva tomba era situada sota el cor, al peu de l’església,
afrontada amb la porta d’accés al claustre. La llosa que cobria la tomba només
era reconeguda per una creu gravada a la pedra, cap altra inscripció referia el
cos que contenia.
Juan Francisco de Masdeu va escriure una biografia del sant, en
ocasió de la seva beatificació (Vida del beato Josef Oriol, Barcelona 1807), en
la que hi posà una versió resumida en castellà (estreta de l'original català), d’aquesta
biografia que en aquells moments encara existia a l’arxiu del monestir de la
Vall d’Hebron.
D’aquest manuscrit avui dia perdut,
només es conserva una còpia en llengua castellana a l'arxiu del monestir de
Jerònimes de Sant Maties de Bellesguard, inclosa a l’obra de J. Ballester (Vida
de San José Oriol Barcelona 1909), i recollida en versió catalana per Tomàs
Verges Forns (Els escrits de Sant Josep Oriol. Barcelona. 1999). Versió aquesta
última que seguidament es transcriu (1):
Gerònima Llobet, filla de Isidre,
daguer, nasqué en Barcelona a 12 de novembre de 1665 y desde sos mes tendres
anys dona grans indicis de sa inclinacio a la santedat. No' n tenia sinó 6 o 7
anys quant dona principi a sos dejunis y penitencies. Moguda de un panegirich
que escoltà del penitentissim Francisca Xavier y no n'havia encara complert 9,
quan portada d'una veu interior començà a dedicarse al retiro y a la oració
mental. Solia estarse en son aposento de genolls y'ls ulls tancats,
abandonantse com en una especie de quietut, en mans de son criador y sentint
mol tas vegadas una flama extraordinaria que descobria frecuentment en l'encés
calor del rostre. Permeté Déu que procuressin distreurela de sa devota oració,
no solament los malignes esperits ab tentacions y fressas, sinó també sos
mateixos pares, carregantla de ocupacions domestiques, despertantla a deshora,
y assotantla y colpejantla sens compassió ni mida. Mes ella tot ho sofria ab
admirable resignació per amor de son Deu crucificat, a qui, no tenint altra
cosa que oferir, un dia sos llarchs cabells color d'or, que's posaren en lo cap
del devot Crucifix de sa parroquia, no tenia mes que 12 anys, quant començà a
resistir amb tot empenyo a les noves persecucions que varios, y varias vegadas,
li mogueren perque's casas y no'n contava sino 13 quant tinguda falsament per
energumena, se vejé subjecta la infeliç en plena iglesia a frecuents y ruidosos
exorcismes que no mereixia. Altre treball sofrí després d'aquests que fou per
ella mes danyos de tots. Seduhit per certes senyores, son confessor l'
aconcellà a deixarse vestir elegantment y acompanyarse ab elles, novetat que
produí en la minyona alguna distració y lleugeresa per espay de 3 o 4 anys,
fins que moguda de interiors aspiracions y veus de Deu, se'n tornà als vestits
propis de son estat, y a son antich retiro y oració. Lo confessor conegué
llavors son engany y començà a desconfiar de si mateix y per consell d'uns PP.
Cartoixos, y d'altres ascétichs, als quals venerava, encomenà ser confessada a
un segon Director, qui tenia fama de santetat y doctrina, mes era molt jove y
poch experimentat y dona molt de sofrir, per això mateix, a sa penitent; la qual
varias vegadas no sabia que ferse, ni que deixar de fer, en orde principalment
a ses riguroses penitencies y abstinencies, peró' l jove les reprobava sens
volguer escoltar lo consell de cap mes, y' l vell al contrari, les tenia per
acertades, mes sens volguerse fiar de son propi parer. Consultà eix finalment,
després de 3 o 4 anys ab altre y li suplica s'encarregas de la direcció de
aquella anima, ja que ell no podia per sos anys y xacres. Lo tercer director
(el sant) aprobà la penitencia y dejunis de la devota donzella; la qual es
troba de llavors molt contenta, alimentantse habitualment de sols pa y aygua,
disciplinantse cada dia ab molt rigor, dormint sobre fusta o en una cadira y
llevantse dues vegades nit per entregarse a la oració mental, qu'era'l mes
gustós aliment de la seva anima. Satisfet Deu d'eix sistema de vida, la consola
moltes vegades amb singularissims favors, purificantla ensemps ab grans
treballs, mes sobre tot la honra en la ultima setmana de quaresma de 1695,
disposantla a viure en endavant, per amor seu, o en un llit de gravissimes
malalties o en un potre de rigurossisimes penitencies. Efectivament, com se
resignas a passar per tot lo que Deu disposa, se troba embestida de repent a
mitg abril de febres ardentissimes y de dolors estranys y excessius, que
burlaren per quasi anys la especulació de metjes y cirurgians. En temps d'eixa
llarga y moral enfermetat succehí que habentli manat son director espiritual
que menjas dos ous, un que'n cogué sa germana, se convertí en dos perque la
malalta obehis; no fou eixa la sola ocasió, en que Deu li mostra ab semblants
multiplicacions, quan agradable li era sa cega penitencia. Lo Senyor en tant
anava mitigant en ella l'aspror de tant graves mals ab interiors consols y
delicies y fins ab varies visions intelectuals de coses presents y futures.
Peró'! major do ab que Deu la distingien temps de dita malaltia fou lo
d'experimentar repetidas voltes en tot son cos, desde la planta dels peus fins
a la corona del cap, en mitj de la mes dolçura y descans, los tormentosissims
efectes de la Divina Passió; tant doloroses y sensibles algunes vegades,
principalment quant rebia la sagrada comunió que's quedava sense sentits y com
morta. En lo breu temps qu'estigué ausent son Director de 2 d'abril fins a 22
de maig de 1698, quedà lliure enterament de totes ses dolencies passanles ab
major tranquilitat en quan continua oració, en la qual preveje per revelació
divina que son director tornaria y tornarian a ella ab ell ses afliccions y
torments. Aixis fou puig se renovaren y encar aumentaren sos mals; mes foren
també en aument sos celestials consols, ses visions meravelloses, sos raptes y
vols de esperit, en los que veje clarament a mes d'altres coses inexplicables,
la gloria incorruptible de que fruiria la seva anima en lo cel.
NOTES
1. El doctor Parés,
postulador del Procés núm. l ,escriu: «Noticias ahont se podrian trobar tal
vegada cosas del Dr. Oriol pre» (APP. Lligall D. 3, peça 4, p. l, nº 29). Quan
especifica quines són aquestes coses, es refereix a la biografia de Jerònima
Llobet, que es troba al monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron. Un
religiós del mateix monestir diu que els quaderns de dita biografia tenen per
autor al sant, però no la lletra. (Cf. R. LLATES, Vida de san José Oriol,
Barcelona 1953, p. 143). Sor Antonia Berard, religiosa jerònima, declara que la
relació biogràfica que tenen de Jerònima Llobet a l'arxiu de Sant Maties de
Bellesguard, és «en molta part escrita per lo predit servent de Déu» (Cf. APP,
lligall D3, peça 3).
Lluís Jordà
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada