JULI FONTOBA I SOGAS. LA FONT DE LA TENEBROSA. ARTICLE RECUPERAT

Recobrem aquest magnífic article del nostre company Juli Fontoba i Sogas, ara que per fi força anys després de ser escrit, del bracet del Consorci del Parc de la Serra de Collserola i amb el Col·lectiu Ecologista Agudells, volem i podem definitivament, recuperar la Font de La Tenebrosa i el seu entorn natural.

Aquest article fou publicat el 5 juny del 2010 a LA PUNXA.  Òrgan del Col·lectiu Cultural i Ecologista Agudells

                   

LES FONTS DE COLLSEROLA. LA FONT DE LA TENEBROSA

 

Un autor clàssic com Hipòcrates, considerava perjudicials per a l’organisme humà les aigües procedents de les llacunes, els estanys i també les del gel i la neu. Les de pluja en canvi gaudien de millor fama. “Son muy delgadas, muy leves y muy cristalinas y diáfanas”. Plini, sembla inclinar-se per l’ús de l’aigua de font, ja que, “El agua de fuente es más simple, ya que la de la lluvia está compuesta de diversos vapores procedentes de nubes; su corrupción es inmediata”. Alfonso Montero ho recollia així en el seu llibre Espejo cristalino de las aguas de España el 1697. Les aigües de riu també podien ser consumides, això sí, prenent sempre les degudes precaucions “Expurgándolas de lo extraño con quietud, coladura i cocción”. Tampoc eren fiables les aigües de pous i estanys. “Las de pozos son comunmente salobres y gordas para ser bebidas, …las aguas que estuvieron dentro de estanque, o laguna, no son de provecho para la salud, por lo detenidas que están, y la putrefacción que reciben de la tierra…”.

 

Barcelona feia segles que es beneficiava de les aigües de Collserola. Les feines de captació foren iniciades el 1347, i finalitzades el 1356. Data en què ja funcionaven les primeres fonts projectades, les primeres fonts públiques que comptava Barcelona en el recinte emmurallat. L’aigua era conduïda mitjançant canonades de ceràmica enterrades, amb els corresponents espiralls i caixes de distribució. En Jaume Fivaller, com a recompensa al fet que un dia mentre era de cacera per les terres d’Agudells descobrí una deu d’aigua, construí, adossada a la seva casa de la plaça de St. Just de Barcelona, una d’aquestes noves fonts de la ciutat. La d’en Fivaller, fou erigida l’any 1367 i encara avui hi és.

 

A la Barcelona del S. XVIII es constatà una preferència pel consum d’aigua procedent de les fonts municipals (Mines de Collserola), valorada molt per sobre de l’obtinguda del riu Besós. En relació al Convent de les Penedides de Barcelona, en un informe emès el 16 de juny de 1783 s’assenyalava. “La falta de agua de fuentes que padece aquel convento ocasiona notable perjuicio a la salud de sus religiosas… viéndose por esta causa reducida la comunidad en la triste situación de alimentar a sus religiosas con una agua (de pou)  que a pocos estómagos deja de causar novedad…”.

 

Les propietats de l’aigua de font, aigua viva, eren universalment reconegudes i assimilades per la població barcelonina del segle XVIII. L’interès per les fonts medicinals  es constatà en aquesta època amb innombrables adeptes a les Fonts de Montjuïc.

En general, s’apreciava a les darreries del segle XVIII, un gran interès per part d’amples sectors de la població envers les fonts i brolladors d’aigües medicinals. L’anònim Discurso sobre la agricultura, comercio e industria… elaborat per la Junta de Comerç de l’any 1780, recull els efectes beneficiosos d’aquestes aigües sobre l’organisme. “Son las referidas aguas el principal auxilio para la curación de muchas enfermedades crónicas, pues sus principios medicinales por medio del espíritu etéreo que las fecunda, las hace penetrar en las partes, y vasos menudos de nuestro cuerpo, a donde regularmente reside la primera causa del mal y no lo pueden hacer con muchas enfermedades los remedios de la botica”.

 

El dia de Sant Josep de l’any 1785, l’oïdor de la Real Audiencia de Cataluña, Francisco de Zamora, deixava anotada en el seu Dietari, la seva primera sortida feta a Catalunya. Havia escollit “la montaña de Collserola”. Sortiren de la ciutat en obrir les portes, ell acompanyat pel seu criat enfilaren camí de Sant Gervasi on entraren al petit temple. També visitaren les ruïnes de Bellesguard, desprès l’ ermita de Betlem i d’aquí pujaren al Tibidabo, “…Con trabajo llegamos a la mayor altura de esta montaña, conocida por los marineros por el Turó de Serola y, en el país, por unos Collserola y por otrosTibidabo.”

 

En parlar de Collserola escriu: “Esta cordillera es muy útil a Barcelona, pues de ella salen las aguas que por medio de minas se conducen a Barcelona, y muchas otras que los particulares han conducido a sus casas de campo; Todas son excelentes aguas, que, si se reuniesen en un solo brazo, formarían un caudal crecido”. Visitaren la font Groga, i desprès el monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron des d’on s’encaminaren a la propera font de la Tenebrosa, “…que es medicinal. También hay ecos y repetición de voces”. Desprès, “bajamos  a Barcelona por el pueblo de San Genís de Horta”.

