EL CARRER DEL ARBRES 3. Revista digital d'història i patrimoni de Badalona, editada pel museu de Badalona, va incorporar en el seu número de l'any 2018, entre d'altres, aquest interessant article de Núria Téllez que tracta en especial de les relacions d'agermanament entre els dos monestirs jerònims catalans, el títol del qual es refereix a l'epígraf. La dificultat per localitzar-lo de manera individualitzada fa necessari posar-lo (al meu entendre) a l'abast de tots els interessats en conèixer una mica més la història del nostre monestir de sant Jeroni de la Vall d'Hebron i del seu monestir germà, sant Jeroni de la Murtra.
Lluís Jordà i Roselló
---------
Núria Téllez
El monestir de Sant
Jeroni de la Murtra és el segon monestir jerònim fundat a Catalunya. Com se
sap, fou fundat inicialment pel mercader barceloní Bertran Nicolau l’octubre
del 1413 a la casa Descortey, a Sant Pere de Ribes, sota la denominació de Sant
Jeroni de Montolivet. Tres anys després, el 1416, les dificultats sorgides en
la comunitat comportaren, per part dels religiosos de dit monestir, la demanda
d’un canvi d’ubicació amb la compra de la casa de la Murtra, situada al peu de
la serralada de Marina. Això comportà el trasllat del monestir a la demarcació
parroquial de Santa Maria de Badalona i també una modificació en la denominació
formal del monestir, que procedí a anomenar-se Sant Jeroni de la Vall de
Betlem. Popularment, però, fou conegut com Sant Jeroni de la Murtra. En l’any
que celebrem el sisè centenari de la seva fundació, no podem deixar de parlar
d’aquest monestir i la seva relació amb tota l’orde jerònima. Hem de començar
parlant de la relació que va tenir amb un monestir fundat a la ciutat veïna de
Barcelona. Vint-i-tres anys abans, el 1393, fou fundat el primer monestir
jerònim en terres catalanes: Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, monestir reial
fundat per la reina Violant de Bar i autoritzat pel seu marit, el rei Joan, que
l’any següent va assegurar econòmicament la fundació que havia fet la seva
muller. Va ser erigit com a monestir amb privilegis reials del qual iniciaren
la gestió un grup de frares vinguts del monestir jerònim de Cotalba. Els dos
monestirs van estar agermanats des del principi, com demostra el projecte de
fusió dels dos monestirs ofert per Elionor de Cervelló, i l’any 1431 comptaven
amb la llicència apostòlica corresponent per dur-se a terme. La unió no es va
produir finalment, però la relació entre els dos monestirs va ser constant al
llarg de la seva història. Però no només els monestirs catalans estaven
agermanats entre si, també van teixir una xarxa d’agermanament entre els
diversos monestirs jerònims de la península. L’agermanament no només es va
produir entre monestirs del país sinó que fins i tot va traspassar fronteres,
tal com demostra el document d’agermanament amb el monestir jerònim de Santa
Maria de Belém, fundat a Portugal l’any 1501. Però comencem parlant de l’ordre
jerònima.
L’ordre jerònima
i el seu desenvolupament
Els pares de l’església: Sant Jeroni
Eusebius
Hieronymus Sophronius, Sant Jeroni, va néixer a Dalmàcia l’any 342. És un dels
pares de l’Església que més va estudiar les Sagrades Escriptures. De família
benestant, va rebre una sòlida formació en religió, ciències i lletres. Educat
a casa i després a Roma, on va estar 3 anys i va estudiar llatí tenint com
tutor Donat –famós gramàtic pagà que l’influencià molt– fou un gran llatinista
i bon coneixedor del grec entre altres idiomes, però poc coneixedor de llibres
espirituals i religiosos, i gran entès tant en autors llatins com Ciceró,
Virgili, Horaci i Tàcit com en autors grecs com Homer i Plató. Viatjà per
ampliar els seus coneixements i, en companyia d’un amic seu, va anar cap a
Tréveris. Allà va renéixer impetuosament l’esperit religiós que sempre havia
estat arrelat en ell i des de llavors el seu cor va lliurar-se a Déu. En una
carta que va escriure a Santa Eustòquia(1), Sant Jeroni li explicà
el diàleg aterrador que va tenir en un somni. Va sentir que es presentava
davant el tron de Jesucrist per a ésser jutjat. Déu li pregunta: “A quina
religió pertanys? Ell li respon: “Soc cristià – catòlic”. Jesús li respon: “No
és veritat”. Que esborrin el seu nom de la llista dels cristians catòlics. No
és cristià sinó pagà, perquè les seves lectures són totes paganes. Té temps per
llegir Virgili, Ciceró i Homer, però no troba temps per analitzar les Sagrades
Escriptures”. Va despertar plorant i exclamà “mai més no tornaré a passar les
nits llegint llibres pagans” i des de llavors el seu temps seria sempre per a
llegir i meditar llibres sagrats. Jeroni va disposar anar-se’n al desert a fer
penitència pels seus pecats (especialment per la seva sensualitat, que era molt
forta, i pel seu terrible mal geni i el seu gran orgull). Però allà, malgrat
que pregava molt, feia dejuni i que passava nits sense dormir, no va aconseguir
la pau. El seu temperament no era per viure en soledat; ell mateix en una carta
explicà com van ser les temptacions que va patir en el desert.(2) L’any
370 s’establí temporalment a Aquileia on el bisbe, Sant Valerià, havia portat
gent tan vàlida que el seu clergat era famós en tota l’Església d’Occident.
Jeroni va fer amistat amb alguns membres d’aquell clergat. Va conèixer Evagri,
un sacerdot d’Antioquia de merescuda fama de ciència i virtut, que va fer
despertar l’interès del nostre sant. El 374 arribà a Antioquia i ell i els seus
amics van caure malalts; els amics van morir i ell restà tot sol. Després
d’aquesta experiència Sant Jeroni es va retirar en soledat a Calquis, un
terreny inhòspit al sudest d’Antioquia, on va passar quatre anys en diàleg amb
la seva ànima. Ordenat sacerdot per Sant Damas a la tornada. Ell no desitjava
l’ordenació (mai va celebrar el sant sacrifici) i si va acceptar rebre-la, fou
sota la condició de no estar obligat a servir tal o tal altra església amb
l’exercici del seu ministeri; les seves inclinacions personals el portaven cap
a la vida monàstica de reclusió.
Una vegada ordenat
es traslladà a Constantinoble per poder estudiar les Sagrades Escriptures sota
la direcció de Sant Gregori. El 382 tornà a Roma amb Paulí d’Antioquia i Sant
Epifani, per a prendre part en el concili convocat per Sant Damas a fi de
discutir sobre el cisma d’Antioquia. Al final de l’assemblea, el Papa el
retingué a Roma i el feu servir com a secretari. A sol· licitud del Pontífex i
d’acord amb els textos grecs, va revisar la versió llatina dels Evangelis. Al
mateix temps, va fer la primera revisió al psalteri en llatí. Desenvolupant
aquestes activitats oficials, dirigia l’extraordinari naixement de l’ascetisme
entre les més nobles dames romanes. A la mort de Sant Damas, l’any 384,
abandonà Roma i cercà algun retir tranquil a Orient. L’any 385 es va embarcar a
Porto i, posteriorment, es reuniren amb ell a Antioquia, Paula, Eustaqui i les
altres dames romanes que havien resolt compartir amb ell el seu exili voluntari
i viure com religioses en Terra Santa. Per indicacions de Sant Jeroni, aquelles
dones es varen establir a Belem i Jerusalem, però abans d’enclaustrar-se,
viatjaren per Egipte per a rebre consell dels monjos de Nitria i del famós
Dídimo, mestre cec de l’escola d’Alexandria. Durant aquest retir Sant Jeroni va
fer la traducció de la majoria dels libres de l’Antic Testament escrits en
hebreu a sol·licitud de tots els seus amics i deixebles més fidels i il·lustres
però també per voluntat pròpia, ja que li interessava fer la traducció de
l’original i no d’una altra versió qualsevol. Primer va fer el Llibre dels Reis
i va seguir després amb els altres. Les úniques parts de la Bíblia en llatí,
coneguda com la Vulgata, que no foren traduïdes per Sant Jeroni, són els
llibres de la Sabiduria, l’Eclesiastés, el de Baruc i els dos llibres dels
Macabeus. Va fer una segona revisió dels salms, amb l’ajuda de l’Hexaplà de
Orígenes i els textos hebreus, i aquesta segona versió és la que està inclosa
en la Vulgata i la que s’utilitza en els oficis divins. El Concili de Trento
(1545-1563) va designar la Vulgata de Sant Jeroni com el text bíblic llatí
autèntic o autoritzat per l’Església catòlica sense que això impliqués cap
preferència per aquesta versió sobre el text original o altres versions en
altres llengües. El 1907, el Papa Pius X va confiar als monjos benedictins la
feina de restaurar en la mesura del possible els textos de Sant Jeroni en la
Vulgata ja que, després d’uns quants segles d’ús, havien estat considerablement
modificats i corregits. Mort l’any 420, Sant Jeroni fou enterrat a l’església
de la Nativitat. Les seves despulles foren traslladades posteriorment a la
basílica de Santa Maria la Major (Roma). Home molt representat pels artistes.
Amb freqüència trobem Sant Jeroni representat amb les robes de cardenal degut
als serveis que va prestar al Papa Sant Damas malgrat que a vegades també és
pintat al costat d’un lleó perquè es diu que va domesticar una d’aquestes
bèsties, a la qual va treure una espina que se li havia clavat en una pota. La
llegenda pertany més aviat a Sant Gerasi, però el lleó podria ser l’emblema
ideal d’aquell noble, indomable i valerós defensor de la fe. L’orde jerònima La
vida monàstica va tenir sempre en Sant Jeroni (347-420) una referència
obligada, ja que tant el testimoni de la seva vida com els escrits que va
deixar fan d’ell el primer monjo important d’Occident. Malgrat aquella
experiència monàstica com a eremita i com a cenobita en el monestir, Sant
Jeroni no va escriure cap regla ni va fundar cap ordre religiós. El seu ideari
monàstic es troba dispers en cartes, sermons, exhortacions i altres escrits que
fan referència al monjo (monachus) com a asceta, com l’home que renuncia al món
buscant la soledat i inclús el desterrament i que viu del seu treball manual
per a compensar aquella feina intel·lectual i espiritual que representen les
dues metes principals per arribar a Crist: la lectura (lectio divina) i
l’oració. Els dejunis i altres privacions permetien arribar a Crist. Aquella
vida de San Jerónimo fou imitada por molts altres eremites al llarg de la
història.(3) L’orde de Sant Jeroni és una orde que es desenvolupa a
la península ibèrica exclusivament. El seu naixement va tenir lloc a Espanya a
finals del segle XIV i la seva butlla fundacional està datada al 1373. Es va
estendre entre Espanya i Portugal. No hi ha cap vinculació directa entre sant
Jeroni i aquesta orde que porta el seu nom, a excepció d’aquelles idees
bàsiques sobre la vida del monjo i la devota admiració que el sant desperta com
un dels quatre pares de l’Església, però que comparteix qualsevol institució
religiosa. Fra Pedro de la Vega, primer cronista de l’Orde de Sant Jeroni, ja
deia al respecte el 1539 que: “Després de molts anys que el monestir de Sant
Jeroni de Belén fou destruïda i es va perdre la seva memòria, volent el nostre
Senyor enaltir al seu sant i fer el seu nom gloriós i venerable a prop de nosaltres
que per ningun espai de temps es pot perdre i oblidar, revelar l’establiment de
l’ordre d’aquesta manera...”(4) , és a dir, es tractava de recuperar
el seu nom i la seva memòria, però no de ressuscitar una orde inexistent.
L’orde de Sant Jeroni es va desenvolupar en dues etapes: una primera que
s’inicia amb la citada butlla papal emesa a Avinyó pel papa Gregori XI el 1373(5)
i una segona etapa que s’inicia el 1414 amb la butlla del papa Benet XIII.(6)
En la primera etapa (1373-1414) es coneix com a període fundacional i
preveu la proliferació de petites comunitats de jerònims per tota la península
ibèrica, que són independents entre si. La segona etapa (1414-1835), coneguda
com de consolidació i expansió, que s’inicia amb la citada butlla de Benet, per
mitjà de la qual els jerònims quedaven exempts de la jurisdicció episcopal,
podien unir-se en una sola orde i celebrar Capítol General, com el que va tenir
lloc l’any següent a Guadalupe.(7) En la butlla de Gregori XI es
donà llicència a don Fernando Yánez de Cáceres, canonge de Toledo, i a Pedro
Fernández Pecha, que amb altres barons, tant clergues com laics, nobles ì
plebeus, dels regnes de Castella, Lleó i Portugal i d’altres parts, portaven
una vida eremítica i solitària, perquè poguessin ser nomenats germans eremites
de Sant Jeroni, atesa la seva especial devoció a Sant Jeroni. Per això el Papa
els demanà que s’acollissin a la Regla de Sant Agustí, sota la qual han de
militar per al Senyor, per a ser observades, a tenor de les presents cartes
apostòliques, amb hàbit i segons el ritus, constitucions, cerimònies i
observança del monestir de Santa Maria del Sant Sepulcre a Campora (Florència).
El text pontifici
de 1373 descriu l’hàbit: “una túnica tancada i ampla de pany blanc i gruixut
amb mànigues amples i tancades, més l’escapulari i la capa fixa per la part
anterior sigui de pany gris o buriel (del color de la llana) sense tenyir de
cap color; la capa no entenem ser de necessitat, però per a honestedat de
l’hàbit la portareu quan sortiu en públic”. L’autorització papal incloïa el
gran anhel d’aquell grup d’eremites: “fundar quatre monestirs o llocs
conventuals, a saber, cada un d’ells amb església, cementiri, humil campanar
amb una sola campana, claustre i les oficines necessàries, en llocs honestos i
acomodats per aquests temps, que s’han de dotar segons els temps amb les
piadoses donacions dels fidels”. Els quatre primers monestirs van ser els de
San Bartolomé de Lupiana (Guadalajara), que fou la casa mare de l’ordre, Santa
María de la Sisla, (Toledo), San Jerónimo de Guisando (Ávila), i San Jerónimo
de Corral Rubio (Toledo). Malgrat això, quan es va celebrar el primer Capítol General
ja hi van assistir els priors i procuradors de vint-i-cinc monestirs. Aquest
creixement es va mantenir durant el segle XV i va tenir un especial favor reial
en el XVI, amb la presència de Carlos V en Yuste i la fundació per mitjà de
Felip II del monestir de l’Escorial. L’orde jerònima fou receptora durant els
segles XVI i XVII d’importants donatius que van incloure abundants fons
libraris.(8) Així, per exemple, a la regió valenciana, els Jerònims
foren els receptors de la biblioteca del duc de Calàbria, que anà a parar a San
Miguel de los Reyes. El monestir de Santa Maria de la Murta a Alzira seria
depositada la biblioteca de l’arquebisbe de Tarragona, Joan Vich, després del
seu traspàs l’any 1612. També hem de dir que la principal biblioteca de l’Espanya
dels Àustries, la de San Lorenzo del Escorial, fou regentada por monjos
Jerònims. En la segona meitat del segle XVII s’inicià un període d’estancament;
només es fundaren tres monestirs: San Pedro de la Ñora (Murcia), San Jerónimo
de Caravaca i San Jerónimo de Ávila. L’observança de la regla decau i els plets
augmenten, com també la ingerència de la corona en l’organització de l’orde(9);
tot plegat, contribueix al declivi de l’orde que, al contrari d’altres, no
pateix cap reforma, la qual cosa fa que els possibles candidats a monjos triïn
altres ordes reformades on l’espiritualitat era més marcada. Els jerònims, que
al segle XIX passen pels mateixos problemes que altres ordes
religioses, acaben patint la supressió total de l’orde. Es produeix l’extinció
de la seva branca masculina. Alguns dels monjos foren exclaustrats entre 1809 i
1813, i entre 1820 i 1823. A Portugal fou dissolt el 1833 per ordre de les
autoritats civils. L’estocada final la produí la desamortització de Mendizábal
el 1836, en què fou suprimida a Espanya l’ordre arran de la
desamortització dels béns eclesiàstics. En el moment que va ser promulgada
l’orde de desamortització hi havia llavors 48 monestirs jerònims i uns mil
monjos repartits per tots ells.
L’orde jerònima
a casa nostra: Sant Jeroni de la Vall d’Hebron i Sant Jeroni de la Murtra
Els fundadors de
l’orde de Sant Jeroni, Pedro Fernández Pecha i Fernando Yáñez de Figueroa,
foren abans que religiosos nobles de la cambra de don Alfons XI (1311-1350) i,
després, del seu fill Pere I (1334-1369), i es va establir una corrent de
simpatia, admiració i respecte, per part de molts membres de la noblesa, cap a
aquesta nova família religiosa.(10) La nota més distintiva de
l’ordre jerònima fou la seva estreta i continuada relació amb la corona, i així
ho recorda el Pare Sigüenza al rei en la dedicatòria de la seva Història sobre
les estretes relacions que secularment han mantingut la corona i l’orde:“no hi
ha cosa en l’ Ordre de Sant Jeroni que no sigui de la Casa Reial i, por
conseqüent gran”.(11) Afirmació de doble sentit perquè també està
assenyalant la importància i el pes que té l’orde en el panorama eclesiàstic
espanyol. Moltes cases jerònimes foren fundacions reals i/o de membres de la
casa reial, o també els monarques i llur família en foren generosos patrons.(12)
Per tant, l’orde sempre va estar al servei de la corona i així ho
demostraren reiteradament els diferents monarques a través del temps, tal com
han reconegut diversos investigadors.(13) L’entrega de l’orde de
Sant Jeroni a la corona també ha d’ésser contemplada des del punt de vista de
ser una orde religiosa no mendicant, de caire senyorial per l’origen de la
majoria dels seus monestirs i les dotacions, reduïda en nombre d’individus,
però amb l’estímul de ser una religió on era possible viure una espiritualitat
en clau personal, la qual cosa va fer possible que sorgís amb força el tema
dels conversos. Posar-se en mans dels reis era aconseguir la millor protecció
per a defensar-se de les crítiques, que venien no poques vegades fruit de
l’enveja; així podien seguir la seva forma de vida apartada darrere els murs
dels monestirs on la reforma espiritualista no va triomfar. Malgrat el gran
agermanament que va existir entre els dos monestirs jerònims ubicats al
territori català, Sant Jeroni de la Murtra i Sant Jeroni de la Vall d’Hebron,
però l’origen d’ambdós és una mica diferent en relació amb la influència reial.
Malgrat això, van tenir un denominador comú que els lligava: Bertran Nicolau
(c. 1355-1421).(14) Sant Jeroni de la Murtra fou fundat pel mercader
barceloní Bertran Nicolau l’any 1413 en el primer emplaçament amb el nom de
Sant Jeroni de Montolivet. El 1416 es produeix un canvi d’ubicació i s’adopta
el nom de Sant Jeroni de la Vall de Betlem, popularment conegut com Sant Jeroni
de la Murtra.(15) L’any 1431 va haver-i una llicència apostòlica
atorgada a Elionor de Cervelló per unificar aquest monestir amb Sant Jeroni de
la Vall d’Hebron en el Palau de Bellesguard.16 Gràcies a la protecció de Joan
II el monestir s’anà consolidant. Durant la segona meitat del segle XV hi ha un
gran dinamisme en l’evolució del monestir, que és el període on s’edifica gran
part del conjunt cenobític. És en aquest moment que s’inicia una estreta
vinculació amb la monarquia que es traduí en l’ajut reial en la construcció del
monestir.(17) El primer dels monarques va ser Joan II d’Aragó,
que va ser protector del monestir, i va fer construir una sala àmplia per a
emprar-la de refetor a finals del segle XV. També els Reis
Catòlics van finançar part de les obres, concretament una de les ales, on
les claus de volta estan decorades amb l’escut reial, i a les mènsules s’hi
troben les cares dels monarques; en aquest espai hi ha altres mènsules i claus
de volta dedicades a altres benefactors, per exemple al notari barceloní Antoni
Vinyes, que va deixar una donació en testament per a la construcció del recinte
el 1488. De fet el rei Ferran, quan el 7 de de desembre de 1492 fou ferit
a les escales del Palau Major de Barcelona per Joan de Canya(mars, va passar uns
dies convalescent al monestir de Sant Jeroni de la Murtra i fou allà on els
Reis Catòlics, l’abril de 1493, reberen en audiència Cristòfol Colom a la
tornada del seu primer viatge d’Amèrica. També el monestir aconseguí favors del
rei Carles I, que la Setmana Santa de 1519 va visitar el
monestir, va confirmar al prior Pere Benejam tots els privilegis i mercès que
havien atorgat a la comunitat els seus avantpassats.(18) Carles
va retornar a la Murtra el 1535, on va rebre consell del frare Pere
Alsina, a qui el monarca sempre havia tingut gran estima; aquell any
probablement va tenir notícia, a través dels monjos, de l’assalt dels pirates a
Badalona el 1527, i és precisament en aquella ocasió quan Carles va
preparar el seu pla de conquesta de la ciutat de Tunis; la flota va partir
de Barcelona, des de la desembocadura del Besòs. Aquest fet es
commemorà amb una gran pintura mural al tester del refectori del
monestir, on apareixen l’emperador, l’emperadriu Isabel de Portugal, el
virrei Francesc de Borja i la seva esposa, l’almirall en cap de la
flota Andrea Doria i fra Pere Alsina. La pintura també al·ludia a la
tercera visita que va fer Carles el 1538, en la qual va fer una donació de
cent escuts a la comunitat, que es van destinar a la volta de l’església i al
cor, obres dirigides per Tomàs Berça, en els quals es van esculpir unes ales
imperials, de les quals encara es conserva una de forma fragmentària. Felip
II seria el darrer monarca en visitar el monestir
el maig de 1581. Va ajudar econòmicament el monestir en dues
ocasions: la primera va concedir-li mil lliures que, tanmateix, van haver de
ser repartides amb el monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, que
s’havia assabentat del donatiu; la segona, el 1584, li va concedir la
capacitat de treure de Sicília 200 tones de blat, franques de dret.
Sant Jeroni de la Vall d’Hebron fou fundat l’any 1393 per la reina Violant de
Bar, muller de Joan I, i estava situat al vessant meridional de la serra de
Collserola, el que avui és la carretera de les aigües a l’alçada de la
benzinera. Sant Jeroni de la Vall d’Hebron fou el primer dels dos monestirs
jerònims catalans i el segon de la Corona d’Aragó. Se’n va iniciar construcció
sota l’auspici de la reina Violant, amb qui es va construir l’església, la sala
capitular, el refectori, el campanar i el cementiri. Va tenir un rellançament
amb la reina Maria, període en el qual es va construir el claustre del
monestir. Va subsistir fins a l’any 1836, quan la desamortització de Mendizábal
va fer totalment inviable la continuïtat de la comunitat monàstica.
Malauradament, però, va sortit molt malparat de la fúria destructora que
acompanyà aquelles tristes jornades perquè l’incendi provocat per un escamot de
Sant Cugat va deixar-lo en un estat de ruïna que s’ha anat agreujant al llarg
dels anys.(19)
A diferència
d’altres institucions religioses, que pogueren conservar bona part de les seves
fàbriques(20), el fet que Sant Jeroni de la Vall d’Hebron hagi
pràcticament desaparegut ha contribuït indubtablement a una evident falta
d’interès per part de la historiografia.(21) Excepte alguns estudis
que en tracten aspectes o episodis concrets(22), molta part de la
documentació i, per tant, de la seva història, està encara per descobrir. Però
tornem a la història del monestir. La història comença l’any 1366, quan Pere
III el Cerimoniós i la reina Elionor venen als procuradors de la universitat de
la ciutat de Tortosa un censal de 3300 sous barcelonins de pensió anual, que es
pagaran de les rendes i drets reials que tenen a la ciutat de Tortosa i al seu
terme.(23) Aquestes rendes
del censal de Tortosa són el que servirà per cobrir les despeses de la fundació
que farà Violant de Bar. El 28 de setembre de 1387 Joan I amplia la concessió
sobre aquestes rendes de Tortosa que el 24 d’abril de 1387 havia fet a
Esperandeu Cardona, conseller i promotor dels negocis de la Cort, de 300 sous
anuals sobre els drets i rendes reials de la vegueria de Tortosa.(24) Segons
el Pare Sigüenza, la reina Violant visita Barcelona i demana ser portada a
Collserola perquè vol veure de primera mà el que li han explicat sobre la vida
eremítica d’uns ermitans que hi ha a prop d’on avui trobem la carretera de
l’Arrabassada.(25) Queda amb el cor robat de la vida senzilla
d’aquells eremites, uns homes dedicats a la vida contemplativa que no tenen
gens de luxes i viuen en domicilis molt humils i dedicats a l’oració. Es troben
un espai apartat de la ciutat en un entorn natural i la reina vol que es faci
una fundació monàstica que reprodueixi la vida recollida d’aquests eremites comprometent-se
a refer les seves cases. El 15 de juliol de 1393 Joan I, marit de la reina,
reconeix la fundació reial del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron feta
per la seva muller la reina Violant en la parròquia de Sant Genís dels Agudells
i concedeix un cens anual 5500 sous de moneda barcelonesa de tern.(26) El
22 de juliol del mateix any el senyor de Cardona, conseller i promotor de
negocis de la cúria, fa una venda a Miquel Roure, tresorer del senyor rei i
Jaume Copí, cambrer de la reina, obrers i administradors d’obres del monestir
de la vall d’Hebron per valor de 300 sous sobre la concessió feta pel rei Joan
de les rendes de la procura de la vegueria reial de Tortosa.(27) El
rei està fent passes per assegurar econòmicament que el desig de la seva muller
es compleixi. La reina té la iniciativa portada per la seva espiritualitat
personal, però el seu marit secunda i confirma la decisió de la reina i fa
assegurar la viabilitat econòmica de l’ordre fundada per Violant de Bar. El 12
d’agost de 1393 la reina Violant dota oficialment el monestir de Sant Jeroni de
la Vall d’Hebron. Per a fer això, confirma la compra realitzada pels seus
procuradors Miquel Roure i Jaume Copí de 3600 sous barcelonins anuals de drets
reials a la vegueria de Tortosa i de 900 sous jaquesos anuals de la cena
d’absència de les comandes de Gardeny i casa antiga de Lleida. Es fa d’acord
amb el privilegi de redempció de rendes reials alienades amb carta de gràcia
concedida pel rei Joan I per a la fundació del monestir. La reina es compromet
a ampliar la dotació fins a la quantitat de 275 lliures de renda anual en un
termini de dos anys, a comprar la capella, les cel·les i altres edificacions
que hi ha en el lloc on s’ha d’ubicar el nou cenobi, així com el terreny
adjacent necessari, i a proporcionar els diners per a la construcció tal com
sigui ordenat pels comissaris apostòlics encarregats d’aprovar la fundació.(28)
El 27 d’agost de 1393 el bisbe de Lleida concedeix la llicència per
fundar el monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron amb l’assignació de 12
religiosos amb el seu prior i del territori necessari per construir el monestir
esmentat i mantenir-lo. També confirma la renda real instituïda per la reina
Violant. Aquesta llicència s’atorga d’acord amb dues butlles papals de Climent
VII.(29) El 30 d’octubre de 1393 es constitueix fra Jaume Juanyes
prior del monestir, fra Joan Tomas, fra Bartomeu Alfager, fra Antoni Reve, fra
Ramon Soler, fra Joan Sanç i fra Miquel Rainer monjos del monestir en plena
possessió i es confirma davant Galceran Curró, jurista, Pere Palau, i Domènec
Segur, síndics, procuradors de la universitat de Tortosa i del procurador de
Saragossa Berenguer de Cortiells el cens de 300 florins d’or aragonès.(30)
Aquests frares són portats del monestir jerònim de Cotalba perquè facin
realitat el desig de la reina Violant de Bar de construir un monestir jerònim
per a l’exercici de la vida contemplativa. La reina vol que sigui un monestir
masculí perquè així ho són els eremites que portaven vivint a Collserola des de
feia molt de temps. El 12 de desembre 1393, una vegada els nous monjos són ja
instal·lats en les cel·les existents on ha d’anar físicament el cenobi, el rei
Joan I, d’acord amb la donació de 5500 sous de cens anual concedida per a la
fundació del monestir de la Vall d’Hebron consignada per la reina Violant en la
parròquia de Sant Genis dels Agudells, amplia aquesta donació fins als 3600
sous de moneda barcelonesa i 1090 sous de moneda jaquesa.(31) És la
segona confirmació dotal que fa el rei en favor de la seva muller. El 6 de
juliol de 1394 arriba el primer privilegi reial en favor del monestir
recentment fundat. Joan I concedeix al monestir de Sant Jeroni de la Vall
d’Hebron el privilegi d’exempció del pagament de qualsevol imposició, present o
futura, en els seus regnes i ordena als oficials reials que, sota pena de 1000
florins, la facin respectar i complir.(32) Durant els següents anys fins al
1396 es van succeint una sèrie de vendes de censals i masos en favor del
monestir que permeten la seva subsistència.(33) El 18 de febrer de
1396 el papa Benet XIII, a través d’una butlla, confirma la fundació del
monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron sota la regla de Sant Agustí que ha
fet la reina Violant d’Aragó. És fundat amb un prior i dotze frares.(34) El
20 de febrer del mateix any, dit papa concedeix al prior del monestir de Sant
Jeroni de la Vall d’Hebron poder enterrar cadàvers de fidels sense permís
diocesà a l’església, cementiri i en altres llocs sagrats del dit monestir.(35)
El 10 de juliol de 1396 el bisbe de Barcelona executa la butlla
pontifícia de Benet XIII presentada per Jaume Ivanyes, prior del monestir de
Sant Jeroni de la Vall d’Hebron de la regla de Sant Agustí. Habilita, confirma
i absol el prior de Sant Jeroni de Vall d’Hebron, que també era prior de Sant
Jeroni de Cotalba, i els frares que l’acompanyaren del dit monestir: fra Joan
Tomé, fra Bartomeu, fra Ramon, fra Joan Sans, fra Miquel, fra Antoni i fra
Joan. També aprova les ordinacions fetes per aquests frares.(36) El
17 de novembre de 1396 l’arquebisbe de Tarragona confirma el prior i els frares
del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, construït a la parròquia de
Sant Genís dels Agudells, la dotació que la reina Violant ha fet al dit
monestir.(37) Per últim, el 10 de desembre de 1399, sis anys després
de la fundació, la reina Violant dona al monestir de Sant Jeroni de la Vall
d’Hebron 1000 sous barcelonins de la renda anual sobre els drets que té
assignats a Vila-real. En cas que per qualsevol causa siguin alienats, es compromet
a assignar la mateixa renda d’algun altre dret seu.(38) D’aquesta
manera la reina Violant ratifica i assegura econòmicament la viabilitat del seu
monestir. La reina ja té oficialment el seu monestir reconegut pel rei, per la
jerarquia eclesiàstica, assegurada la seva viabilitat econòmica i litúrgicament
funcionant. Només li restarà vestir-lo que ho farà duran bona part del XV fins
que la seva successora la reina Maria continuï millorant-lo amb la construcció
definitiva del claustre.
La fraternitat
jerònima: els processos d’agermanament a la llum de la documentació notarial
El fons notarial sobre
els monestirs jerònims catalans
Els monestirs jerònims de la nostra terra,
Sant Jeroni de la Murtra i Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, com molts altres,
varen ser exclaustrats l’any 1835. El primer va ser exclaustrat el 25 de juliol
de 1835 i el segon també va ser exclaustrat en el mateix mes en compliment de
la llei de desamortització de Mendizábal. Tant l’un com l’altre van ser
assaltats posteriorment i van patir desperfectes importants per incendi i
saquejos. Del primer se’n va poder recuperar la fàbrica en època contemporània
i va estar designat Monument Històric-Artístic d’Interès Nacional el 1974. Del
segon no ens queda cap ni un de vestigi i al seu lloc s’erigeix una benzinera
que dona servei al vehicles que circulen per la carretera de l’Arrabassada, que
comunica Barcelona amb Sant Cugat. Del procés de desaparició d’aquesta orde
monàstica es va viure, i encara patim avui dia, la dispersió documental dels
fons que generaren els germans jerònims. Ambdós monestirs tenien una important
biblioteca i un respectable arxiu, segons les referències que ens han arribat.
De la biblioteca, en el primer cas, només ens han quedat alguns volums
dispersos conservats en institucions públiques.(39) De la biblioteca
del segon només ens n’ha quedat alguns vestigis referenciats en documents.(40)
De l’arxiu propi del San Jeroni de la Murtra no s’ha conservat gaire cosa
exceptuant alguns llibres i documents que estaven a l’arxiu de Sant Jeroni de
la Vall d’Hebron en el moment de l’exclaustració i que han acabat a l’Arxiu
Diocesà de Barcelona (ADB).(41) De l’arxiu propi de Sant Jeroni de
la Vall d’Hebron tenim un fons en suport paper a l’ADB i un fons en suport
pergamí repartit entre l’anomenat ADB i l’Arxiu Històric del Centre
Excursionista de Catalunya (AHCEC).(42) A part d’això hi ha
manuscrits i alguns documents dispersos a la Biblioteca Nacional de Madrid.(43)
Si ens centrem en el fons en pergamí, aquest està conservat en dos arxius
privats de titularitat diferent: un de religiós, l’ADB, i un de civil, l’AHCEC.
És un fons de documentació notarial que va ser segregat el 1877 i que tot ell
pertany a una mateixa sèrie documental que originàriament es conservava en
calaixeres a les dependències de l’arxiu del monestir de Sant Jeroni de la Vall
d’Hebron(44) i després de l’exclaustració a les golfes de la
parròquia de Sant Joan d’Horta.(45) És en aquest fons
majoritàriament que hem trobat dades sobre els processos d’agermanament que
enllaçaven els diferents monestirs jerònims dispersos per tota la geografia
peninsular.
Els processos
d’agermanament
La documentació
conservada que hem consultat ens demostra que els monestirs jerònims estaven
interrelacionats entre si a molts nivells. Aquestes relacions monacals es
basaven en processos d’agermanament que produïen un suport orgànic, econòmic i
espiritual. Si parlem del suport orgànic el millor exemple el tenim al monestir
de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. La seva fundació, duta a terme per la reina
Violant l’any 1393, comportà l’arribada de monjos jerònims de localitats
foranes. En concret el Papa Climent VII va autoritzar l’enviament d’un grup de
monjos del monestir de Cotalba per organitzar i posar en funcionament el
monestir. Sabem l’origen d’aquests monjos perquè el 10 de juliol de 1396 el
bisbe de Barcelona, Ramon d’Escales(46), executa la butlla papal de
Benet XIII, que s’havia signat l’any 1330 confirmant i absolent el prior i els
frares de Vall d’Hebron dels càrrecs que encara tenien del monestir de Cotalba
i aprova les ordinacions presentades.(47) És a dir, per qüestions
d’iniciació i funcionament dels monestirs als monjos els podien demanar el seu
trasllat per a efectuar aquesta tasca.(48) Una vegada traslladats i
executada la feina encomanada podien tornar al seu monestir d’origen o romandre
en el monestir de destí amb l’autorització del càrrecs episcopals. Les
autoritzacions eren aprovades per bisbe i avalades per dos testimonis, un per
cada territori on pertanyien els monestirs implicats i validades per un notari
públic.(49) Si romanien en el monestir de destí això no implicava
renunciar als seus orígens religiosos. Un document conservat en l’arxiu de
l’ADB de l’any 1412 ens presenta com el prior del monestir de Sant Jeroni de la
Vall d’Hebron i tots el frares constitueixen en emfiteusi a Antoni Roig el Mas
Roig, situat a la parròquia de Sant Genís dels Agudells, tenint present els
dobles càrrecs que posseeixen com a monjos de Vall d’Hebron i de Cotalba.(50)
Si parlem de suport econòmic, la documentació en paper conservada en
l’ADB ens porta a pensar que els monestirs que econòmicament eren dèbils tenien
el suport dels monestirs més propers. És el cas del monestir de Sant Jeroni de
la Murtra. Aquest monestir en els primers anys de vida tenia una situació
econòmica tan apurada que, com hem comentat abans, l’any 1431 es va atorgar una
dispensa apostòlica per a dur a terme la unificació dels dos monestirs.(51)
La fusió no es va dur a terme, però les transaccions econòmiques entre
ambdós monestirs van ser constants, tal com es reflecteix en els llibres de
comptes conservats del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. Aquest és
un dels motius pels quals entre la documentació del monestir de Sant Jeroni de
la Vall d’Hebron es conserven llibres de comptabilitat exclusius de Sant Jeroni
de la Murtra.(52)
Respecte al suport
espiritual o confraternitat religiosa entre monestirs es desenvolupa de la
mateixa manera en tots els monestirs jerònims de la península ibèrica. El fons
en pergamí conservat en l’ADB i l’AHCEC presenta diversos exemples d’aquest
tipus de fraternització monacal i tots estan emmarcats en el segle XVI. Era
possible que tinguessin lloc els processos d’agermanament entre jerònims perquè
hi havia una igualtat entre tots els monestirs de l’orde. En l’ADB existeix una
butlla papal de 1448 on el pontífex concedeix gràcies i privilegis a Santa
Maria de Guadalupe, Santa Maria de la Sisla a Toledo, Santa Maria de Montamarta
i per extensió a tots els monestirs existents de l’orde jerònima.(53) La
igualtat entre monestirs era tan assumida per tots els monestirs de l’orde que
aquests conservaven amb molta cura en els seus arxius monàstics els documents
pontificals de tots els altres monestirs, a més del seus propis.(54) Però
com millor podem explicar com són aquests agermanaments espirituals és amb dos
documents localitzats a la Biblioteca Nacional dintre del manuscrit 2993.(55)
Aquests documents són molt explícits i malgrat que no fan cap referència
als monestirs jerònims catalans i es produeixen més enllà del segle XVI els
posem com a exemple ja que relacionen dos monestirs jerònims hispànics i
detallen amb claredat el funcionament del procés de germandat. Aquest és
idèntic als que s’efectuen 100 anys abans a Catalunya.(56) Són dues
cartes emeses pels monestirs de Santa Maria de Gracia de Carmona i Sant Jeroni
de Valparaíso de Còrdova respectivament a través dels seus priors. El 6 de març
de 1691 el prior del cenobi de Carmona en nom de tots els monjos del monestir
es dirigeix als membres del monestir de Còrdova demanant iniciar un procés
d’agermanament entre els dos monestirs. Demanen que com a agermanament es facin
dues misses per a cada monjo i vigília i una missa cantada solemne. Vint-i-cinc
dies després, el 31 de març de1691, el prior de Carmona confirma el segellament
de la germandat confirmant que es faran al seu monestir una missa per a cada
monjo que mori del monestir de Còrdova, dues misses cada monjo i una vigília i
missa cantada conventual solemne. Així mateix promet que tots els monjos del
monestir agermanat seran partícips dels béns espirituals del monestir.
Posteriorment és anotat en el llibre d’actes capitulars del monestir
l’agermanament, validat amb el segell del monestir. Hi ha molts motius per a
fer efectiu un acte d’agermanament. Un motiu és per mantenir les bones
relacions. Sant Jeroni de la Murtra, amb la motivació d’haver intentat
unificar-se amb el monestir veí de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron i no
culminar-se el fet, inicia un procés d’agermanament per a continuar les bones
relacions. El 4 de gener de 1523 el prior Agustí de Gualbes promet al prior
Jaume Roqueta sufragis conventuals per als monjos difunts celebrant una missa
cada sacerdot, i un nocturn amb vespres o laudes de difunts els coristes.(57)
Un altre motiu és el reconeixement de l’ajuda fundacional feta per un
altre monestir. El 21 de setembre de 1554 el prior de Sant Jeroni de la Vall
d’Hebron, Artal de Claramunt, prometen oferir al monestir de Sant Jeroni de
Cotalba sufragis per als conventuals d’aquest cenobi que es morin. Aquests
sufragis consisteixen en un aniversari celebrat conventualment, una missa cada
monjo, un nocturn amb vespres i laudes de difunts els coristes i la seva
equivalència els frares conversos. També es compromet a fer-los partícips de
tots els béns espirituals del monestir.(58) Un altre motiu és
l’acompanyament en l’espiritualitat de l’orde. És aquest el mòbil que porta que
es faci l’agermanament del monestir de Carmona que hem comentat abans. En el
fons de l’ADB tenim un altre exemple similar amb el monestir de Sant Jeroni de
la Vall d’Hebron. Lluís Tobia, prior del monestir de Santa Maria de la de la
Murta (Alzira), prometen oferir a Francesc Mas, prior de Sant Jeroni de la Vall
d’Hebron, sufragis pels conventuals que es morin d’aquest cenobi.(59) Aquests
sufragis consisteixen en una missa cada monjo, un nocturn amb vespres i aludes
de difunts els coristes i 50 oracions els frares conversos. És a dir, es
participa en l’agermanament a tots els nivells de compromís: frares, coristes i
conversos. Però l’agermanament també podia produir-se amb monestirs d’altres
ordes monàstiques. En el fons de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron tenim un
exemple d’agermanament entre els jerònims i els cartoixans.(60) El
procés d’agermanament es desenvolupava de la mateixa manera que entre els
monestirs jerònims. El 17 de maig de 1568 Lluís Tobia, prior de Santa Maria de
la Murta a Alzira, promet a Francesc Mas, prior de Sant Jeroni de la Vall
d’Hebron, la realització de sufragis pels conventuals que siguin difunts
d’aquest cenobi. Aquests sufragis consisteixen en una missa celebrada pels
monjos, un nocturn amb vespres i laudes de difunts cantat pels coristes i 50
oracions els conversos. Així mateix es comprometen a fer-los partícips de tots
els béns espirituals del monestir.
Conclusió
Com hem dit al
principi del treball, aquest any 2016 celebrem el sisè centenari de la fundació
del Monestir de Sant Jeroni de la Murtra. En el marc de la present jornada
acadèmica organitzada per celebrar l’efemèride no podem deixar de parlar i
indagar en el passat d’aquest monestir i la seva relació amb tota l’orde
jerònima. Hem començat parlant breument d’aquesta ordre, de la seva implantació
a casa nostra i de la relació que van tenir els monestirs jerònims d’aquí entre
si i amb els altres monestirs peninsulars. El cenobi de Sant Jeroni de la
Murtra va estar especialment lligat durant molt de temps amb el monestir fundat
a la ciutat veïna de Barcelona anomenat Sant Jeroni de la Vall d’Hebron.
Aquests dos cenobis van estar fortament agermanats a través del món reial, a
través del món econòmic i sobre tot a través del món espiritual. Hem volgut
aprofundir en les relacions espirituals existents entre els monestirs jerònims
a través dels processos d’agermanament. La intenció és demostrar la fortalesa
de les relacions espirituals que existiren entre els monestirs jerònims.
Aquestes relacions es produïren amb ordre molt ben establert a tot el territori
hispànic.
Els processos
d’agermanament es produïren en un marc d’igualtat entre monestirs pel que fa
als privilegis. El desenvolupament d’aquests es dugueren a terme per diversos
motius: per assegurar les bones relacions com a germans en l’espiritualitat,
per les ajudes rebudes dels altres monestirs per aconseguir el bon govern físic
i espiritual de cada cenobi i, per últim, per realitzar un bon acompanyament
espiritual a monestirs de la mateixa orde o d’altres ordes existents al
territori. Hem presentat amb cura com s’inicien aquests agermanaments, de quina
manera es realitzen aquests agermanaments, qui hi participa activament, quins
elements els componen i com se n’assegura el compliment. Amb aquest treball
esperem haver fet a la jornada acadèmica una aportació interessant que ens
aproximi al coneixement del món jerònim a casa nostra.
Notes
1. LLOPIS, Joan. Sant Jeroni intèrpret de la paraula.
Barcelona: Centre de Pastoral Litúrgica 2001. Col·lecció Sants i Santes, núm.
56, p. 24
2. San Francesc de Sales recomanava llegir
aquesta pàgina del nostre sant perquè és bellíssima i profitosa. Diu així: “En
el desert salvatge i àrid, cremat per un sol tan desapiadat i abrasador que
espanta fins i tot als que han viscut allà tota la vida, la meva imaginació
feia que em semblés estar en mig de les festes mundanals de Roma. En aquell desterro
al que por temor a l’infern jo m vaig condemnar voluntàriament, sense més
companyia que els escorpins i les besties salvatges, moltes vegades m’imaginava
estar en els balls de Roma contemplant a les ballarines. El meu rostre estava
pàl·lid per tant dejuni, però en canvi els mals desitjos em turmentaven nit i
dia. La meva alimentació era miserable i esquerpa, i qualsevol aliment cuinat
m’hauria semblat un menjar exquisit, i no obstant les temptacions de la carn em
seguien turmentant. Tenia el cos fred de tant patir gana i set, la meva carn
estava seca i la pell quasi es pegava als ossos, passava les nits pregant i
fent penitència i moltes vegades vaig estar pregant des del vespre fins la
matinada, i malgrat feia tot això, les passions seguien atacant-me sense parar.
Fins que al final, sentint-me impotent davant tants grans enemics, em vaig
agenollar plorant davant Jesús crucificat, vaig banyar amb les meves llàgrimes
els seus peus clavats, i li vaig demanar què tingués compassió de mi, y
ajudant-me el Senyor amb el seu poder i misericòrdia, va poder proclamar-se
guanyador de tan espantosos atacs dels enemics de l’ànima. I jo em pregunto: si
això va succeir a una persona que estava totalment dedicada a la oració i la
penitència, què no els succeirà al que viuen dedicats a menjar, beure, ballar i
donar-li a la seva carn tots els gustos sensual es que demana?
3. Amb sentit de responsabilitat institucional el Pare
Sigüenza dedica la primera part de la seva Historia (Vida de San Jerónimo), a
la religió de Sant Jerònim, conscient de la importància i transcendència que
tindrà una publicació que es va a difondre por tots els monestirs de l’ordre -i
serà llegida per la majoria dels religiosos, alguns amb mirada crítica-, volent
deixar constància indeleble també del seu compromís personal.
4. POLO CARRASCO, J., PEDRO DE LA VEGA, O.S.H. Vita Dei
Genitricis Mariae (Zaragoza 1534). Edic. facsímil e introducción, “Scripta de
Maria” num 6, 1983, p. 243-534.
5. ADB. Fons Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, capsa 4.
6. ADB. Fons Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, capsa 8.
7. AAVV. Homenaje al P. Fray José de Sigüenza en el IV
Centenario de su muerte (+ 1606), El Escorial: Real Monasterio del Escorial,
2006, p. 346.
8. BAS CARBONELL, M. Biblioteca Valenciana: sus
orígenes y evolución Valencia: UNED, Centro regional asociado, 1996; 2. MORERA,
J. B. (OSH), Historia de la fundación del Monasterio del Valle de Miralles y
hallazgo y maravillas de la Santíssima Ymagen de Nuestra Señora de la Murta
(1773). Alzira: Ajuntament, 1995, pp. 103-104; 3. ZARCO CUEVAS, J. (OSA), Los
Jerónimos de San Lorenzo del Escorial (discursos leídos ante la Real Academia
de la Historia) Madrid: Real Academia de la Historia, 1930
9. En sant Jeroni de la Vall d’Hebron no intervé la
corona però si es confirma el declivi i existeixen molts més plets en la reial
audiència tal com podem veure en la documentació notarial del monestir que es
conserva en l’ADB.
10. AAVV. La orden de San Jerónimo y sus monasterios.
Actes del Simposium, Madrid: R.C.U. Escorial-M.a Cristina, 1999
11. SIGÜENZA, José. Historia de la orden de San
Jeronimo. Salamanca: Junta de Castilla y León, 2000
12. Recordem aquests monestirs: Ntra. Sra. de Guadalupe
(Cáceres), San Jerónimo del Valle Hebrón (Barcelona), Sta. Mª de la Mejorada
(Olmedo, Valladolid), Sta. Mª de la Armedilla (Cógeces del Monte, Valladolid),
Sta. Mª de Montamarta / San Jerónimo (Montamarta / Zamora), San Jerónimo de
Yuste (Cáceres), Sta. Mª del Parral (Segovia), San Jerónimo el Real (Madrid),
Sta. Catalina del Real / Concepción de Ntra. Sra. / San Jerónimo (Granada),
Sta. Engracia (Zaragoza), Ntra. Sra. de la Esperanza (Segorbe, Castellón),
Ntra. Sra. de la Piedad (Baza, Granada), San Miguel de los Reyes (Valencia).
13. E. TORMO, 1919, p. 32; J. ZARCO, 1930, p. 24; F.
CHUECA GOITIA, 1966, p. 154-155; G. SABAU, 1973, t. II, p. 323; CAMPOS F.J. Los
reyes de España y la orden de San Jerónimo en los siglos XV-XVI. Actas del
Simposium, San Lorenzo del Escorial, 2002, p. 175-243.
14. DIAZ, Carles. Noves aportacions sobre el mercader
barceloní Bertran Nicolau (c. 1355-1421): riquesa, ordes monàstics i llegat
testamentari. Acta medievalia, Barcelona: Universitat de Barcelona, 2014-2015,
núm. 32, p. 525-578
15. DIAZ, Carles. La primera crònica del monestir de
Sant Jeroni de la Murtra (1413-1604) de Francesc Talet, Barcelona: Fundació
Noguera 2013; i també DIAZ, Carles, Bertran Nicolau, fundador de Sant Jeroni de
la Murtra. Badalona: Museu de Badalona 2006, p. 223.
16. DURAN I SAMPERE, Agustí. Barcelona i la seva
història. Barcelona: ed. Curial, 1973, vol. 1, p. 713.
17. DIAZ, Carles. La primera crònica del monestir de
Sant Jeroni de la Murtra (1413-1604) de Francesc Talet. Barcelona: Fundació
Noguera, 2013, p. 100.
18. AYMAR I RAGOLTA, Jaume. Carles I i Felip II a Sant
Jeroni de la Murtra. Revista de pensament i opinió Fundació Catalunya-America
de Sant Jeroni de la Murtra, octubre 1998, p. 43-45.
19. Hi ha diversos dibuixos conservats en l’AHCB del
monestir enrunat. Són dibuixos contemporanis al conservat en el fons d’art del
CEC.
20. Sant Jeroni de la Murtra va ser restaurat sota
l’auspici de la senyora Francisca Güell i Lopez, que comprà l’edifici l’any
1947.
21. L’única monografia general de la història del
monestir es deu a FÈLIX OLIVÉ I GUILERA, Sant Jeroni de la Vall d’Hebron,
Barcelona: Parròquia de Sant Jeroni de Montbau, 1995, editada en commemoració
del sisè centenari de la fundació.
