UN ABAT DE SANT CUGAT EXILIAT A SANT JERONI DE LA VALL D’HEBRON ANTONI DE SOLANELL I MONTELLÀ. PENÚLTIM PRESIDENT DE LA GENERALITAT
Quan Antoni de Solanell i Montellà, va ser nomenat abat del monestir de Sant Cugat del Vallès per designi reial de Carles III (l’arxiduc Carles d’Habsburg), ja tenia una llarga trajectòria intel·lectual, política i religiosa.
Doctor en dret canònic i en teologia, catedràtic de l'Estudi General de Lleida, i abat de Sant Pere de Galligants, des d’on pel seu clar posicionament austriacista, va ser escollit diputat pel braç eclesiàstic, i president de la Generalitat de Catalunya des l’1 d’agots de 1710 fins el 22 de juliol de 1713. Solanell va cessar pocs mesos després del Tractat d’Utrecht, sent substituït pel darrer president, Josep de Vilamala (18 d’agost de 1713 fins el 16 de setembre de 1714).
La fidelitat d’Antoni de Solanell fou recompensada, designant-lo abat del monestir de Sant Cugat del Vallès l’any 1711. El càrrec d’abat havia quedat buit després de la fugida l’any 1705 de Baltasar de Montaner, anterior abat de tendència filipista cap a Castella. Montaner havia pres aquesta decisió, malgrat ser abat de Sant Cugat des de 1696, i haver promès l’Arxiduc mantenir tots els càrrecs eclesiàstics del període de Carles II, és a dir anteriors al mes de novembre de l’any 1700.
La marxa precipitada de l’abat Montaner no va ser ben rebuda per la comunitat benedictina de Sant Cugat. Malgrat tot el càrrec no quedà vacant i Montaner continuà mantenint la seva designació formal com abat fins la seva mort a Madrid, el 7 de setembre de 1711, moment ara sí, en el que aquest càrrec quedà vacant.
En aquest moment entren de nou en joc les diferències pròpies del moment bèl·lic en el que es trobaven immersos els interessos de cadascun dels dos contendents. Felip V havia pensat com nou abat de Sant Cugat Jaume Oliver, antic abat de Santes Creus, mentre que Cristina de Brunswick, regent des de 1711, en absència del seu espòs Carles, va nomenar abat Antoni de Solanell.
Curiosament un dia després la reina abandonava Catalunya, per sempre més, cridada a Viena per Carles VI, nou flamant emperador del Sacre Imperi romanogermànic. A Catalunya quedava com a virrei Guido de Starhemberg. Solanell, no va prendre possessió oficial del monestir fins el 12 de juliol de 1713, gairebé pocs dies després deixava de ser president de la Generalitat.
El 9 de juliol la Junta de Braços va decidir la defensa a ultrança, una actuació desesperada davant la completa soledat en la que es van trobar les tropes catalanes, encomanant-se a la divina providència, després que les tropes austríaques s’havien embarcat abandonant també Catalunya. El 22 de juliol Antoni de Solanell cedia el seu càrrec de president de la Generalitat a l’abat de Sant Esteve de Banyoles, Josep de VIlamala.
La designació com abat del monestir de Sant Cugat d’Antoni de Solanell, no deixava de ser un miratge, un nomenament fet en un moment especialment complicat, amb les tropes borbòniques del Duc de Pòpoli iniciant a finals de juliol el setge de la ciutat de Barcelona. Solanell, davant l’absoluta superioritat de l’exèrcit filipista va adoptar una actitud pactista, favorable a la rendició, actitud que contrarià bona part del braç eclesiàstic.
Després de la caiguda de Barcelona i l’ocupació definitiva de Catalunya per l’exèrcit de les Dos Corones, les institucions catalanes van ser abolides i es va girar una forta repressió contra totes les persones considerades austriacistes.
L’abat de Sant Cugat malgrat haver adoptat una actitud pactista a partir del Tractat d’Utrecht, fou desposseït del seu càrrec, no per haver-se destacat políticament sinó per haver estat designat per un rei intrús, Carles III, malgrat gaudir el seu càrrec de ple reconeixement papal.
Mandamos de no admitir al referido Fra Don Antón Solanell en el ejercicio, goze y prerrogativa de dicha Abadia, ni lo trateis, ni reconozcais como tal Abad por ser notoriamente nula e injusta su elección.
Solanell, va posar tots els impediments de dret possibles, però no va poder impedir la seva expulsió del monestir de Sant Cugat. Les repetides cèdules reials, fins a tres, considerant el seu nomenament nul, no van obtenir el plàcet papal, sinó només el silenci, cosa que enterbolí les relacions de la Monarquia espanyola borbònica amb el Vaticà.
El Papa considerava que Solanell fou escollit abat quan Carles III, actuava com a veritable rei del territori sota el que tenia govern i per tant ho era per designi reial, (sense entrar en la discussió de la legalitat del càrrec reial)i va emetre la conseqüent butlla papal que sota el seu criteri no era revocable.
L’expulsió de Antoni de Solanell del monestir de Sant Cugat per ordre reial era taxativa, irrevocable.
Os dezimos y mandamos que no residays en S. Cugat del Vallés ni en el distrito de su abadia, Transfiriendoos donde quisierais...
L’abat malgrat tot va ser expulsat del monestir, no marxà gaire lluny, fou acollit al monestir veí de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, des d’on continuà la seva activitat directora de la comunitat benedictina de Sant Cugat.
Pero reside dicho intruso abad en la abadia y monasterio (San Jeroni de la Vall d’Hebron) y ejerce de abad en lo espiritual, por no habérsele, hasta ahora, intimado ni modoficado expulsión o remoción y en esta intel·ligència se habrá de despacharle y notificarle semejante Despacho de Cancelleria para que se parte del ejercicio de Abad y deje xe ejercer cualesquiera actos de dicha Abadia no solo en lo temporal sinó tambien en lo espiritual.
Actuació que es demanava complexa per quant suposava una ingerència reial en un àmbit exclusivament religiós, i Solanell, catedràtic en dret canònic sabia perfectament que el seu mandat podia ser contravingut en quant a les seves rendes com abat per actuació governativa reial, però no en l’àmbit religiós i espiritual, on l’única autoritat que podia regir era la Papal.
L’actitud silent, i alhora desautoritzant del Papa, no va permetre l’elecció de nou abat, únicament es va escollir un vicari general que actués com si la seu abacial estigués vacant. Aquesta actuació decidida per part d’un abat que sabia que el protegia el dret canònic, motivà l’emissió d’una tercera cèdula reial enviada directament a Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, on tothom sabia que s’havia refugiat l’abat.
Disponiendo (el abad) a este efecto su retiro y mansión en el Monasterio de S. Gerónimo de Vall Hebron que se halla solamente distante hora y media del Monasterio de S. Cucufate, y a tiro de fusil de la jurisdicción espiritual y temporal de aquel. Desde donde ofreció al Monasterio y a su Cabildo toda su aplicación en quanto se lo participase. Y en efecto des de allí continuo las operaciones y exerció de Prelado en lo particular y común del Monasterio y su Dignidad. Hasta que como se ha dicho a 16 de setembre de 1717, se le presentó el Real Decreto con que su Magestat le mandó no exerciera la Juridicción, tanto en lo temporal como en lo espiritual.
El rei Felip V en un context de repressió general, al marge de la interferència que pressuposava entrar en el terreny religiós, va amenaçar directament a l’abat Solanell expulsant-lo i inhabilitant-lo de manera forçosa, cosa que no pressuposava un abandó voluntari de les seves funcions. La seva dignitat abacial restava d’aquesta manera preservada, malgrat quedar limitada tan sols a un càrrec honorífic.
Os removemos y expelemos del exercicio de Abad del Monasterio de S. Cugat.
La situació de repressió no va canviar gaire a Catalunya en els anys següents, malgrat que durant la guerra de la Quàdruple Aliança, Felip V, s’enfrontà fins i tot al seu cosí el rei Lluís XV de França. L’any 1719, el duc de Berwick, ara al servei del rei de França, envaí el nord de Catalunya comandant les tropes franceses i cridant als catalans a actuar contra Felip V. El país, desfet per molt anys continuats de guerra, no s’alçà, amb l’excepció de diversos escamots militars sota les ordres d’antics caps austriacistes, com Francesc Bernic o Pere Joan Barceló (Carrasclet).
Antoni de Solanell, expulsat finalment de Sant Cugat l’any 1715, va ser acollit de manera fraternal pel monestir de la Vall d’Hebron, actitud que l’abat exiliat va agrair profundament a la comunitat jerònima. Durant els llargs anys que van precedir la seva marxa del monestir de Sant Cugat, no hi ha constància que abandonés mai el monestir jerònim. Les diferents comunicacions que va fer i les visites que va rebre sempre van ser dins el clos del monestir de Sant Jeroni.
El tractat de Viena, l’any 1725, va canviar finalment les coses. Els eclesiàstics i nobles reprimits com a conseqüència d’haver rebut prebendes de l’arxiduc, van recuperar els càrrecs, títols i propietats que els havien estat arrabassats per la seva adscripció austriacista.
Antoni de Solanell, arran del tractat de Viena fou reintegrat en el seu càrrec abacial. Desgraciadament, a conseqüència de la seva avançada edat, i el seu delicat estat de salut, i tot i retornar al monestir de Sant Cugat del Vallès, va morir abans d’acabar l’any 1726.
El mes de gener de 1726, Solanell, des de Sant Jeroni, havia enviat una comunicació al capítol de Sant Cugat assenyalant l’alçament del segrest i restant a l’espera de l‘acceptació per part de la comunitat per procedir a retornar al seu monestir.
Sa Magestat (Déu lo guarde) se havia dignat reintegrarlo en la Abadia ab lo qual motiu quant avises passaria a est Monestir per obligació de sa residència y altres de son ministeri y que seria alçat el segrest y no dubtava que est Monastir o Capítol no tindria reparo en posar en execució lo Real Decret.
El mes de febrer de 1726 tornava després de gairebé onze anys d’allunyament al seu monestir. La seva mort va ocórrer el mes de setembre del mateix any 1726 i fou sebollit dins el clos monàstic de Sant Cugat del Vallès.
Antoni de Solanell, va escriure diverses obres durant la seva llarga estada a Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, alguna d’elles a instàncies de Serra Postius, com Origen, fundació, y fundador del Monastir de Sant Cugat. Llibre que consta escrit l’any 1723.
La biblioteca de Reserva de la Universitat de Barcelona, conserva diverses obres procedents del monestir de Sant Cugat, un cop va ser efectiva la desamortització a partir de 1835. En aquest fons de reserva figuren tanmateix diversos llibres pertanyents a la biblioteca personal d’Antoni de Solanell, perceptibles per les marques de propietat que hi ha a la seva coberta.
La mort de l’abat va generar tot un seguit de problemàtiques, derivades no tan sols dels tràmits successoris, sinó també dels deutes contrets, cosa que va afectar el monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron.
El 4 de novembre de 1726 es plantejà en el capítol que l’abat Solanell havia deixat en comanda una quantitat important de diners, pertanyents a les seves rendes particulars, a diversos monjos de Sant Jeroni, diners que ara li calia recuperar al monestir de Sant Cugat.
Cal tenir present que Solanell estava molt agraït a
Sant Jeroni per totes les atencions rebudes durant una llarga dècada d’exili i
encara en el seu testament se’n recordà, deixant escrit que es pagués una remuneració al convent
jerònim. Això suposava fer comptes, entre els diners que l’abat havia deixat en
préstec i els que concedia com a donació testamentària.
Davant la possible existència de divergències pecuniàries, es va suggerir que cada monestir nomenés un procurador i un advocat, a fi i efecte d’evitar discrepàncies i amb la bona voluntat d’arribar a un acord entre ambdós monestirs.
El monestir de Sant Jeroni es va avenir a la proposta de nomenar representants per cada banda, però no acceptà fer un dipòsit cautelar amb els diners que tenia guardats a l’arxiu de Sant Sever de Barcelona. Almenys, fins que els comptes no haguessin quedat clars i de ple consens per les dues parts. L’acord però es va anar dilatant en el temps, al·legant els jerònims qüestions de procediment i protocol.
Finalment un cop Sant Cugat va decidir que el seu advocat seria un reconegut jurista, Antoni Serra Portell, Sant Jeroni va optar, quinze dies després de tenir-ne coneixement, per un altre igualment important, el Dr. Baltasar Oliveres.
Malgrat el nomenament d’aquest juristes, el tema es va anar retardant en el temps, al·legant els monjos jerònims que estaven pendents d’ordres superiors. Aquesta actitud, aparentment passiva, va comportar l’amenaça del Capítol del monestir de Sant Cugat de portar el cas davant els tribunals de justícia, davant el que aquests entenien com a maniobres dilatòries per part de la Vall d’Hebron.
Finalment el mes de febrer de 1727 es van nomenar dos arbitres, el canonge
barceloní Dr. Josep Coder i el Dr. Ramón Sala, rector de la parròquia de Sant
Miquel de Barcelona.
Les negociacions foren àrdues, i es van perllongar durant diversos mesos. Finalment el dia 6 de setembre de 1727, es signà una concòrdia entre els dos monestirs.
No hi ha constància de la quantitat exacte que el monestir de Sant Cugat
va recuperar del deute contret per Sant
Jeroni de la Vall d’Hebron, però si se sap que deuria ser un muntant molt
important, perquè fou destinat de manera completa per fer la compra de l’antic
castell de la Torre Negra i també per a l’adquisició dels drets sobre la Quadra
de Vilanova.
BIBLIOGRAFIA
MIQUEL, Domènec. De mercès reials a exilis polítics. GAUSAC.
Nº 40-43. Publicació del Grup d’Estudis Locals de Sant Cugat del Vallès (GEL).
Sant Cugat del Vallès 2012-2013.
PERAY, José de. Sant Cugat del Vallès, su descripción
y su história. Imprenta de la Casa de la
Caridad. Barcelona 1908
SERRA POSTIUS, Pedro.
Prodigios y Finezas de los Ángeles, Imprenta Jayme Surià. Barcelona 1726
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada