SANT JERONI DE LA VALL D’HEBRON I LES SEVES IL·LUSTRACIONS FINS LA FI DEL SEGLE XIX

L’existència des de temps reculats d’ermitans formant alguna mena de comunitat al voltant de Sant Genís dels Agudells, indret proper a la ciutat de Barcelona però alhora aillat, ens és coneguda documentalment des de 1386. La vall on vivien els ermitans, situada en un extrem de la serralada de Collcerola fou rebatejada de manera evocadora com a Vall d’Hebron, potser  buscant  una impossible similtud  amb suposats espais bíblics.

Justament aquesta comunitat d’ermitans, fou el germen de la fundació d’un posterior monestir jerònim, feta a instàncies de  la reina Violant de Bar, després de conèixer de manera directe l’any 1392 la fama de santedat d’aquells  ermitans.

Curiosament però els monjos que fundaren la nova comunitat no foren aquests ermitans, sino uns altres procedents del monestir  jerònim valencià de Sant Jeroni de Cotalba, d’on també procedia el  que fou el seu primer prior, Jaume Joan Ibañez o Yañez. Tot apunta que la comunitat d’ermitans afincada en aquell indret i encapçalada per Francesc Soler, hagueren de deixar l’indret als nouvinguts contra la seva voluntat, víctimes de  fortes pressions rebudes des d’altes instàncies vinculades amb el poder reial.

L’orde jerònima era una orde de recent creació, molt ben acollida per la reialesa, sent el monestir de Sant Jeroni de Cotalba la primera fundació feta en terres de la Corona d’Aragó. Entre els set frares inicials que acompanyaren el futur prior, hi havia fra Joan Roger, conseller i confessor de la reina Violant.

El document més antic conegut que fa referència a la fundació de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, és un privilegi del rei Joan I emès a València en data 10 de març de 1393, en el que es dona llicència a la reina Violant, la seva esposa,  per fundar el nou monestir jerònim, amb els mateixos privilegis i gràcies que els concedits a Santa Maria de Poblet. (1)

El nou monestir dedicat a Sant Jeroni de Collserola, conegut també com de la Vall d’Hebron, es fundà  el mateix any  de 1393  dins  el terme de la parròquia de Sant Genís dels Agudells, (L’acta fundacional del monestir conservada a l’arxiu del C.E.C és de data 12 d’agost de 1393)(2), parròquia que passà pocs anys més tard a dependre directament del monjos jerònims, després de separar-se de Sant Joan d’Horta  per renúncia expressa del rector,  que s’hi mantingué com a vicari fins a la seva mort.

El Papa Gregori XI, havia concedit  mitjançant l’emissió d’una butlla a Jaume Joan Ibañez (futur primer prior de Vall d’Hebron), la facultat de  poder fundar quatre monestirs d’ermitans dins l’orde jerònima en els regnes que conformàven la Corona d’Aragó, (la primera fundació e fou Cotalba), però la reina Violant volgué tanmateix un reconeixement papal per a la seva nova i peresonal fundació, amb l’objectiu de  donar-li caràcter de fundació reial, motiu pel que s’adreçà de manera directe  al Papa cismàtic Climent VII sol·licitant llicència per edificar-lo.

El Papa  en data 27 de juny de 1393 proveí una dotació de 200 liures anyals procedents de les rendes de la reina,(3) confirmant els privilegis que el rei havia concedit a la nova fundació. Assentí tanmateix al prec de la reina encomenant al bisbe de Lleida Gerard de Requesens, la responsabilitat d’erigir el monestir, eximint-lo de la jurisdicció de l’arquebisbe de Tarragona, així com també de la del bisbe de Barcelona, restant subjecte de manera exclussiva a la seu papal d’Avinyó.(4)

Poc després, mitjançant document reial signat a Tortosa el 15 de juliol, Violant obtè llicència  i poders per dotar la nova fundació  amb 5500 sous de moneda barcelonina procedents de les seves rendes personals. (5) A fi i efectes de controlar la construcció del cenobi la reina designà  com a procuradors el tresorer reial Miquel Roure i el cambrer reial Jaume Copí, assignant també diverses rendes anyals relatives a cobraments  de tributs per a millor proveïr el naixent convent. Tot i l’assignació de totes aquestes rendes i altres, cal pensar que aquestes no eren mai del tot segures o efectives.  En aquest sentiti el rei augmentà la xifra a 3600 sous de Barcelona i 1900 sous jaquesos, estenent un nou privilegi. (6)

Fra Jaume Joan Ibañez i el conseller reial fra Joan Roger, estigueren vetllant durant l’estiu de l’any 1393 si les dotacions ofertes eren suficients per a la manutenció  del naixent cenobi. Un cop obtinguda la seguretat de la materialització del nou monestir jerònim, s’elevà comunicació a instàncies de fra Jaume Joan Ibañez i tramesa  per Joan Roger al Capítol de Cotalba, a fi i efectes que  accedissin a la renúncia del primer com a prior d’aquell cenobi, circumstància que fou reconeguda per Capítol reunit a Cotalba en data 4 d’octubre de 1393, deslligant Ibañez i els set frares  que conformaren la primera comunitat de la Vall d’Hebron, de la seva original adscripció i obediència al cenobi de Cotalba del qual procedien.

L’ acta fundacional, va estar perduda durant força temps i retrobada a l’arxiu del CEC l’any 2008,(7)entre d’altres documents procedents de l’arxiu d’aquest convent jerònim, assenyala de manera clara del que tracta, “acte de nació i fundació de Real Monastir de St. Geroni de Vall de Hebron feta  per la Sra. Reyna Dna. Yolant ab lo qual dota lo monastir fondat  amb los 5000 florins a obs del sobredit per ella entregats...”(8)

Malgrat l’escrit a l’acta, la fundació oficial tingué efecte  el 18 d’octubre de 1393 quan el bisbe de Lleida Gerard de Requesens designà en nom del Papa a Jaume Joan Ibañez de manera formal com a primer prior del monestir de Sant Jeroni. Mentre els antics ermitans que ocupaven l’indret ja s’havien vistos obligats a abandonar les seves cel·les que passarien a ser ocupades pels nouvinguts en tant no estiguessin enllestides les obres del naixent monestir.

Amb tot i malgrat la problemàtica de ser un monestir en fase de construcció, s’inicia a partir d’aquest moment el que podriem entendre com a vida monacal, a desgrat dels inconvenients i les limitacions que podia suposar la inexistència d’estructures arquitectòniques adaptades així com el seguit d’obres que es devien anar realitzant i que devien suposar un inconvenient per a la vida contemplativa pròpia de la comunitat.

Les obres del cenobi van començar amb tota probabilitat el mateix any de la fundació, però dissortadament el rei Joan I mor de manera accidental a finals de l’any 1396. A partir d’aqui,  tot i que el rei Martí successor i germà del finat atorga a Sant Jeroni un privilegi de salvaguarda reial el 13 de juliol de 1397 que confirma els drets adquirits, les obres es realenteixen.

La reina Violant un cop mort el seu marit, es retirà al monestir de Pedralbes, indret d’on possiblement hauria tret o reafirmat la idea de la construcció d’un cenobi reial com havia fet anteriorment la reina Elisenda de Montcada, però ara les seves rendes un cop vidua eren menors i els enfrontaments amb el seu cunyat, el nou rei, tampoc ajudarien a continuar les obres amb la celeritat esperada, fet  que comportaria una aturada o realentiment significatiu d’aquestes.

Violant de Bar, lligada per vincle de sang  amb la casa reial francesa, devia mantenir amb els seus coetanis una certa actitud de superbia i arrogància, fins i tot amb els altres membres de la reialesa de la corona catalano-aragonesa, cosa que necessariament  no li devia  despertar massa simpaties ni adhesions.

Escut de Salvaguarda reial (segle XV), procedent de la Vall d’Hebron (Museu Vicenç Ros)

Malgrat la seva nova situació, la reina va voler continuar les obres, fins i tot amb un seguit de privacions personals, com ve ser l’empenyorament de joies i reliquies que  personalment custodiava. L’orgull de construïr el convent sota la seva exclussiva tutela, li va fer desestimar  fins i tot l’oferiment d’un dels homes més rics de la Corona, el mercader Bertran Nicolau, qui li havia ofert, amb certes condicions, continuar la construcció del cenobi amb els seus recursos personals. 

Bertran Nicolau, a qui de ben segur no devia agradar gens l’actitud tan poc disposada de la reina,  va posar seguidament  a disposició de l’orde jerònima una part del seu patrimoni  per tal d’erigir un nou monestir, que després de diversos atzars, acabà sent edficat a escassos kilòmetres del de Sant Jeroni, ubicació absurda a menys que existís un clar afany de revenja. Aquest monestir desafectat des de 1835 però encara existent  a dia d’avui, és fundà sota el nom de Sant Jeroni de la Vall de Betlem, tot i que serà conegut de tothom com Sant Jeroni de la Murtra.

L’actitud de la reina vidua rebutjant la proposta de Bertran Nicolau amb l’argument de mantenir el patrocini reial per intentar dur endavant les obres, “si cal amb l’ajut de la Mare de Déu”, denota per un cantó una no acceptació de la seva nova situació personal com a reina vidua i per altra una actitud ferma de no permetre la intervenció de persones alienes a la reialesa en la construcció del monestir. Sant Jeroni de la Vall d’Hebron havia de ser i fou una fundació exclussivament reial.

Cal assenyalar la intervenció en la naixent construcció del monestir del mestre d’obres Arnau Bargués, responsable de bastir l’església. Bargués era un dels homes més propers en aquelll moment a la casa reial, participà a Poblet en l’inacabat palau del rei Martí  així com en la façana gòtica de la Casa de la Ciutat de Barcelona, entre d’altres obres civils com el Palau dels Cabrera a Blanes. Possiblement de conservar-se l’església del convent de Sant Jeroni, hauria estat practicament la única obra religiosa atribuïda a la seva persona, amb excepció de les seves intervencions a la catedral de Barcelona com a mestre major catedralici i  potser, amb certs dubtes, a l’església annexa a l’esmentat palau dels Cabrera de Blanes. (9)

L’església conventual fou una de les obres que s’enllestí de manera ràpida i d’acord amb les indicacions que ens han arribat,(10) aquesta era de nau única, dividida amb quatre trams coberts amb volta de creueria i un àbside, la nau disposava de quatre capelles laterals, dos per costat. Les quatre  claus de volta de la nau tenien l’ensenya de la reina Violant, a la dreta amb  les armes d’Aragó i a l’esquerra amb el distintiu de la casa de Bar, les flors de lis i dos barbs, la conca absidal tenia a la clau de volta una imatge de Sant Jeroni.(11)

Diverses personalitats vinculades de manera íntima amb la reina feren deixes al monestir, com Anequí Fabra, cambrer de la reina, qui legà un censal mort de mil sous destinats a la construcció d’una capella dedicada a Sant Joan Evangelista, situada al costat de la de Jacobus Copí, procurador de la reina Violant que intervingué en la fundació del monestir.(12)

La reina Violant malgrat les adversitats no deixà mai de preocupar-se per la seva fundació monàstica fins el moment de la seva mort ocorreguda l’any 1431.

Fou aleshores l’esposa d’Alfons el Magnànim, Maria de Castella qui a la mort de Violant de Bar prengué el seu testimoni, testimoni que no va voler prendre en vida de la reina vidua, potser com a deferència envers la finada. La nova dinastia Trastàmara era procliu a afavorir la nova orde jerònima, d’igual manera que la dinastia Trastàmara regnant a Castella. Maria com a lloctinent dels regnes peninsulars de la corona, afavorí la continuació de les obres al monestir de la vall d’Hebron també sota tutela exclussiva de la casa reial com havia fet abans Violant.

És coneguda l’existència d’una visita de la reina Maria al cenobi l’any 1438, constatant la precarietat en el que es trobava, motiu pel que afavorí la continuació de les obres. Promogué l’obra del claustre i intervingué també en el refectori, dormitori i altres espais comunitaris, segons assenyala el pare Siguenza.(13)

Escut de Maria de Castella.  Convent de Sant Antoni Abat.

Malgrat aquestes afirmacions, a l’arxiu de protocols notarials de Barcelona, consta un contracte signat  pel mestre d’obres Jaume Alfonso de data 28 de desembre de 1467, on es recullen les condicions per a la construcció del claustre,(14) aspecte que contraria l’indicat pel pare Siguenza, perquè fins aquella data o bé no en disposava o no tenia un claustre en condicions. Jaume Alfonso, fou també el constructor d’altres claustres coneguts, com el del també monestir jerònim de Sant Jeroni de la Murtra o el de l’abadia benedictina de Montserrat.

Aquest document doncs provaria que l’obra del claustre no s’inicià fins després de la mort de la reina, malgrat les intencions d’obrar el claustre en vida de la reina Maria, fet que entraria en contradicció amb la opinió del Pare Siguenza. No obstant, caldria relacionar la seva construcció amb el legat testamentari fet per Maria de Castella corresponent amb 4.000 florins que aquesta legà al monestir, malgrat les dificultats que aquest tingué per obtenir la totalitat de la deixa.(15)

La participació de la reina Maria, al marge de la contradicció documental, la trobem en una pedra raconera, potser del claustre, en la que en un dels cantons figuren les armes de Sicilia i a l’altre el seu escut, on consten alhora les armes d’Aragó i les de Castella Lleó, no encapçalats per la corona reial, sino per l’anagrama Iesus, imatge propia del seu profund fervor religiós, que la portà a ser seguidora de Sant Bernadí de Siena de ma d’un dels seus deixebles, el sicilià Matteo d’Agrigento.(16)

               Ensenya reial amb les armes de Maria de Castella (Museu Vicenç Ros)

Maria de Castella intervingué també en altres fundacions monàstiques a Barcelona com el convent de Sant Antoni Abat, el seu escut reial a la façana, entre els emblemes dels monjos antonians és un clar testimoni.

Les reines procuraren proveir l’església de reliquies i joies, però la major part desaparegueren en  els diversos avatars històrics soferts pel monestir  malgrat que  per atzar algunes sobrevisqueren, tot i que  són considerades d’època posterior, com ara una creu de plata sobredaurada amb una reliquia del lignum crucis, datada de la segona meitat del segle XV i custodiada a dia d’avui a la parroquia de Sant Joan d’Horta.(17)

Tenim tanmateix constància de l’existència de moltes altres peces que devien ornar l’església, però dissortadament totes amb la honrosa excepció de la creu s’han perdut. De totes aquestes cal ressenyar un calze i una patena de principis o mitjans del segle XVI, que haurien arribat fins els nostres dies sobrevivint aparentment a la guerra civil, malhauradament a dia d’avui estan en parador desconegut.(18)

Creu  de plata  sobredaurada del segle XV. Avui a la parròquia d’Horta (Foto Jordi VilaTraguany)

             Foto inserida dins el Catàleg Monumental de la Ciutat de Barcelona. 1947

Sant Jeroni disposava també de pintures d’importància tot i que el procurador reial Francisco de Zamora (veure nota 23) no hi va prestar cap mena d’atenció, fixant-se i menystenint només dos retrats de les reines fundadores que segons sembla  es trobaven a la porteria del convent. El convent devia custodiar en aquells moments un notable retaule gòtic contractat a finals del segle XV. Segons assenyala Duran i Sanpere, l’any 1484, el gran pintor Jaume Huguet capitulà amb el prior de Sant Jeroni la confecció d’una pintura  com a retaule  de l’altar major, sobre parament de fusta fet per Joan de Formoso, a semblança del pintat vint anys abans per a la capella de Santa Àgata (retaule de l’Epifania).(19)

L’acord establert amb Jaume Huguet estipulava que el retaule disposés de dues imatges escultòriques, la Mare de Déu i Sant Jeroni, complementada amb pintures corresponents a tres històries, fetes a costat i costat, així com un bancal, per un preu total, un cop acabada l’obra, de 400 lliures. Huguet però, morí  abans d’haver acabat de pintar el retaule i el mateix conveni fou transferit aleshores als pintors Pere Alemany i Rafael Vergós que pintaren els plafons laterals pendents,  no així el bancal que sembla era acabat en vida d’Huguet i per tant devia ser obra d’aquest mestre, mentre que les portes amb les imatges de Sant Pere i Sant Pau foren obrades per  Francesc Mestre l’any 1494.(20)

El retaule es mantingué en el seu indret, presidint l’altar major fins la destrucció final del monestir, tot i que les imatges gòtiques ja havien estat substituides per una gran escultura de Sant Jeroni feta en plé periode barroc. Desgraciadament tot aquest conjunt es devia perdre durant l’incendi provocat l’estiu de l’any 1835.

En quant a les obres del monestir, aquestes anaren progressant i engrandint el conjunt monacal original, però sempre de manera molt lenta en el temps, motivades especialment per la migradesa de les rendes de la casa que feia viure sovint els monjos en estat de gran pobresa. La comunitat de monjos dificilment superà mai els vint membres i això  en els moment de màxima expansió del monestir. L’emperador Carles i el rei Felip II en el segle XVI confirmaren la salvaguarda reial i tots els privilegis concedits.

El territori sota control directe de Sant Jeroni arribà fins la carena de la serralada de Collserola i fins tot s’extengué pel vessant vallesà. Quedant sota el seu domini i explotació boscos, fonts, vinyes, camps i pastures. Les rendes però sempre foren migrades, malgrat aconseguir que dos parròquies tinguessin dependència directe del monestir, Sant Genís dels Agudells annexionada l’any 1396 i Sant Martí de Cerdanyola amb Sant Iscle de les Feixes i Montcada l’any 1546. Altres donacions en el temps, distribuïdes en diferents indrets geogràfics d’arreu de Catalunya i fins i tot més enllà, no ajudaren a apaivagar l’estretor econòmica de Sant Jeroni.

Malgrat la pobresa en la que visqué, el monestir tingué un gran renom, tant en el sentit espiritual com en l’hospitalari.* Visitants de renom eren sovint  hostes del cenobi, atrets sens dubte per l’entorn natural i la magnífica vista del pla de Barcelona que des del convent s’albirava. Viatgers com Antonio Ponz o el Pare Caymo alabaren l’indret on estava situat el monestir.(21)

Sabem pel dietari del prior Pere Balç,(22) (mort l’any 1616) iniciat per ell  l’any 1605 i continuat pels seus successors durant 25 anys, que es feren obres a la sala capitular i que diversos altars s’havien fet o refet al claustre. Tal i com referia el pare Siguenza  en ple segle XVI, l’entorn on s’erigia el monestir el convertia en un racó atractiu per als artistes, confirmat pel fet  que des de finals del segle XVIII diversos  viatgers il·lustrats el van dibuixar al seu pas per Barcelona.

El procurador reial borbònic  Francisco de Zamora (23) a finals del segle XVIII  manifesta que les obres continuaven “El monasterio no està concluido, però hay una galeria  que, por sus vistas y las columnas con que està sostenida, merece nombrarse”. Això es constata en el dibuix realitzat pel viatger britànic anònim , datat  vers 1790 on es percep un ala del convent encara no completament acabada,  dibuix recollit per Gaietà Barraquer i editat a la seva obra Las Casas de Religiosos en Cataluña durante el primer cuarto del siglo XIX.(24)

El dibuix realitzat per aquest viatger anònim, recull una imatge frontal del conjunt monàstic on es percep el pati que distribueix la gairebé totalitat d’immobles que el conformen retallant-se. Oferint una imatge de perspectiva molt ajustada a la realitat, tant del convent com de l‘orografia.

Es pot apreciar al dibuix un àmbit situat dins el complex monacal, en color fosc, que deixa entreveure l’existència d’una obra encara no acabada, aspecte que concordaria amb les afirmacions de Zamora, però que als anys vint del segle XIX, ja apareix completament enllestida. El dibuix de Pau RIgalt, pertanyent a l’antiga col·lecció Casellas, avui al MNAC, (25) reflecteix perfectament  però des d’un altre angle aquesta zona del convent on ja no es percep cap obra exterior pendent.

Pau Rigalt. Imatge del monestir, anys vint del segle XIX. (Museu Nacional d’Art de Catalunya)

Pau Rigalt presenta una visió bucòlica de l’entorn del monestir, oferint una imatge del conjunt monacal retallant-se en una estribació de la serra de Collserola, on es percep la gran plaça central que distribueix els diferents edificis que conformen el conjunt monacal, vista  presa des d’una posició immediata, però per sota del portal d’accés que només apareix recollit a l’esquerra de manera parcial.

Oriol de Fàbregues Boixar en els seu estudi (26) utilitzant com a referència el dibuix de Pau Rigalt, simplifica i adapta les observacions de Gaietà Barraquer sobre la disposició  i serveis de les diferents estances que existien documentades al convent: “a l’edifici principal hi havia les cel·les i els serveis de la comunitat, que al segle XVII estava constituïda per més d’una veintena de frares. Al pis alt de l’edifici principal  hi havia la infermeria dels frares, l’apotecaria o farmàcia, un parell d’habitacions, i alguna cel·la. Hi havia també una llibreria important. A l’altre edifici, de dependencies, als baixos tenia un portal rodó que duia a les cuines i al passadís d’accés a l’església. El primer i segón pis servien  d’habuitació als empleats del monestir i tenien entrada pel costat, al damunt de la fusteria; i el pis alt, es destinava a allotjament dels hostes de la comunitat. Al costat de muntanya del pati, un carrer de cases senzilles s’iniciava amb l’hostal o albergueria (la casa d’en Badia) i l’hospital de pobres (refugi d’acolliment lliure) i l’estable (quadra per a cavalls i muls del visitants)”.

  Distribució de diverses estances dins el conjunt monacal feta per Oriol de Fàbregues

Encara coneixem un tercer dibuix relatiu a Sant Jeroni, fet per George Vivian, però només conegut fins ara a través de la litografia feta per T.Boys, inserida dins el llibre Spanish Scenery, editat a Londres l’any 1838,(27)  i que ens dona una perspectiva diferent del conjunt conventual, presa des del cantó de mar, on s’aprecia l’àmplia galeria oberta que tan elogiosament assenyala Zamora en el seu llibre de viatges.

Aquest dibuix que figura dins un quadernet juntament amb un quarentena de dibuixos més, obra tots de George Vivian, ens era completaent desconegut fins a dia d’avui i no consta recollit per la historiografia catalana. El dibuix del monestir de Sant Jeroni, que juntament amb els altres que existeixen en aquest esmentat quadernet de viatge, propietat actualment de la Biblioteca Nacional d’Espanya,(28) serviren de model per a les litografies inserides dins l’obra abans esmentada. George Vivian fou un dels millors dibuixants paisatgistes anglesos de la primera meitat del segle XIX.

Comparant el dibuix i la litografia, podem  afirmar amb tota seguretat que aquest va servir de model  per a l’elaboració de la litografia de T. Boys. La disposició geogràfica de l’entorn i la perspectiva del monestir amb el conjunt d’immobles que el conformaven, vistos tots ells des d’un angle visual disposat en una posició inferior, a l’alçada del camí que procedint de Sant Genís dels Agudells anava direcció al convent, així ho semblen indicar, tot i malgrat les petites variants que presenta. El dibuix de George Vivian és fet més en primer pla, més proper, sense presentar la imatge de major distància o profunditat que figura a la litografia.

Analitzat el dibuix amb deteniment, apreciem sengles diferències en relació a la litografia editada,  potser llibertats que T. Boys es prengué i que l’allunyaren de la realitat recollida per Vivian. L’alteració es veu clarament en el nombre d’arcades de la galeria del convent encarada a mar, així com en la disposició lateral de l’església, la torre campanar o les cases d’en Badia.

Cal asenyalar que el dibuix en questió, l’únic relatiu a Barcelona  que figura dins el quadernet fet per en VIvian, confirma l’interès paisatgístic de l’entorn del monestir que en aquells moments tenia per als artistes.

La perspectiva que Vivian captà del convent complementa la feta per Pau Rigalt, que sumades al dibuix del viatger anònim britànic, ens aporta una visió externa força ajustada de com era Sant Jeroni a finals del Segle XVIII i principis del XIX. No existint cap imatge coneguda  fins ara del  seu interior.

Existeix tanmateix una visió de l’entorn del monestir, gairebé a vol d’ocell, corresponent a un plànol de perspectiva de les terrres, edificis, camins de la rodalia del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron i de la parròquia de Sant Genis dels Agudells, d’on gairebé de gairell ens apareix l’alterós campanar barroc de l’església conventual, des d’on es pot copsar una de les tres ermites pertanyents a Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, Santa Margarida, així com la parròquia de Sant Genís del Agudells i altres aspectes del seu entorn immediat que ens aporta una imatge força ajustada de com era aquell àmbit a finals del segle XVIII. Actualment consta dipositat a l’Arxiu Nacional de Catalunya.(29)

També apareixen diversos indrets que de ben segur utlitzaven els monjos en les seves sortides del convent a fi i efectes d’esplaiar-se, anomenats al plànol poyo de dalt o poyo de baix, en realitat un pedrís, banc fet de pedra o de maons que els servia com a lleure i des d’on podien descansar o resar contemplant el paisatge.(30)

Fins els anys cinquanta la immediata vila d’Horta encara disposava als seus voltants d’algun d’aquests elements característics que donaven molta rusticitat al paisatge.

   Mirador de can Don Joan, Horta vora 1950 (foto facilitada per en Jordi Vila Traguany)

En quant a la disposició interior del monestir, no existeix cap croquis fet amb anterioritat a la seva destrucció, si bé gràcies al profund anàlisi de l‘entorn i descripcions fetes per personatges com Siguenza o Barraquer, el col·leccionista i historiador afeccionat Carles Quintana i Señer, home profundament enamorat de Sant Jeroni, dibuixà una hipotètica planta que recollia cadascún dels diferents nivells dels immoble. La imatge seguidament reproduïda només correspon a la planta baixa del conjunt conventual.  

Planta del monestir feta per Carles Quintana Señer (31)

L’estat d’abandó a que fou sotmès el monestir a partir de la desamortització de 1835 i el seu immediat enderroc, fa que només poguem conèixer minimament la seva disposició i distribució interna gràcies a les escadusseres referències que en feren diversos personatges i viatgers abans de la definitiva desamortització, així com de dibuixants i pintors que quedaven corpresos per la bonhomia paisatgística de l’entorn.

Recau en el pare Siguenza, especialment, el coneixement de la disposició del conjunt monacal, ja en ple segle XVII, que de manera més limitada seria completada per personantges que el visitaren al llarg del segle XVIII i principis del XIX com Zamora, Ponz, El Pare Caymo o  el baró de Maldà entre d’altres. (32) Posteriorment al seu enderroc, fou Gaietà Barraquer qui de manera més intensa va treballar en el coneixement d’aquest convent.(33)

El conjunt d’edificis monacals es trobava situat damunt un petit turó situat just sota el Coll de Cerola, ubicat vora l’antic camí que menava de Sant Genís dels Agudells a Sant Cugat i es trobava a l’indret actual on s’alça una benzinera tot pujant per la carretera de l’Arrabassada.

Les restes del convent incendiat l’any 1835,(34) després d’haver sofert ja un incendi previ durant la guerra del francès l’any 1808 (35) que ja el deixà en molt mal estat, foren reaprofitades com material d’obra. Posteriorment la posterior  construcció de la carretera de Barcelona a Sant Cugat a mitjans del segle XIX, que el travessà de costat a costat, afavoriren el seu gairebé complet enderroc.

Cal indicar  però, que tant les autoritats com les institucions l’han anat mantenint en el decurs del temps en el més gran oblit, mancades de tota sensibilitat vers unes ruïnes tan venerables, situació que a dia d’avui lamentablement és manté. No hi ha cap disposició municipal, que sàpiga, tendent a salvaguardar l’espai on s’ubicava l’antic monestir com indret de protecció arqueològica, el que afavoreix que les continuades obres d’ampliació de l’actual benzinera continuin malmetent les restes situades al seu subsol.

Així les coses, hem de fer un gran esforç d’imaginació i treballar en detall les informacions històriques existents i analitzar amb deteniment els dibuixos fets abans de la definitiva destrucció del cenobi per poder interpretar mínimament la disposició general del conjunt monàstic.

Després de la seva destrucció i anorreament, tenim alguns dibuixos que de tant en tant van apareixer publicats a partir dels anys setanta del segle XIX, fets especialment per excursionistes i que reflectiren el mal estat de conservació de les restes daquest monestir. Cal assenyalar que tant el claustre com l’església situats ambdós en una disposició superior en relació al pendent de la muntanya ja havien estat en aquells moments competament enderrocats, motiu pel que no foren recollits en els dibuixos de la segona meitat del segle XIX.

Dibuix fet per Josep Fité i Anglès i publicat a la Llumanera de Nova York el mes de setembre de 1877. En el que es recull la part baixa del convent erigida damunt el penyal i en desnivell amb la zona central que ja havia estat terraplenada en aquells moments.

Aquest altre dibuix de Sant Jeroni que disposa de datació i autoria, Pau GeIabert, 21 d’octubre de 1877, coetani del de Josep Fité, recull un altre angle de les mateixes restes conservades, però amb una perspectiva més general. Sigui com sigui ambdós dibuixos ens mostren un avançat estat d’abandonament i ruïna de l’antic cenobi, ruïna corroborada pel dibuix  de Pau Febrés.

Pau Febrés Yll (dibuix datat  l’any 1898) Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona

Curiosament d’aquest monestir pràcticament desaparegut es conserva a dia d’avui una part molt important del seu arxiu, encara poc estudiat. La seva preservació i salvament ja són però una altra història. (36)

Lluís Jordà i Roselló

__________________________________

NOTES

1.- Olivé Guilera, Felix. Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, pag.13. “El document més antic refrent  al monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron és un privilegi del rei Joan I estès a València el dia 10 de març de l’any 1393. El rei dona llicència a la seva muller – la reina Violant -  per fundar el monestir , i concedeix al nou cenobi  el dret a gaudir dels mateixos privilegis i gràcies atorgats per ell o pels seus predecessors al monestir de Poblet”.

2.- La Vanguardia 3.04.2008. Catalunya en pergaminos. Aparecen en el Centre Excursionista de Catalunya 118 documentos de los siglos XII al XIX. La notícia recull el retrobament de 118 documents procedents de l’arxiu de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, tot i que amb una atribució equivocada, car s’esmenten els documents com originaris de Sant Jeroni de la Murtra.

3.- Diaz Martí, Carles. Pergamins referents a la fundació de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, Acta Medievalia 29, pag. 14. “27 de juny de 1393. Avinyó.  El Papa Climent VII comissiona Guerau (de Requesens), bisbe de Lleida, per tal que aprovi i confirmi la dotació de 200 lliures barcelonines de rendes anuals que realitzarà la reina Violant per a la fundació del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron i els privilegis que li concedirà el rei Joan.”

4.- Diaz Martí, Carles. Pergamins referents a la fundació de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, Acta Medievalia 29, pag 15. “27 de juny de 1393. Avinyó. Climent VII ordena a Guerau (de Requesens), bisbe de Lleida que proclami el monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron exempt de la jurisdicció ordinària de l’arquebisbe de Tarragona, del bisbe de Barcelona i d’altres jutges ordinaris, de manera que no hi puguin intervenir per raó de censura, apel·lació, visita i d’altres drets inherents a l’autoritat apostòlica.”

5.- Olivé Guilera, Felix. Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, pag. 13 “molt aviat la reina obté del seu marit llicència i poders per dotar el nou cenobi – al seu lliure albir – amb 5500 sous de moneda barcelonesa de les seves rendes. El document testà signat a Tortosa el 15 de juliol”.

6.- Diaz Martí, Carles. Pergamins Referents a la fundació de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, pag. 12. “Tanmateix el rei hagué d’augmentar la xifra fins a 3.600 sous barcelonins i 1900 sous jaquesos, ja que aquesta quantitat és superior als 5500 sous barcelonins atès el valor superior del sou jaquès respecte al barceloní, per la qual cosa hagué d’extendre un nou privilegi”.

7.-  La Vanguardia 3.04.2018. Catalunya en pergaminos.

8.- Terés M. Rosa i Vicens, Teresa. Violant de Bar i Maria de Castella promoció espiritual i mecenatge, pag 48. 

9.- Valero, Joan. La Font gòtica de Blanes. Quaderns de la Selva 21. Centre d’Estudis Selvatans. 2009, pag 196. “Quan el 26 d’octubre de 1382 es formalitzava la venda del castell, vila i port de Blanes, feta pel noble Ramon de Blanes a Bernat de Cabrera, començava una nova etapa per a la localitat en la qual aquesta es veuria afavorida per la voluntat del nou senyor de convertir-la en capital del vescomtat.1 Potser obeint a criteris merament pragmàtics, Bernat de Cabrera, també conegut amb el nom de Bernardí, començà la renovació de la vila amb l’aixecament de la muralla, les obres de la qual ja estaven en curs l’any 1388.2 Poc després s’emprenia la construcció del palau–adossat a l’església parroquial– sota la direcció pel prestigiós arquitecte barceloní Arnau Bargués.”Català i Roca, Pere. Els Castells catalans Vol III, pag.361/362. “Hom treballa en el palau dels Cabrera sota la direcció d’Arnau Bargués, el mestre d’obres que  el 1401 retreia als consellers de Barcelona que amb un major guany  que el que ells li donven hauria pogut treballar al monestir de Poblet i al castell de Blanes”...

10.- Barraquer, Gaietà. Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX.  seguint  Fra Jose de Siguenza. Pag 247- « Labró pues la devota señora toda la iglesia desde sus fundamentos con cuatro capillas muy grandes, sin la mayor, que es de mucha magestad, y de lo bueno de aquel tiempo. Cubrió toda la iglesia de arcos de piedra: en las cuatro claves de ellos, antes de la capilla mayor, puso las armas reales: en la parte derecha del escudo las de Aragón, en la otra dos flores de lis, y dos peces que parecen barbos; en la clave del arco de la capilla mayor puso la figura de su gran devoto San Jerónimo. Quedó la iglesia muy bien acabada y devota, adornada también con cruces, cálices, patenas, ornamentos y otras joyas de plata con que se sirviese al altar...» (4).

11.- La definició de l’estructura de l’església del monestir procedeix de la descripció feta per Jose de Siguenza en el seu llibre “Historia de la orden de Sant  Jerónimo”. Madrid 1605. 

12.- Terés, M. Rosa i Vicens, Teresa. Violant de Bar i Maria de Castella: promoció espiritual i mecenatge. Pag 33. “Segons consta en un testament que porta data 25 de febrer de 1400, Anequí  Fabre, conegut com lo flamenc i cambrer de la reina deixava un censal mort  de mil sous per a la construcció d’una capella i per a l’obra d’un retaule dedicat a Sant Joan Evangelista. En l’esmentat testament  es precisava que la capella d’Anequí Fabre era al costat de la de Jacobus (Jaume) Copí, a qui hem d’identificar com un dels procuradors de la reina Violant que intervingueren en l’afer de la fundació monàstica ni, molt probablement també, amb el famós brodador Jaume Copí al servei de la reina Violant”.

13.- Veure Jose de Siguenza. Història de la Orden de San Jerònimo. Madrid 1605.  També  Barraquer Gaietà, Las cases de Religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX. pag 250/251. “edificóse con esto un claustro, aunque pequeño, de buena traza, celdas,  refectorio, dormitoeio y otras oficines...No se olvidó (la reina) por esto del monasterio de Vall d’Hebron jamás mientras vivió...”. 

14.-  Madurell i Marimón, José M. Los contratos de obras en los protocolos notariales y su aportación a la historia de la arquitectura. Pag 126/127. “Obra contratada en 28 de diciembre  de 1467 por el arquitecto de Barcelona Jaime Alfonso, según es de ver  por las capitulaciones  firmades para tal efecto, tal como en ella concisamente  se declara con este breve texto:<super opere seu claustro eiusdem monasterii>...el doctor don Cayetano Barraquer, tan solo nos da notícia de la existència de un piso alto en dicho claustro”. 

15- Terés M. Rosa i Vicens, Teresa. Violant de Bar i Maria de Castella: Promoció espiritual i mecenatge, pag 55. “l’edificació del claustre fa dubtar d’una cronologia contemporània de la reina. Potser cal relacionar aquesta data tardana amb el llegat de 4.000 florins que Maria va deixar en testament a la institució, malgrat que segons el P. Siguenza, el monestir no va poder obtenir-.los tots.” 

16.- Paolo Evangelisti.  Dizionario Biografico degli Italiani - Volume 72 (2008).”In Sicilia l’attività di (Matteo). si esplicò anche nella fondazione di conventi, munito del permesso concessogli il 3 apr. 1425 da Martino V, e nell’impegno volto all’affermazione dell’Osservanza francescana nel solco dell’azione di Bernardino da Siena e Giovanni da Capestrano. Nel 1426 M. si spostò a Roma intervenendo direttamente, insieme con Giovanni da Capestrano, a sostegno di Bernardino, accusato davanti al papa di promuovere il culto del nome di Gesù e la devozione al trigramma «IHS», assurti a simboli distintivi del movimento riformatore francescano dell’Osservanza.” L’anagrama IHS es propi dels seguidors de sant Bernardí de SIena, com ho era Matteo d’Agrigento per a qui la reina Maria sentia una fervent  devoció. Apareix a la pedra cantonera,  damunt l’escut de la reina i ocupant l’espai de la corona, potser procedent de l’àmbit claustral de Sant Jeroni, a dia d’avui al Museu Vicenç Ros de Sabadell.

17.- Sabem de l’existència actual a la parròquia de Sant Joan d’Horta de la creu de plata sobredaurada, originària de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron gràcies a les indagacions portades a terme per Jordi Vila Treguany qui  la fotografià i constatà també que el calze i patena considerats de la primera meitat del segle XVI, recollits en el Catalogo de la Ciudad de Barcelona de l’any 1947, no es troben a dia d’avui a la parròquia.

18.- Ainaud/Gudiol/Verrié. Catálogo Monumental de la Ciudad de Barcelona. Vol II. 1947 La fotografia publicada del calze i patena és la recollida pels  autors del catàleg, quan aquestes peces d’orfebreria encara en aquell moment es trobaven a la parròquia d’Horta. Dissortadament el seu parador actual ens és desconegut.

19-  Duran i Sanpere, Agustí. Barcelona i la seva Historia Vol I. Pag.700. “ l’any 1484 capitulà amb el prior la pintura del retaule de l’altar major que havia fet el fuster Joan de Formoso. L’obra completa  comportava dues imatges corpòries, una de la Mare de Déu i altra de Sant Jeroni, amb tres històries pintades a cada costat, a més del bancal i dues portes a semblança del retaule que el mateix Jaume Huguet havia pintat vint anys abans per a la capella reial de Santa Àgata”.

20.- Duran i Sanpere, Agustí. Barcelona i la seva Història Vol I. Pag 700. “Jaume Huguet morí quan probablement  només havia pintat el bancal del retaule i el conveni fou transferir als pintors Pere Alemany i Rafael Vergós que pintaren les històries laterals mentre que les portes, amb les imatges de Sant Pere i foren obra del pintor Francesc Mestre.”

21.- Norberto Caimo. Lettere d’un vago italiano. Voyage d’Espagne.  Pag. 43/44.

22.- Balç, Pere, Diari de 1605 a 1630. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, proced. Biblioteca Sant Jeroni de la Vall d’Hebron.

23.- Zamora, Francisco de. Diario de los Viajes Hechos en Catalunya. Pag. 33 “en la porteria vimos dos malísimos retratos de las Reynas de Aragón Dª Violante y Dª María fundadores de esta casa. El monasterio no està concluido, però hay una galeria que, por sus vistes y las columnes merece nombrarse”.

24.- Barraquer, Gaietà. Las casas de religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX. Capítulo duodécimo Jerónimos. Pag. 246. “Vista del monasterio de Vall de Hebron, copiada de la que dibujó el excursionista inglés en 1790”.

25.- Rigalt Pau, Vista del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, dècada dels anys vint del segle XIX. Antiga Col·lecció Casellas. MNAC.

26.- Fàbregues Boixar, Oriol de. Aspectes sanitaris històrics de Vall de Hebron, Hospital de la muntanya de Collserola. Gimbernat nº65. Pag. 3 “en l’edifici principal hi havien les cel·les i els serveis de la comunitat, que al segle XVII estava constituïda per més d’una vintena de frares. Al pis alt de l’edifici principal hi havia la infermeria dels frares, l’apotecaria o farmàcia, un parell d’habitacions, i alguna cel·la. Hi havia també una llibreria important.

A l’altre edifici, de dependències, als baixos tenia un portal rodó que duia a les cuines i al passadís d’accés a l’església. El primer i el segon pis servien d’habitació als empleats del monestir i tenien l’entrada pel costat, al damunt de la fusteria; i, el pis alt, es destinava a allotjament dels hostes de la comunitat. Al costat de muntanya del pati, un carrer de cases senzilles s’iniciava amb l’hostal o albergueria (la Casa d’en Badia), l’hospital de pobres (refugi d’acolliment lliure)i l’estable (quadra per a cavalls i muls dels visitants).

27.- El litògraf del llibre Spanish Scenery, T Boys, no va veure mai l’espai original del monestir, sempre va treballar sobre els dibuixos fets per George VIvian, el que pressuposa que la litografia existent al llibre és una recreació feta  per el litògraf motiu que l’allunya una mica de la realitat.

28.- El dibuix de Sant Jeroni de George Vivian (1798-1873) correspon a un quadernet  anomenat Apuntes de España, fet entre 1833 i 1837, corresponents a un Àlbum amb 47 dibuixos. Aquests dibuixos foren realitzats durant un viatge dut a terme per Espanya, dibuixos que posteriorment van donar peu al llibre Spanish Scenery, (Londres 1838) compost per 44 litografies que guarden estreta relació amb aquests dibuixos. (Biblioteca Nacional d’Espanya).

29.- dibuix relatiu a un plànol conservat actualment a l’Arxiu Nacional de Catalunya “Perspectiva de la Rasa mandada construir por los Religiosos gerónimos con dirección a las tierras de Guitart, tomado el punto de vista desde la casa de campo del dicho Guitart cita en el termino de San Gines, la que dista unas 400 canas de la de Zafont por la parte de Mediodia”  aprox 1785.

30.- En el dibuix abans esmentat apareixen denominats dos “poyos”, (pedrissos/mirador), fets per a descans i lleure dels monjos durant les seves passejades per l’exterior del complex monàstic, amb seient incorporat per descansar. Mercès a les fotografies i aclariments aportats per Jordi Vila Treguany, referents a la similitud trobada per ell amb els pedrissos de Sant Jeroni amb un pedrís situat als voltants d’Horta i encara existent als anys cinquanta del segle XX,  disposem d’una imatge molt semblant de com devien ser els existents en el plànol de referència.

31.-  Agraïment  especial al Dr. Oriol de Fâbregues per la possibilitat d’accedir als plànols de Carles Quintana i  Señer  qui n’elaborà de les diferents plantes i  estances del monestir, fets seguint  les indicacions de SIguenza i Barraquer entre d’altres, el recollit com a nota 31, correspon a la planta principal del conjunt monacal les numeracions del qual corresponen a: 1 Porteria, 2 cel·les, 3 claustre, 4 cel·la prioral, 5 Sala Capitular, 6 nau de l’església, 7 arxiu capitular, 8 presbiteri, 9 tresor, 10 sagristia, 11 Capella dels Sants Reis, 12 Biblioteca, 13 celler, 14 cuines, 20, campanar, 30 vestíbul dels fidels.  Curiosament seguint a Barraquer el refectori es trobava segons sembla al pis superior, primer pis, amb el que el monjos havien de pujar escales per anar-hi, mentre la cuina i celler eren a la planta baixa.

32.- Seria llarg d’esmentar els diferents viatgers que acudiren al monestir jerònim  assenyalant la bellesa de l’indret, però cal fer esment especial a Zamora, Ponz, Norberto Caimo o el baró de Maldà entre d’altres.

33.- Gaietà Barraquer per poder fer una descripció del monestir jerònim, pràcticament desaparegut quan va fer el seu estudi sobre las Casas de religiosos ja esmentat, es va basar en especial en les descripcions fetes per un antic mosso que estigué de jove  al servei dels monjos jerònims, aspecte que dona una versemblança significativa a la distribució interna del convent.

34.- Josep Moran seguint les indicacions de Barraquer fa una descripció de la destrucció del convent que fou devorat per les flames l’estiu de 1835. Destrucció del convent de Sant Geroni de la Vall d’Hebron (Horta) segons el canonge Barraquer. Separata d’Estudis Santcugatens. Nº 2.

35.- Olivé i Guilera, Josep, Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. Pags. 33 a 36.

36.- El salvament i preservació de l’Arxiu del monestir de sant Jeroni ha estat objecte d’estudi per diferents autors, en especial els vinculats a l’arxiu Diocesà de Barcel ona, com GaietàBarraquer, Josep Sanabre o Josep M. Martí Bonet. Així com els excursionistes del segle XIX amb Fité al cap que aconseguiren traslladar a la seu del CEC 118 pergamins, la resta passà al fons de l’arxiu Diocesà pocs anys abans de la setmana  tràgica, salvant-se d’aquesta manera d’una segura desaparició, procedents de l’antiga parròquia de Sant Joan d’Horta on havien trobat aixopluc.

____________________________________

 

BIBLIOGRAFIA

 

AINAUD/GUDIOL/VERRIÉ. Catálogo Monumental de España.  La Ciudad de Barcelona. II Vols. Instituto Diego Velazquez. Consejo Superior de Investigaciones Científicas. Madrid 1947.

AUTORS DIVERSOS. Cent anys d’excursionisme a Catalunya. 1876-1976. Fundació Carulla. Barcelona 1975.

BALÇ, PERE, Diari de 1605 a 1630. Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona, proced. Biblioteca Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. Donatiu Lluís Nicolau d’Olwer.

BARRAQUER I ROVIRALTA, GAIETÀ, Las casas de Religiosos en Catalunya durante el primer tercio del siglo XIX. 2 vols  Barcelona 1906.

BARRAQUER I ROVIRALTA, GAIETÀ, Los religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX. 4. Vols Barcelona 1918.

CAIMO, NORBERTO. Voyage d’Espagne fait en l’anné 1755. Libraire du Roi, Edició francesa. Varsòvia 1773.

CARRERAS CANDI, FRANCESC. Geografia General de Catalunya. La Ciutat de Barcelona.

CATALÀ I ROCA, PERE. Els castells catalans, 7 Vols. Editorial Dalmau. 2ª edició.  Barcelona. 1992.

CEC. Inventari Arxiu Històric CEC. Sèrie Sant Jeroni de la Vall d’Hebron.

DELICADO MARTÍNEZ, FCO JAVIER i BALLESTER HERMÁN, CAROLINA. El monasterio de Cotalba (Gandía).Una fundación jerònima del siglo XIV. Universitat de València.

DIAZ I MARTÍ, CARLES, Pergamins refrents a la Fundació de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. Acta Arqueológica Medievalia.  Barcelona 2008.

DIAZ MARTÍ, CARLES. La primera crónica del monestir de sant jeróni de la Murtra. (1413-1604) De Francesc Talet. Fundació Noguera. Pagès Editors. Lleida 2013.

DURAN I SANPERE, AGUSTÍ, Barcelona i la seva Història. 3 Vols (veure vol I.  Sant Jeroni de la Vall d’Hebron) Curial,  Barcelona 1975.

ELIAS DE MOLINS, ANTONIO, Catálogo del Museo Provincial de Antigüedades de Barcelona. Imprenta Barcelonesa. Barcelona 1888.

EVANGELISTI, PAOLO. Matteo d’Agrigento. Dizionario Biografico degli Italiani. Volum 72 (2008).

FÀBREGUES BOIXAR, ORIOL DE, Aspectes sanitaris històrics de Vall d’Hebron, hospital de la muntanya de Collserola. Gimbernat Vol. nº 65. Barcelona 2016.

FLUVIÀ I ESCORSA, ARMAND DE, Indice de religiosos del Real MOnasterio de San Jerónimo del Valle de Hebrón o de Collcerola. Separata Revista Hidalguia nº 66. Instituto Salazar y Castro, Madrid 1964.

FORT I COGUL, EUFEMIÀ. Notícia bibliogràfica del monasterio de San Jerónimo del Valle de Hebron. 1973.

GARÇÓN I PEYRI, SOFIA. Neteja de sang del fons del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron.

HUERTAS CLAVERIA, JOSEP. Los orígenes de Vall d’Hebron. El Periódico. 9 març 1997.

LLUMANERA DE NOVA YORK, LA. Revista mensual il·lustrada. Nova York  1874-1881.

MADURELL I MARIMON, JOSE M., Los contratos de obras en los protocolos notariales y su aportación a la historia de la Arquitectura. Separata de Estudios Históricos y Documentos de los Archivos de Protocolos I. Colegio Notarial de Barcelona. Barcelona 1948.

MARTÍ BONET, JOSEP Mª, MEMORIA ECCLESSIAE VII; Archivo de San Jerónimo de la Vall d’Hebron. Ordenes monásticas y archivos de la iglesia II. Actas del IX congreso  de la Asociación  celebrado en Oviedo – Valdediós 2A Parte. Oviedo 1995.

MARTIN LLORIS, Las reliquias de la capilla real en la corona de Aragón y el santo cáliz e la catedral de Valéncia. (1396-1458). Departament d’Història de l’Art. Universitat de València. Servei de Publicacions. (Tesi Doctoral) València  2010.

MATEOS GOMEZ, ISABEL, LOPEZ-YARTO ELIZALDE, AMELIA i PRADOS GARCÍA , JOSÉ Mª. Elarte de la Orden Jerónima. Historia y mecenazgo. Iberdrola. Bilbao 1999.

MORAN I OCERINJAUREGUI, JOSEP, La destrucció del convent de Sant Geroni de la Vall d’Hebron (Horta) segons el canonge Barraquer. Separata d’Estudis Santcugatens. Nº 2. Sant Cugat Desembre 1983.

MUSEU MUNICIPAL VICENÇ ROS. Fitxa relativa a les peces procedents de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. Martorell 2018.

NARBONA CÁRCELES, MARÍA, El contenido devocional de las divisas: El azafrán y la olla ardiente de la reina de Aragón (1416-1458). Emblemática. ERAE  20-21. (2014-2015).

OLIVÉ I GUILERA, FÈLIX. Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. Parròquia de Sant Jeroni de Montbau. Barcelona 1995. VIAGE A ESPAÑA.

OLIVÉ I GUILERA, FÈLIX. Sant Genís dels Agudells, la Vall d’Hebron. Parròquia de Sant Genís dels Agudells. Barcelona 1992.

OROVIO, IGNACIO. Catalunya en pergaminos. La Vanguardia 3.04.2008.

PERMANYER, LLUÍS. L’espoli de Sant Jeroni. La Vanguardia. 30.01.2014.

PONZ, ANTONIO, TOMO XIV,  Viage de España, Cataluña, Imp. por la viuda de Ibarra, hijos y compañía.  Madrid 1788.

QUINTANA I SEÑER, CARLES, Ceràmica de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. Parròquia de Sant Jeroni de Montbau. Barcelona 1997.

RIERA, J. Els primers monestirs de jerònims a la Corona d’Aragó (1374-1414) STVDIA MONASTICA vol 50. Fasc 2. Abadía de Montserrat (Barcelona) 2008 (a llapis corregit 2010). Pags 293-309.

RUIZ GOMEZ, VICENÇ. Els Pergamins documentals de l’arxiu històric de Protocols de Barcelona 1142-1500. Textos i documents 55. Fundació Noguera. Barcelona 2014.

SANABRE, JOSE, El Archivo Diocesano I, Fidel Rodriguez Impresor. Barcelona 1947.

SIGUENZA, JOSE fray. História de la Orden de San Jerónimo. Imprenta Real. Madrid 1605.

TERÉS, MARIA ROSA i VICENS, TERESA, Violant de Bar i Maria de Castella: Promoció espiritual i mecenatge. Universitat de Barcelona. Publicacions i Edicions. Barcelona, Lessons 6, Barcelona 2015.

VALL D’HEBRON. Llibre de Costums de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. Biblioteca Nacional de Catalunya. S/ 1732 VIAJE LITERARIO A LAS IGLESISA DE ESPAÑA.

VILLANUEVA, JAIME. VIaje literario a las Iglesias de España VOL XIX.

VIVIAN, GEORGE, Spanish Scenery. Litografies de T Boys. Londres 1838

VIVIAN, George, (Apuntes de España) 1833-1837. BIBLIOTECA NACIONAL DE ESPAÑA.
Dibujos sobre papel amarillento : lápiz grafito, pluma, pincel, aguada y tinta. Dib/18/1/8691 [Álbum (47 dibujos)].

ZAMORA DE, FRANCISCO, Diario de los Viajes Hechos en Catalunya. Curial. Documents de Cultura. Barcelona 1973.