22. En primer lloc, cal esmentar l’historiador jerònim
José de Sigüenza ,que a la seva Historia de la Orden de San Jerónimo aporta un
conjunt de dades –especialment dedicades a la fundació i a alguns monjos
destacats de la comunitat- que s’han anat repetint posteriorment (vegeu la
recent edició, Salamanca: Junta de Castilla y León, 2000, vol. 1, p. 156-164 i
vol. 2, p. 255-265). A continuació hi ha els apartats dedicats a Sant Jeroni de
la Vall d’Hebron de les dues obres de Gaietà Barraquer, ja referides en notes
anteriors. Quant al període fundacional, comptem amb Carles Díaz Martí,
«Pergamins referents a la fundació de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron», Acta
historica et archaeologica mediaevalia, 29 (2008), p. 9-56, i Joaquim Salleras
i Callicó. Sant Genís de “La Vall d’Hebron”: su relación con Fraga (Huesca),
Barcelona: Casa de Fraga a Barcelona, 1993. Sobre els frares de la comunitat
tenim els treballs d’Armando De Fluvià i Escorsa, «Índice de religiosos del
real monasterio de San Jerónimo del Vall de Hebrón o de Collcerola», Hidalguía,
66 (1964), p. 587-592; Joaquim Ventura, «Probanzas de limpieza de sangre, ‘vita
et moribus’ en el Reial Monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron
(Barcelona)», a La orden de San Jerónimo y sus monasterios, San Lorenzo del
Escorial: Instituto Escurialense de Investigaciones históricas y artísticas,
1999, vol. 2, p. 1049-1056; Carles Díaz Martí. «Donats jerònims als protocols
del notari Narcís Gerard Gili (segle XV)», a Els monestirs medievals (IV
Jornades d’Història i Arqueologia del Maresme), Mataró: Grup d’Història del
Casal, 2010, p. 152-163. Un dels monjos més destacats de la comunitat, el prior
Ramon Joan, compta amb un treball d’un gran valor: Joan-F. Cabestany i Fort,
«Fray Ramón Juan, prior de San Jerónimo del Vall d’Hebron (1419-1458)», a
Studia Hieronymiana, Madrid, vol. 1 (1973), p. 587-592. Del mateix autor,
«Noticia bibliográfica del monasterio de San Jerónimo del Vall de Hebrón», a
Studia Hieronymiana, vol. 2, p. 119-122. És d’obligada referència el capítol
que dedica al monestir Agustí Duran i Sanpere a Barcelona i la seva història,
Barcelona: Curial, vol. 1 (1972), p. 698-706. Finalment, esmentem el treball
dedicat a la desamortització de Josep Moran, «La destrucció del convent de Sant
Geroni de la Vall d’Hebron (Horta) segons el Canonge Barraquer», Estudis
santcugatencs, 2 (1983), p. 37-41.
23. ANC. Fons AHCEC, Col·lecció pergamins, sèrie SJVH,
pergamí 1
24. ANC. Fons AHCEC, Col·lecció pergamins, sèrie SJVH,
pergamí 2
25. Veure not. cit. 10
26. ADB. Fons Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, sèrie
documentació notarial, lligall 12, perg. 10
27. ADB. Fons Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, sèrie
documentació notarial, lligall 12, perg. 9
28. ANC. Fons AHCEC, Col·lecció pergamins, sèrie SJVH,
pergamí 3
29. ADB. Fons Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, sèrie
documentació notarial, lligall 12, perg. 13
30. ADB. Fons Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, sèrie
documentació notarial, carpeta 1, perg. 16 31. ADB. Fons Sant Jeroni de la Vall
d’Hebron, sèrie documentació notarial, lligall 12, perg. 11
32. ANC. Fons AHCEC, Col·lecció pergamins, sèrie SJVH,
pergamí 4
33. ADB. Fons Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, sèrie
documentació notarial, carpeta 2, perg. 20; ADB. Fons Sant Jeroni de la Vall
d’Hebron, sèrie documentació notarial, carpeta 1, perg. 30; ADB. Fons Sant
Jeroni de la Vall d’Hebron, sèrie documentació notarial, carpeta 3, perg. 11;
ADB. Fons Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, sèrie documentació notarial, carpeta
1, perg. 23; ADB. Fons sant Jeroni de la Vall d’Hebron, sèrie documentació
notarial, carpeta 4, perg. 55; ADB. Fons Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, sèrie
documentació notarial, carpeta 3, perg. 9; ADB. Fons Sant Jeroni de la Vall
d’Hebron, sèrie documentació notarial, carpeta 3, perg. 10;
34. ADB. Fons Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, sèrie
documentació notarial, lligall C, perg. 1
35. ADB. Fons Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, sèrie
documentació notarial, lligall C, perg.
36. ADB. Fons Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, sèrie
documentació notarial, lligall 12, perg. 1
37. ADB. Fons Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, sèrie
documentació notarial, carpeta 2, perg. 17 38. ANC, Fons AHCEC, Col·lecció
pergamins, sèrie SJVH, pergamí 5
39. AYMAR, Jaume. La biblioteca de Sant Jeroni de la
Murtra, actes del Simposium La orden de san Jerónimo y sus monasterios. Madrid:
Instituto Escurialense de investigaciones históricas y artísticas 1999, p.
691-710.
40. MADURELL, J.M. Manuscrits en català anteriors a
l’impremta (1321-1474). Madrid: Anabad 1974.
41. ADB, Fons Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, capsa 4.
42. TELLEZ, Nuria. Diplomatari del fons en pergamí del
monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. Barcelona: Fundació Noguera (en
premsa).
43. Veure Inventario general de manuscritos de la
Biblioteca Nacional, Madrid: Ministerio de Cultura 1984.
44. Els pergamins procedents del monestir en la part
posterior del document presenten un segellat amb la inscripció Archivum
monasterii Sancti Jeronii Vall de Hebronis amb el número de calaix on
s’ubicaven a l’arxiu del monestir.
45. ANC. Fons AHCEC, Memòries de l’Associació
Catalanista d’Excursions Científiques, capsa 291
46. La validació del document és posterior a la mort
del bisbe Escales que succeeix l’any 1389.
47. ADB. Fons Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, capsa
12, pergamí 1.
48. ADB. Fons Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, sèrie
documentació notarial, carpeta 1, perg. 16
49. Com a testimonis signen el document Miquel Saturni,
de la casa del reverend senyor, Genís d’Olit, clergue de València i Gabriel
Canyelles, escrivà de Barcelona. ADB. Fons Sant Jeroni de la Vall d’Hebron,
capsa 12, perg. 1
50. ADB. Fons Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, sèrie
documentació notarial, carpeta 2, perg. 11
51. Veure not cit. 14
52. ADB. Fons Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, llibres
de comptabilitat, capsa 6
53. ADB. Fons Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, sèrie
documentació notarial, carpeta 2, perg. 12
54. ADB. Fons Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, sèrie
documentació notarial, lligall 12, perg. 5; ANC. Fons AHCEC, Col·lecció
pergamins SJVH, pergamí 8; ANC, Fons AHCEC, Col·lecció pergamins SJVH, pergamí
9; ANC, Fons AHCEC, Col·lecció pergamins SJVH, pergamí 16
55. Documents referenciats també per MIRA, Esteban. El
hermanamiento histórico entre el monasterio de Santa Maria de Gracia de Carmona
y el de Valparaiso de Córdoba.
http://estebanmira.weebly.com/uploads/7/9/5/0/7950617/hermanamiento.pdf
[consulta: 19/10/2016]
56. Esteban Mira Caballos és un doctor en història
d’Amèrica per la Universitat de Sevilla, especialista en relacions entre
Espanya i Amèrica. Té un blog http://estebanmira.weebly.com/ on es poden
visualitzar tots el seus treballs inèdits i publicats. En aquest blog té
diversos treballs sobre fons documentals dels monestirs jerònims.
57. ANC. Fons AHCEC. Col·lecció pergamins SJVH, pergamí
19
58. ANC. Fons AHCEC. Col·lecció pergamins SJVH, pergamí
20
59. ANC. Fons AHCEC. Col·lecció pergamins SJVH, pergamí
22
60. ANC. Fons AHCEC. Col·lecció pergamins SJVH, pergamí
21
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada