LA DARRERA ACTA CAPITULAR DEL MONESTIR DE SANT JERONI DE LA VALL D’HEBRON DURANT LA GUERRA DEL FRANCÈS

Les tropes franceses entraren a Barcelona el dia 13 de febrer de 1808 en qualitat d’aliades. De bo inici i en general foren ben rebudes per la població de la ciutat. No obstant, poc a poc, tothom s’adonà que aquelles tropes amigues en realitat havien arribat per quedar-se en qualitat de forces d’ocupació. L’actitud cordial aviat es tornà en desconfiança i finalment a primers de juny esclataren obertament les hostilitats contra els francesos a tot Catalunya.

Diversos contingents de tropes espanyoles, però també italianes i algunes de franceses, desertaren marxant serra de Collserola amunt en direcció al Vallès, zona controlada per les milícies i miquelets, contraries als francesos. A mig camí, es trobava el nostre monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, circumstància que feia que molts dels desertors s’aturessin abans de re emprendre la marxa per demanar als monjos, menjar, beure i a vegades també allotjament ocasional.

La actitud oberta d’acollida, pròpia de la comunitat jerònima, vers tots aquells fugitius que s’aturaven al seu monestir, no fou contemplada amb bons ulls per les autoritats franceses de Barcelona que apercebudes d’aquesta circumstància, volgueren comprovar si els monjos actuaven com a còmplices de l’enemic.

La matinada del dia 3 al 4 de juny de 1808, estols militars francesos s’acostaren furtivament a Sant Jeroni de la Vall d’Hebron per constatar si el monestir actuava com a refugi de desertors de l’exèrcit francès. El governador militar de la ciutat, el mariscal Duhesme, instà al seu assistent, el general italià Lechi, a ocupar el monestir i verificar la realitat de les informacions que els serveis secrets havien facilitat a les autoritats franceses.

Aquest mateix personatge, el general Lechi, fou qui durant la segona intervenció francesa en el monestir, el dia 13 d’agost de 1808, portà a terme el sac i incendi del convent, el qual fou abandonat definitivament pels monjos arran d’aquests fets fins l’any 1814, un cop les tropes franceses havien abandonat definitivament la ciutat de Barcelona.

Però no avancem esdeveniments. Disposem d’un testimoni excepcional, el del pare Raimón Ferrer, prevere en aquells moments de la parròquia de Sant Just i Pastor, personatge coetani dels fets i autor d’un dietari de lectura obligada per a tots aquells interessats en la guerra del francès, anomenat Barcelona cautiva. La narració dels fets, (tot i que sempre parcial, Ferrer mai amagà el seu odi a la presència francesa i a l’ànima ideològica revolucionària que hi havia al seu darrera), no deixa de ser però una crònica i una referència indispensable. Seguim doncs el relat dels fets que afectaren al nostre monestir els dies 3 i 4 de juny de 1808:

“Han entrado al anochecer una partida de infanteria y cavalleria francesa, viniendo con ellos un Monge lego del Monasterio de Val de Hebron, para donde habian subido por la noche creyendo coger allí soldados franceses o italianos fugados de Barcelona, lo que si se hubiese verificado, habrian castigado exemplarmente á los Monges y Monasterio.

Sabemos no obstante, que esta misma noche pasada habia ido allà la Guardia entera española fugada de la Puerta del Àngel y dos soldados franceses pero como estaban advertidos los monges, que estaban proximos á subir los franceses, por esto portavanse del mejor modo que podian con los muchisimos soldados, ya de los nuestros, ya de los franceses que pasaban por allá y pedian pan, vino y alojamiento.

Lo primero se lo daban, pero no consentían en lo último, por temor de una sorpresa, como lo ha sido la que han executado esta mañana, pues mientras dos alas de tropa francesa por caminos apartados iban para ceñir el Convento, subian por el camino carretero muchos soldados jugueteando, como si realmente fuesen fugados de Barcelona. La retaguardia, que se compodria de unos 300 hombres, se habia quedado en San Ginés.

Llegados al Monasterio a eso de las quatro y media de la mañana, el saludo fue derribar y romper la puerta de la bodega y dispensas, con la misma fúria, que las de la porteria é Iglesia, aunque estas ya las abrieron luego los monges, los quales estaban en el Coro disponiendose para morir. Entrados dentro como furias, maltrataron a quantos encontraban, pidiendo en tono colérico donde estaba el P. Prior.  Salido el P. PIcañol, que hacia sus veces por estar aquel ausente, mandó el Comandante pasasen á un lugar separado, lo que verificaron  en la celda del mismo P. Vicario, quien  se vió entre tres coléricos oficiales, dos el sable desnudo y el tercero con una pistola asestada al pecho, y con su gatillo levantado. Preguntado el P. Vicario, si sabia el francés y respondido que no, reconvínole agriamente en latín porque acogía a los soldados franceses é italianos fugados de Barcelona. “Quiero que al instante me entregueis los que teneis escondidos en el Monasterio, y quando no, os mandaré degollar a todos, pues esta es la órden que traigo de mi general Duhesme”. A estas sanguinarias amenazas contextó el P. Vicario, que si bien era cierto que habian pasado muchos soldados fugados procedentes de Barcelona, á los quales habia dado algo de comer, pero no dinero ni vestidos.

Preguntando el Comandante francès por el Prior del Monasterio, y respondiendole el P. Vicario, que estaba en Valencia, fue tal la fúria de todos los oficiales, que levantando sus sables y el otro la pistola, bramando como toros, dixeron: “Descubierto está todo. En Valencia está el Prior para recibir los desertores que vos le enviais, y reunirlos allá con los demás rebeldes para armarse contra nosotros”. Creia el P. Vicario que iban a pasarle (per les armes), quando el Comandante le intimó que fuese a buscar á los demas Religiosos y los reuniese todos en una pieza capaz; lo que verificado en la Libreria, se empezó segundo juicio, y fueron reproducidas las mismas especies de la cooperación en la fuga de los soldados. (preguntes relatives a la pretesa  col·laboració)

Mientras esto se verificaba en la Libreria, oíase por el Convento grande ruido de puertas, por entregarse muchos soldados al saqueo, lo que desaprobado por el Comandante, hubo una reyerta entre él y otro oficial que permetia aquella licencia que luego tuvo fin, pero causaron bastante daño, aunque no entraron en la Sacristia.

Salidos de la Libreria dexaron con libertad á los Monges, los quales fueron al Coro á rezar Maytines y Horas, teniendo a ratos a un centinela frente al facistol.

En lo restante del dia mantúvose la tropa en el convento robando quanto podian de comer y beber, lo que ocasionó no poco trabajo al P. Vicario quando tuvo que disponer comida para la tropa, según el recado que recibió del Comandante frances, pero acudiendo los Monges á las casas y lugares vecinos, lograron menestra para saciarlos.

Subian y baxaban en este intermedio partes de Barcelona, lo que tenia en zozobra á los Religiosos, pero ultimamente se acordó, que baxara uno á Barcelona para hablar con el General Duhesme, á lo que se envio al fra Francisco Almirall lego, que poseia algun tanto en el idioma francés, quien entró con la tropa en Barcelona.

Despidiéronse el Comandante y Oficiales del Prior y religiosos con mil demostraciones  de cumplimiento, parando toda la escena en haber dado un dia malísismo á aquella comunidad, que esperaba ya su última hora, y en haber robado el Monasterio por valor de más de 7000 reales vellón.

Fugose de Barcelona al dia siguiente (4 de juny de 1808) el Religioso Lego que vino para hablar  con Duhesme, (Fra Francisco Almirall) pues habiendolo primero verificado con Lechi, le halló tan furioso é irritado contra los Monges de Val de Hebron, que á pesar de que procuró le acompañase un sujeto amigo de dicho General no pudo impedir que arrojase de su presencia al Religioso, diciéndole, que todos los Monges debian ser asesinados y quemado el Monasterio.

Ciertamente  que se habria verificado, esto si tal vez la Providencia no hubiese dispuesto que las tropas francesas que subieron al Monasterio, errasen el camino, pues habiendo salido de Barcelona a las 11 de la noche, llegaron al Monasterio a las 4 de la mañana habiendo andado sin cesar en toda aquella, siendo así que por el camino regular, por mas obscura que hubiese sido la noche, podian verificarlo á la una; y entonces habrian hallado a la Guardia Española fugada de la Puerta del Àngel, y á dos soldados franceses.

Todos los quales habian pernoctado en la casa de los mozos del Monasterio, y tuvieron que despedirles corriendo al subir los franceses.”

L’impacte que aquest fet produí en el monestir fou enorme. La por feu forat en l’ànim dels monjos, els qual es sentiren amenaçats i incapacitats per a seguir una vida de contemplació normal a la vista dels esdeveniments que s’anaven produint i que amenaçaven de reproduir-se.

Deixem ara que ens expliqui els mateixos fets el baró de Maldà, segons la seva versió, tal i com figura relatat en el seu Calaix de Sastre.

Dia 2 de juny

“...Casi com professó de paisanatge, soldats espanyols i també de francesos, era lo camí i demés de Gràcia ; desertant estos últims de ses tropes, descontentes de son amo Napoleón, renegant de tal traïdor, no volent-lo ja més servir, és dir, en França, sí que en Espanya, ab bons enganxaments de dobla de quatre, i de mitja, ab què s’han allistat los francesos als espanyols. I baixat ja molts de Montjuïc, no sé si altres de la Ciutadella, anant molt alegres per defensar la fe de Jesucrist per camins i muntanyes, cap amunt, a Sant Jeroni de Vall d’Hebron i, des d’allí, ben socorreguts de pa i vi, anant per camins extraviats cap a Tarragona i València. Déu los do un feliç camí i la desitjada victòria de tots eixos enemics de Déu, i de la iglésia, anant en nostra defensa d’Espanya i de Catalunya. Amén...

Dia 3 de juny

Los pobres monjos de Sant Jeroni de Vall d’Hebron, que ja ho son en realitat (ab tantes xurriacades de ventes de finques subjectes a béns pius que han rebut en temps del reinat de den Carlos IV, i de son favorito don Manuel Godoy, llavores Príncep de la Pau), han tingut los sustos i incomoditats – per bèurer-se’ls tot lo vi - d’uns cinc-cents francesos, que ahir s’hi recolliren desertors, passant-se a fer un cordó, per no passar avant cap a Tarragona i València; havent ja fet allí dalt alguna travessura de les que acostumen ab algun arremango de sabre, no sé si algun disparo de fusells; que estarien prou atribolats los bons monjos  ab temors dels gavatxos, en malmetre i robar  a alguns de sos pocs tresors...

No és poc  ni gaire, segons nos ha contat, en la nit, que ha tornat a la torre, lo pare Josep Soler, lo mal que els han fet als bon monjos de Sant Jeroni tota esta maldita tropa, en esborzar-los totes les portes, saquejant-los-ho tot, fins lo menjar, ab disparos de fusells i amenaces de matar-los a tots, deixant-los mig morts de resulta de tants sustos i atropellaments...

En tantes crueltats com cometen aon han entrat i aixís que se’n vàgien al Diable d’una vegada, que els farà un bon recibiment en l’Infern...”

 

He considerat del tot necessari haver fet aquesta llarga introducció per entendre el document inèdit que seguidament transcriuré, a fi i efecte d’entendre per complet el seu context i la consternació que suposà en l’ànim dels monjos aquesta primera intervenció de l’exercit francès, conscients com eren de la possibilitat, que es materialitzà posteriorment, d’una nova actuació militar francesa encara més agressiva.

La por dels monjos quedà reflectida en aquest document, fins ara desconegut, l’acta capitular del dia 20 de juny de 1808. Darrer document escrit per la comunitat fins el retorn dels monjos al seu monestir l’any 1814. A partir d’aquest moment planà un profund silenci documental. La propera acta Capitular no s’escriurà fins gairebé sis anys més tard, el dia 21 de juliol de 1814.

ALS 20 DE JUNY DE 1808

Convocats y congregats los P.P. Capitulars en la Celda Prioral per ordre del  Pare Vicari fr. Miquel Picañol (en ausencia de N.P.Prior) proposà lo P. Vicari que mogut per les repetidas instancias que molts ó casi tots los individuos de la Comunitat li feyan per ausentarse del Monastir durant los inminents perills en que estaban per causa de los francesos, veyént la veritat dels motius, y no perdent de vista la gravíssima obligació de conservar en lo Monastir la observancia Religiosa, si los aparexia de donar permís á la meitat de la Comunitat per ausentarse durant dites circunstancias, deixant la elecció de quedarse ó ausentarse á la voluntat de cada hú comenzant per los més antichs fins á completar lo número de los que podien ausentarse: y que aquells que segons dit ordre se ausentesen no poguesen durant sa ausencia exigir da la Comunitat cosa alguna tant de aliments com de vestuari ni medicines, quedant per dites cosas la Comunitat enterament desobligada: A tot lo qual los P.P. Capitulars unànimement convingueren.”                                                                                                                                

Fra Miquel Picañol

Vicari.

No tots els monjos marxaren del monestir, uns quants hi van romandre fins el 13 d’agost de 1808, moment en el qual els francesos van incendiar el monestir. Aquest luctuós fet va comportar el seu abandó definitiu fins a la fi de la guerra l’any 1814, moment del retorn de la comunitat jerònima a Sant Jeroni, però això ja és una altra història.

Lluís Jordà i Roselló

Associació d’Amics del Monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron

 

Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. 1833. George Vivian. Biblioteca Nacional de España

BIBLIOGRAFIA

ACTES CAPITULARS DEL MONESTIR DE SANT JERONI DE LA VALL D’HEBRON. 1754-1835. BAD Sant Jeroni 20. 1 Vol. Arxiu Diocesà de Barcelona.

AMAT I DE CORTADA, Rafael d’. Calaix de Sastre. 1808-1810. Volum VIII. Biblioteca Torres Amat. Editorial Curial. Barcelona 1996

FERRER, Raymundo. (Presbítero). APÈNDICES. Suplemento  e Indices al diario de Barcelona Cautiva en 1808. Tomo Segundo. Antonio Brusi, Barcelona 1815

OLIVÉ I GUILERA, Fèlix. Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. Parròquia de Sant Jeroni de Montbau. Barcelona 1995.