 

Bernat Bransí fou un home de reconegut prestigi que tenia casa a  Horta, fou l’encarregat de contestar el “Cuestionario” de Francisco de Zamora, l’any 1789, sobre la situació de Barcelona i del terme municipal de Sant Genis dels Agudells, àlies d’Horta.

Ell ens deixà escrit el següent: “Dentro del territorio de Vall de Hebron hay muy buenas fuentes yregaladas aguas,..”. Ens parlà de la de la Reina i de la Mare de totes les fonts, de la Font Groga, però també de la Tenebrosa. “Otra fuente hay a poca distancia del Monasterio de una agua muy buena llamada la Tenebrosa, en esta van muchas gentes a recrearse los dias de fiesta.”

 

El 13 de maig de 1804, el Baró de Maldà deixà escrita, en el seu Calaix de Sastre, la seva visita al monestir de la Vall d’Hebron i a la font de la Tenebrosa. “En fi, vist i seguit tot això, hem anat tots i totes a passeig fins a la font de la Tenebrosa, que raja de continuo aigua d’un canonet. Hi ha a un enrajolat de València, pintat Sant Jeroni tot nu i flac de sa penitència molt austera, amb la pedra en sa mà dreta pegant-se al pit.”

El 29 de maig de 1805 el baró hi tornà. “Desprès anàrem tots i totes, i per païr les truites d’ou quants i quantes n’havien menjat, a refrescar-se un poc la boca amb aquella tan bona aigua de la font de la Tenebrosa, apta per desfer totes les hipocondries i demés mals humors qui en patèsquia, facilitant l’orina i afluixant el ventre.”

 

 Aquesta antiga font de la Tenebrosa, en terres de Sant Genis dels Agudells fou molt celebrada, i força concorreguda els dies festius, i sobretot el dia de Sant Jeroni. Aquest dia 30 de setembre era la darrera sortida estival del any dels barcelonins al camp, com així ho recull l’Auca. És farcida de llegendes.

 

Segons Juan Amades, “La Font de la Tenebrosa, té origen en el mateix infern. Les nits de gran tempesta, del raig en surt el diable, que s’estén per aquells verals. En el vell convent de Sant Jeroni hi havia un frare blanc que era l’únic que tenia poder per a reduir-lo. Per evitar que sortís quant el temps es posava rúfol, anava al peu de la font proveït d’un gros llibre, que llegia cap per avall. Per més que plogués no es mullava. Tenia un ciri encès i com a canelobre una calavera. Ni el vent ni la pluja no li apagaven el ciri”.

 

En Josep M. Riutort en la seva, Historia y leyenda, recull el següent de la Font de la Tenebrosa: “Situada en la carretera de Gracia a St. Cugat del Vallés, conocida por carretera de la Arrabassada, en un recodo a la izquierda antes de llegar a lar ruinas del Monasterio de San Jerónimo del Valle de Hebrón, no tiene nada que justifique del nombre con que desde antiguo se la conoce. Sus aguas son mediocres, y si un día fue aquel punto metade excursiones dominicales y lugar a propósito para comilonas, hoy està completamente olvidado. Y no obstante, la Tenebrosa es prodiga en leyendas. Puerta del infierno se llamo un día  a dicho paraje, por existir en el mismo unpozo al que nadie había hallado el fondo, por lo que se afirmó que era una de las entradas a la mansión del Ángel malo. También era del dominio público que, asomándose al brocal de dicho pozo, se veía el porvenir. De ello nació la frase Veure el mon per un forat. El haberse dicho, a principios de siglo, ignoramoscon qué fundamento, que las aguas de la Tenebrosa se habían contaminado acabó de determinar el alejamiento de los barceloneses.”

 

El cert és que en les dècades de 1960, 70 i 80  del segle XX encara ens explicaven alguns veïns que s’acostaven amb  bidons a recollir aigua d’aquesta històrica font. De la font original, posteriorment va ser canalitzada amb un tub de ferro fins a un nou piló o brocal a tocar de la carretera, Avui dia encara es  conserva el seu piló, en lloc pla.

 

El Col·lectiu Agudells l’any 1986 va recuperar dues de les nombroses fonts d’aquesta contrada, la del Bacallà i la del Roure, antiga Mina. Avui aquestes ragen de nou per a regal de tots. El mateix futur volem per la més llegendària de les fonts dels Agudells.

 

Per aconseguir-ho, demanem al Consorci del Parc de Collserola la seva recuperació, a l’ hora que serveixi per a l’aprofitament ciutadà aquest antic i popular indret.

Proposem també l’obertura d’un pas sota l’Arrabassada. Pas que uniria l’espai conegut com a Entorns de la Font del Roure (que també vam recuperar) amb el suport de l’aleshores Patronat del Parc de Collserola i que enllaçaria amb l’antic camí que travessa la collada, d’antic coneguda com a Coll s‘erola.

                                        

                                                             Juli Fontoba i Sogas