SANT JERONI DE LA VALL D'HEBRON - JAUME RIERA I SANS

Jaume Riera Sants va escriure aquest apartat dedicat a Sant Jeroni de la Vall d'Hebron en el context d'un article genèric dedicat als primers monestirs de jerònims. Aquest article està en el volum STVDIA MONASTICA 50, de l'any 2008. Llibre editat per les edicions de l'Abadia de Montserrat a dia d'avui exhaurit.

Per aquest motiu, i donat el seu gran interès documental, m'ha semblat oportú recuperar-lo i posar.lo a l'abast de les persones que poguessin estar interessades en la història del monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron. 

També és oportú senyalar que hores d'ara cal matisar alguna de les opinions de Jaume Riera. Per exemple, no hi ha certesa, ni acreditació documental, que confirmi el fet de la fundació monàstica com a fruit d'una vot no materialitzat. segons Riera, la manca d'un hereu a la corona i l'existència d'aquest vot incomplert serien la causa de la immediatesa de fer una fundació monàstica jerònima. L'altre, és l'atribució a Sigüenza de disposar de documentació  directa quan realment va ser elaborada en base a l'escrit aportat per un monjo jerònim, autor de la Historia Breve de la fundación del monasterio de san Jerónimo del Valle de Hebron.

Jaume Riera en el moment d'escriure el present article desconeixia l'existència d'aquest manuscrit. Aquest manuscrit va ser estudiat en profunditat per Carles Díaz Martí i objecte d'un article específic per aquest historiador..

Sigui com sigui, l'article és d'un gran interès, incorporant un gran nombre de notes a peu de pàgina que li donen un gran suport bibliogràfic i documental.

Lluís Jordà i Roselló

JAUME RIERA I SANS (SANT JERONI DE LA VALL D’HEBRON)

La iniciativa de la fundació  d’aquest monestir  partí de Iolant de Bar, muller del primogènit reial des de 1380, i reina des de la seva accessió al tron, el 5 de gener de 1387. Generalment la fundació s’atribueix a la devoció de la reina pel sant i per l’orde. No és cosa de negar, però juntament amb la devoció bé podia haver-hi algun motiu personal no tan genèric que determinés la fundació d’un monestir  l’any 1393, i no abans ni després.

Sempre com a hipòtesi, potser no estaríem desencaminats si pensàvem que la fundació d’un monestir derivava d’un vot formulat per ella quan es maridà, si Déu li concedia descendència que assegurés la continuïtat de la monarquia amb la qual s’havia enllaçat. Mata d’Armagnac, la primera muller de l’infant Joan, havia mort sense deixar fills mascles. Tothom esperava que la segona muller del primogènit reial pogués engendrar-ne; i ella, naturalment, els desitjava més que ningú.

Primer tingué una filla, l’infanta Iolant, que seria reina de Nàpols pel seu matrimoni amb el rei Lluís d’Anjou. Després, el 23 de març de 1384, portà al món un fill, l’infant Jaume, enmig de ka satisfacció general. A partir d’aquest moment, doncs, segons la nostra hipòtesi, la fundació d’un monestir constituïa un deure carregat sobre la seva consciència. Tanmateix, destorbada per les turbulències familiars del final del regnat del seu sogre, i després per la greu malaltia del seu marit, ja entronitzat, la fundació del monestir restà ajornada. Restà ajornada; però hi pensava: l’agost de 1387 la reina ordenava pagar 150 florins (1.650 sous) al prior de la cartoixa de Sant Pol de Maresme per la confecció dels llibres destinats al nou monestir que volia edificar.

L’Infant Jaume, decorat pel seu pare amb el títol de Delfí de Girona, morí a Saragossa l’agost de 1388, a l’edat de quatre anys i mig. El 18 de març següent, estant a Montsó, la reina portava al món un altre fill, l’infant Ferrando. Aquest segon fill mascle morí aquell mateix any, al cap de set mesos, igualment sense que la reina s’hagués descarregat de l’obligació contreta. Els fills mascles havien vingut al món, tal com estava “pactat”, però ella no havia complia el que havia votat, i era per això. Potser que els fills que engendrava no arribaven a la pubertat.

El desembre de 1391 nasqué la infanta Antònia. El gener de 1393 nasqué la infanta Elionor. La frustració prosseguia. Fou aleshores, pel que deduïm, que la reina no volgué diferir per més temps el compliment del seu vot. El febrer de 1393 promovia els tràmits inicials per a la fundació del monestir. Poques setmanes més tard, tornà a sentir-se gràvida. Fou un motiu més per accelerar l’erecció del monestir. Convenia que ja fos una realitat quan arribés el temps de donar a llum el fruit que portava. I així es complí: el dia 12 d’agost de 1393 la reina firmava la dotació del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, l’octubre següent l’ocupaven els frares, i el 13 de gener de 1394, dia de Sant Hilari, naixia a València l’infant Pere.

Tràmits ràpids no vol dir fàcils. D’acord amb la burocràcia cancelleresca, el primer document que es redactà de cara a la fundació fou un privilegi reial solemne que hauria de portar el segell pendent. Amb ell, el rei Joan concedia llicència a la seva muller, atenent la seva devoció per Sant Jeroni i l’orde que s’acollia sota el seu nom, per construir un monestir en una muntanya sobre l’església parroquial de sant Genís dels Agudells, prop de la ciutat de Barcelona, en una vall anomenada d’Horta. El lloc no era desert del tot. Hi havia una capella i cel·les, on vivia fra Francesc Soler, prevere ermità, amb alguns socis. Volent participar en l’obra meritòria, el rei declarava el futur monestir franc i exempt de tota contribució reial.⁽¹⁾

Característic, també d’aquella burocràcia, fou la reforma d’aquesta llicència, redactada incorrectament perquè tenia dos beneficiaris distints, que eren la reina i el monestir. Unes poques setmanes més tard es redacta un altre privilegi més ajustat a allò que es pretenia. El rei Joan sense parlar de llicència, que s’hi contenia implícita, enfranquia de tota contribució reial el monestir que la reina tenia la intenció de fundar, i li atorgava, amb un extrem de generositat, els mateixos privilegis de què gaudia el monestir de Poblet respecte dels seus béns i vassalls.⁽²⁾ Alhora, el rei feia comissió a Felip de Ferrera i Guillem de Busquets, ciutadans de Barcelona, perquè visuressin el lloc destinat al futur monestir, fessin una estimació de les finques, i induïssin els propietaris a alienar-les.⁽³⁾

La tria del lloc apareix de forma ferma des del primer moment, i està d’acord amb l’estratègia dels jerònims d’implantar-se en colònies d’ermitans.⁽⁴⁾ Es pot atribuir a iniciativa o suggestió de fra Joaní lo Royer, que apareix com el conseller de la reina en la fundació del monestir, i consta que en fou el primer ecònom. Es guanyà la seva confiança, potser, com diu el Pare Sigüenza, perquè era francès com ella. Ja s’havien conegut el 1387, quan es desplaçà a Barcelona per recollir almoines per al rescat dels frares captivats pels moros. El juliol de 1393 la reina el trametia a la cartoixa d’Escaladei amb creença per al prior.⁽⁵⁾

El nom erudit de Vall d’Hebron és anterior a l’ocupació dels jerònims. Popularment se’n deia de les Ermites.⁽⁶⁾ Aquell nom ja es troba documentat el 1386 de la ma d’un ermità, fra Ponç Astor, domiciliat a la parròquia de Sant Genís dels Agudells, in valle nuncupata de Ebron. Ponç Astor impetrà dels vicaris episcopals la llicència per erigir altar portàtil en un oratori construït per ell, i celebrar-hi missa en presència dels altres ermitans, in dicto loco sive Valle de Hebron habitantibus, així com oir-los en confessió, administrar-los l’Eucaristia i l’Extremaunció, enterrar-los, i beneir rams i cendres per a ús d’ell i dels ermitans.⁽⁷⁾ L’any 1392, hi residia un altre prevere ermità, de nom Francesc Soler, que devia gaudir d’un cert predicament. El juliol d’aquest any el rei Joan li havia regalat dues llànties de Damasc, de les que tenia al seu Palau, per servey de la sua capella.⁽⁸⁾ Val a dir que ací els jerònims tampoc no aconseguiren absorbir els ermitans a la seva comunitat. Quan s’hi establiren, l’octubre de 1393,tant el prevere ermità Francesc Soler com el seus socis abandonaren cel·les i capella. Consta que Francesc Soler intentà destorbar l’establiment dels nouvinguts, però hagué de cedir a la pressió exercida des de la instància superior.⁽⁹⁾ Fra Ponç Astor acabà la seva carrera terrenal amb l’ofici d’administrador dels hospitals dels catalans a Roma.⁽¹⁰⁾  

Per a la fundació del monestir no es féu recurs a la butlla de Gregori XI. La reina optà  per tenir-ne de pròpies. Les impetrà de Climent VII, aprofitant una ambaixada del tresorer reial a Avinyó, que hi anava per aconseguir una subvenció papal per a la projectada expedició a Sardenya.⁽¹¹⁾ Foren dues butlles complementàries, expedides a Avinyó el 27 de juny de 1393.⁽¹²⁾ La primera, Gratia devocionis sinceritas, està adreçada al bisbe de Lleida, al degà de Sant Pere d’Avinyó, i a l’oficial de Vic. El papa els comunica la petició rebuda de la reina Iolant, que voldria erigir un priorat o monestir, sota la invocació de Sant Jeroni, a la vall prop del coll de Cerola, loco de Ebron nuncupata, a la parròquia de Sant Genís dels Agudells, alias de Orta, amb frares de l’orde del mateix sant. Els comissiona per fundar-lo, amb campanar, campanes, cementiri, claustre, dormitori, capítol, arca comunia i oficines. I quan serà fundat, dotat i edificat, els encarrega que hi estableixin un cert nombre de frares de l’orde mencionat, salvant sempre els drets parroquials. La segona butlla, Intenta salutis operibus, està adreçada al bisbe de Lleida. Li comunica que la reina Iolant té la intenció d’assignar 4.000 sous de renda anual al monestir, i que el rei Joan vol concedir-li  certes immunitats. El comissiona perquè ho confirmi amb la seva autoritat.⁽¹³⁾

Arribades les butlles a mans de la reina, tot seguit posà fil a l’agulla. La construcció del monestir i les rendes per a la seva subsistència foren vistos des del mateix angle. La reina s’havia compromès a dotar el monestir amb 4.000 sous  de renda, i el papa ho havia aprovat. No era un màxim, sinó un mínim plausible. Però el cas és que no hi havia rendes reials disponibles que fossin solvents i segures. El sistema arbitrat per aconseguir-les fou constituir, en primer lloc, un capital, i amb aquests diners, adquirir o recuperar rendes reials anteriorment alienades, i adjudicar-les al monestir. El capital el posaria la reina, però l’adjudicació de les rendes reials al monestir requeria una provisió del rei. Amb un primer document, doncs, a petició de la reina, el rei Joan augmentava en 1.500 sous la dotació prevista, i feia donació al monestir d’un total de 5.500 sous censals anuals de rendes reials.⁽¹⁴⁾ La reina, pel seu cantó, comissionava Jaume Copí, cambrer seu, i Miquel Roure, de la tresoreria del rei, perquè procedissin a esmerçar un capital de 6.000 florins (o 66.000 sous) en la compra de rendes reials,⁽¹⁵⁾ fins a la quantitat de 5.500 sous, destinades al prior i frares  que seran del monestir de Sant Jeroni que ella fa construir  en lo loc on vuy ha una cella de frares hermitans, apellada la Vall de Ebron.⁽¹⁶⁾ Els 6.000 florins del capital, com he dit, els posava la reina. Del dia 2 de març hi ha un rebut de 4.000 florins (o 44.000 sous), firmat per ella, destinats a l’edificació d’un monestir (sense nom) i altres causes pies, i 2.000 florins (o 22.000 sous) més el 4 de juliol.⁽¹⁷⁾

El mateix dia que la reina dotava el monestir, 12 d’agost de 1393, els seus procuradors, Miquel Roure i Jaume Copí, presentaven les butlles al bisbe de Lleida, aleshores resident a Barcelona com a president del Consell Reial, perquè les executés, és a dir concedís la llicència per fundar el monestir, en designés els límits, patis i espais, prop del lloc on ja existia una capella i algunes persones hi portaven  vida contemplativa, hi col·loqués dotze frares, i en nomenés el prior.⁽¹⁸⁾

El bisbe, impedit de traslladar-se al lloc per ocupacions diverses i necessitats personals, subdelegà Joan de Castells, llicenciat en lleis, soci seu per visurar-lo. El subdelegat, juntament amb els dos procuradors de la reina i alguns frares, entre els quals hi havia fra Jaume Ivanyes, olim prior de Cotalba, dicti ordinis, pujà a Collcerola. Feta relació al bisbe sobre la qualitat del lloc  per construir-hi l’església, el campanar, el cementiri, el claustre, el dormitori, el capítol, la infermeria, la casa del vestiari, la llibreria, el refetor, el rebost, la cuina, el celler, les latrines, el forn, etc., amb el consentiment  dels visuradors, delimità oficialment l’àmbit del terreny  que la reina hauria d’adquirir en franc alou, suis sumptibus et expensis.⁽¹⁹⁾ Pel que fa a la llicència per fundar, l’acta fou datada el 27 d’agost, i pel que fa a la instauració (statucione) dels dotze frares i la resta, dos dies després.

L’adquisició del solar estricte on estaven emplaçades la capella i les ermites o cel·les, sembla que es pogué fer sense problemes, prèvia l’aprovació del bisbe de Lleida, comissari papal. La compra dels terrenys circumveïns, tant erms com de cultiu, no fou tan fàcil. Encara el novembre d’aquell any, el rei Joan encarregava a Joan Sabastida perquè, juntament amb dos corredors, fes l’estimació dels terrenys necessaris per al monestir que el comissari papal havia delimitat, i concertés les voluntats del prior i frares amb els venedors.⁽²⁰⁾ Per la seva part, la reina escrivia al mateix personatge perquè posés diligència en l’afer, firmava tres cartes sense subscripció a particulars perquè consentissin la venda de les seves finques al monestir, i encara una carta personal a Arnau Bertran, mercader ciutadà de Barcelona, pregant-li que consentís la venda d’un tros de terra erma situada prop del monestir.⁽²¹⁾ Segons els historiadors de l’orde, Bernat Desplà, mestre de capella de la catedral, cedí les seves propietats gratuïtament.⁽²²⁾

La dotació del monestir per part de la reina es féu amb acte notarial, autoritzada per Joan de Bossegais, escrivà reial, el dia 12 d’agost de 1393, tot i que no fou expedida en forma pública i enregistrada sinó tres anys més tard, després de la mort del rei Joan. En fou testimoni fra Vicenç de Ribes, prior de Montserrat.⁽²³⁾

Després del preàmbul retòric, com era habitual en les fundacions  d’institucions religioses, i després de transcriure les dues butlles que autoritzaven la fundació del monestir, la reina fa referència al nomenament de dos procuradors perquè presentin les butlles als comissaris executors,⁽²⁴⁾ i ara de present dota el futur monestir amb unes rendes reials, ja adquirides amb el capital de 6.000 florins. Les rendes que assigna són: 330 sous barcelonesos sobre la  ciutat de Tortosa; 300 sous barcelonesos sobre la vegueria de Tortosa; 400 sous jaquesos de la cena reial de la comanda hospitalera de Gardeny, i 500 sous jaquesos de la cena de la comanda  de la Casa antiga de Lleida, del mateix orde de l’Hospital. En total són 4500 sous de renda anual, és a dir 1.000 menys d’aquells 5.500 sous que el rei havia autoritzat i ella té la intenció de transferir, però 500 sous més d’aquells 4.000 que el papa havia aprovat amb la seva butlla. A part, la reina promet adquirir la capella construïda prop del lloc  assignat al monestir pels executors papals, i fer construir  les cel·les o cambres, edificis i espais situats a tocar de la mencionada capella, on algunes persones devotes portaven vida contemplativa.

Curiosament, com a contrapartida de la dotació, la reina no imposa cap obligació a la comunitat. El P. Siguenza, que tingué a mà una còpia del document, en restà admirat. Trobava injustificat que la reina no assenyalés “ninguna obligación de misas, vigílias ni aniversarios”.⁽²⁵⁾ L’absència de contrapartida no es comprèn, certament, si el motiu de la fundació era la devoció de la reina, com diuen els papers oficials , però no pas si era aquell altre que hem plantejat al principi. Si, com pensem, la fundació del monestir saldava un deute pendent amb la divinitat, no se li podien exigir rèdits espirituals en el futur.

Les obres d’adaptació i construcció del monestir començaren tot seguit. El mes de desembre ja hi treballava Bartomeu Bou, mestre de cases de Barcelona. L’home havia estat inculpat de participació en els cruels avalots contra els jueus de la ciutat, l’agost de 1391. La reina  intercedí en favor seu, sol·licitant que no es procedís contra ell mentre treballés de franc durant dos mesos.⁽²⁶⁾ Per als treballs més durs, fra Jaume Ivanyes adquirí de Joan de Vallseca, llicenciat en lleis de Barcelona, pel preu de 760 sous, un esclau tàrtar de 30 anys, de nom Jordi.⁽²⁶⁾ Els primitius historiadors de l’orde tingueren accés  a un llibre de comptes de l’obra i fàbrica, de mà del mateix prior, encetat el 14 de juliol de 1394. El P. Siguenza interpreta que aquell dia s’iniciava “la fábrica real...y en él se puso la primera piedra”.⁽²⁷⁾ Sembla que és una suposició pròpia.

Per desgràcia, es comprovà massa aviat que el capital i les rendes no bastaven a cobrir despeses. El rei Joan, expressant que volia participar en la bona obra de la construcció del monestir, concedí 3.000 florins (o 33.000 sous) més a la reina, procedents dels delmes concedits pel papa i destinats, en principi a l’expedició a Sardenya. En designava receptor Alfons de Salamanca, qualificat com a porter d’ell i de la reina.⁽²⁸⁾ Després tot aprovant la dotació del monestir amb els 3.600 sous barcelonesos i 900 sous jaquesos de renda, ja adquirits i adjudicats, hi afegí mil sous jaquesos més sobre les rendes reials de Fraga.⁽²⁹⁾

En acabar l’any 1393, doncs les obres ja havien començat, per bé que l’adquisició de la totalitat dels terrenys reputats necessaris  no estava conclosa, com hem indicat més amunt. Consta que la presa de possessió per part del prior i dels frares tingué lloc el 14 d’octubre de 1393 ⁽³⁰⁾ Segons dades reportades pels historiadors, que no he pogut contrastar, els nous pobladors començaren a fer-hi residència el 18 d’octubre de 1393. D’aquesta data és el procés de la llicència donada pel bisbe de Lleida als religiosos de Cotalba per passar a fundar el monestir de la Vall d’Hebron, i de la col·lació del priorat a fra Jaume Ivanyes.⁽³¹⁾Sortosament, tenim els noms de tots ells mercès a un escrúpol de consciència que s’hi sollevà.

L’escrúpol és prou curiós, i demostra la completa autonomia dels monestirs, en aquella època. Malgrat la rectitud canònica amb què el bisbe de Lleida havia portat a terme el trasllat, els antics religiosos de Cotalba no tenien consciència tranquil·la. Mudant de residència, havien de transgredit els estatuts de Cotalba, avalats per ells amb jurament, hi temien haver caigut en excomunió, censura eclesiàstica o nota d’infàmia. Resolgueren impetrar de Benet XIII, a major cautela, que en fossin absolts. Els frares que havien abandonat Cotalba per Vall d’Hebron eren aquests vuit: Fra Jaume Ivanyes, prior, fra Joan Tomàs, fra Bartomeu Alfagerí, fra Ramón Soler, fra Joan Sanç, fra Miquel Reyner, fra Antoni Revé, i fra Joan le Royer. Amb la butlla Sincere Devociones affectus, del 18 de febrer de 1396, el papa comissionà el bisbe de Barcelona perquè confirmés el trasllat dels religiosos, la seva recepció al nou monestir, i la prefacció del prior, juntament amb els estatuts i ordinacions que el bisbe de Lleida hi havia dictat, tot suplint d’ofici qualsevol defecte de forma. Presentada la butlla per fra Jaume Ivanyes al bisbe de Barcelona, aquest els absolgué i confirmà el 10 de juliol de 1396.⁽³²⁾

Malauradament, la percepció de les rendes començà sofrir entrebancs, especialment les de Fraga. S’hi suscità un conflicte sobre la prioritat en la percepció per part dels qui tenien assignacions. El conflicte fou dirimit amb sentència del Justícia d’Aragó, però el rei Joan hagué de transcriure-la i intimar-la a les autoritats locals.⁽³³⁾ El frares percebien les lleudes tard i malament.⁽³⁴⁾ La lleuda sobre la renda de Tortosa presentà problemes de cobrament per la mateixa raó. Ací es resolgueren amb una provisió solemne del rei Joan derogant les seves pròpies provisions que podien impedir el cobrament.⁽³⁵⁾ Per una raó o altra, a més de les rendes anuals, calgué afegir-hi donatius en metàl·lic. De l’abril de 1394 hi ha notícia de 1.080 sous promesos pel rei i la reina “a frare Johaní, del monestir de Sant Jerònim”.⁽³⁶⁾ Del maig de 1394 hi ha una àpoca de mil florins (o 11.000 sous)  firmada per la reina als jurats de València, lliurats a fra Johni Lo Royer, en compensació de cent fustes que havien promès donar, destinades a l’obra del monestir que ella feia construir al Coll de Cerola.⁽³⁷⁾ Del setembre de 1394 hi ha notícia de 1.000 florins (o 11.000 sous) lliurats pel tresorer de la reina per a les obres del monestir, més 600 florins (o 6.600 sous) pagats a Eimeric de Centelles, camarlenc del rei, pel preu d’una casa situada al costat del monestir de Jonqueres, dins la ciutat de Barcelona, destinada a residència dels frares (ad usum fratrum ipsius monasterii).⁽³⁸⁾ També consta, dels mesos d’abril  i maig de 1395, el lliurament de 40  i 400 florins  (440 i 4.400 sous), per part de la reina, al prior de Sant Jeroni.⁽³⁹⁾ El mes de juliol la reina cedia al prior, per a les obres i fàbrica del monestir, 16.500 sous que restaven pendents d’un deute de 27.500  confessat pel donzell Joan de Gurrea i altres.⁽⁴⁰⁾ Aquell mateix any, el rei i la reina sol·licitaven a l’abat del monestir cistercenc de Benifassà, i als jurats i prohoms de Morella, que els obsequiessin amb mil pins dels seus boscos, destinats als palaus reials de Barcelona, la dracena i el monestir de Sant Jeroni.⁽⁴¹⁾

Abusant de la seva autoritat, la reina emprà mètodes no gaire cortesos per derivar diners cap al monestir, o almenys uns mètodes que no és usual, per pudor i decència, de posar per escrit. Com agraïment o, més ben dit, a canvi de la seva intercessió perquè l’abat de sant Benet de Bages fos preconitzat abat de San Juan de La Peña, li va fer prometre que lliuraria 1.000 florins (o 11.000 sous) per a la construcció del monestir. Davant la renuència de l’abat a lliurar els mil florins, ordenà als prohoms de Tauste que no li fessin efectives les seves rendes fins que l’abat no els hagué satisfet, juntament amb les despeses del cobrament;⁽⁴²⁾ i amb una carta al prior de Sant Jeroni li ordenava, vista la present, que trametés a l’abadia a Alfonso de Salamanca, porter seu, perquè exigís el els diners de les rendes de Tauste.⁽⁴³⁾ Paral·lelament, ordenà al nou abat de Sant Benet de Bages que pagués 500 florins (o 5.500 sous), per la mateixa raó, i amb la mateixa destinació.⁽⁴⁴⁾

La reina Iolant es preocupà també perquè el seu monestir fos dotat amb les gràcies ordinàries que la cúria pontifícia solia concedir als convents i monestirs. Va aprofitar una ambaixada solemne que el rei Joan trametia a Benet XIII.⁽⁴⁵⁾  Va encarregar-ho especialment a Bernat Metge, el seu secretari, i a Jaume Copí, cambrer. Amb relativa facilitat el papa concedí al monestir de Vall d’Hebron la llicència per enterrar els qui hi elegissin sepultura, i l’exempció de la satisfacció dels delmes i primícies de les possessions compreses dins el terme parroquial de Sant Genís dels Agudells.⁽⁴⁶⁾ però la reina volia més. Volia la concessió de rectories, és a dir, que el papa declarés unides al monestir algunes rectories, de manera que els frares poguessin cobrar les rendes i col·locar-hi un vicari com administrador. El papa s’hi resistia. Advertida de la negativa la reina, la reina comunicà directament al papa el seu disgust, amb amenaces no gens velades,⁽⁴⁷⁾ i reprengué fortament els seus emissaris, ordenant-los que fessin la insistència oportuna perquè les rectories fossin concedides.⁽⁴⁸⁾ Sembla que no s’obtingué gran cosa. El papa consentí adjuntar al monestir la rectoria de Sant Genís dels Agudells, d’unes rendes ben magres, ⁽⁴⁹⁾ i, en expectativa, la rectoria de Tivissa per quan estigués vacant. Però quan es produí la vacant, resultà que la rectoria ja havia estat concedida anteriorment, i tant el bisbe de Tortosa com el comte de Prades, senyor del lloc, no consentiren que el monestir se n’apoderés.⁽⁵⁰⁾ D’altra banda, l’agregació de la rectoria de Sant Genís també fou impugnada pel sagrista de la Seu de Barcelona, que en tenia el dret de patronat.⁽⁵¹⁾

El rei Joan, per la seva part i a la seva manera, no deixà de col·laborar a tirar endavant els afers del monestir. Tot seguit de la instal·lació dels frares, els obsequià amb un exemplar de la Bíblia en català i amb un rellotge de la seva propietat. Ho disposà amb una carta al custodi del seu palau de Barcelona, on hi havia el dipòsit de les armes, llibres i arreus de la casa reial. Fra Joaní Lo Royer s’encarregà d’anar a recollir els dos obsequis.⁽⁵²⁾ L’any següent amb, amb motiu d’una visita al mateix monestir, probablement en un passeig de cacera pels boscos de Collcerola i Valldaura, el rei va concedir al prior i frares la franquícia de qualsevol lleuda i imposició reial i veïnal, compresa sota qualsevol nom.⁽⁵³⁾ El 1395, en ocasió d’una altra visita, va dictar un ban de 50 sous de multa als qui entressin a caçar dins les possessions del monestir.⁽⁵⁴⁾ També per intercessió de la reina, va fer donació de 50 pedres del fossar dels jueus de Montjuïc, en ajuda de l’obra.⁽⁵⁵⁾ I encara l’any següent dictava una provisió  establint que tots els emoluments del veguer, sotsveguer, batlle, sotsbatlle i cap de guaita de Barcelona es dividissin en quatre parts: una destinada als salaris i assignacions ordinàries, dues per a la construcció dels palaus reials de Barcelona, una per a la cort, i la darrera per al monestir de Sant Jeroni.⁽⁵⁶⁾

Amb la mort sobtada de Joan I, el 19 de maig de 1396, les obres es paralitzaren i el futur del monestir restà greument compromès. La reina Iolant passà a condició de vídua. Sense accés directe als òrgans de poder, hagué de concentrar esforços per mantenir les seves pròpies rendes, que paulatinament li foren retallades. D’altra banda, les oracions dels frares no havien obtingut el resultat desitjat. L’esperança de descendència masculina s’esvaní completament. L’infant Pere, nascut a València el gener de 1394, morí aquell mateix any, per Pasqua. No nasqué cap fill més mascle. El nou rei Martí no mostrà un interès especial pel monestir fundat per la seva cunyada. D’ell només ens ha arribat, al principi del seu regnat, la confirmació de la donació de 3.000 florins (o 33.000 sous) sobre els delmes, feta pel rei Joan,⁽⁵⁷⁾ la concessió i d’una salvaguarda especial, ⁽⁵⁸⁾ les habituals i reiterades ordres al procurador reial de Tortosa per pagar les 180 lliures,⁽⁵⁹⁾ i una gestió inútil per a l’adscripció de la rectoria de Tivissa al monestir.⁽⁶⁰⁾ Anys més tard, quan concebé el propòsit de fundar un monestir al palau reial major de Barcelona, en honor de les Santes Relíquies, el rei Martí suggerí al papa que li adjuntés el de la Vall d’Hebron, aleshores en franca decadència, atenent, majorment que les rendes amb què havia estat dotat eren rendes reials.⁽⁶¹⁾

Per dignitat pròpia, potser, més que per un interès objectiu, la reina Iolant féu algunes gestions, molt espaiades, en favor de la seva fundació, que continuava administrada per fra Joaní, el seu confident. Intervingué perquè no es consumés una estafa de què fra Joaní havia estat objecte en la compra de blat a Saragossa.⁽⁶²⁾ Concedí 130 florins (o 1.430 sous) a quatre frares de l’orde de Sant Jeroni que anaven a França, amb servents i cavalcadures.⁽⁶³⁾ Atorgà un crèdit de 12.000 sous a fra Jaume, prior, i al convent de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, potser sabent que no podria fer-lo efectiu.⁽⁶⁴⁾ I encara tingué un gest de generositat fent partícip el monestir de les seves escasses rendes. Li concedí mil sous anuals perpetus sobre la població de Sarral,⁽⁶⁵⁾ i 1.100 sous sobre Prats de Molló, Conat, Montbauló i Corçaví, només durant un quinquenni.⁽⁶⁶⁾ El cobrament de mil sous sobre Sarral, tanmateix, es mostrà molt problemàtic a causa, com sempre, de les nombroses assignacions que ja hi havia fetes.⁽⁶⁷⁾

Algú ha afirmat que la reina Iolant residí al monestir moltes temporades,⁽⁶⁸⁾ però l’asserció no està documentada. Entrat el segle XV, la davallada del monestir de la Vall d’Hebron semblava ineluctable. El nombre de frares es reduí i se situà sota mínims, al caire d’haver de cessar en la celebració d’oficis divins. Fra Jaume Ivanyes, que havia renunciat al priorat de Cotalba per endegar el monestir que s’albirava com el centre difusor del nou moviment monàstic als territoris de la Corona d’Aragó, no apareix a la documentació després de 1401.⁽⁶⁹⁾ Dos anys més tard, en una gestió que sembla desesperada, la reina trameté fra Miquel Reyner al monestir de Cotalba per endur-se’n dos frares, l’un prevere i l’altre laic, al de la Vall d’Hebron. Deia que en tenia llicència donada per Benet XIII set anys abans, amb la condició que hi consentissin.⁽⁷⁰⁾ No sabem si el petit reforç s’hi traslladà, però el fet documental és que el monestir continuà sota mínims. Segons declarava el rei Martí l’abril de 1407, quan sol·licità de Benet XIII que adjuntés el monestir de jerònims al seu monestir de celestins, a la Vall d’Hebron només hi havia un prevere i dos llecs.

L’any 1408 semblava que la clausura del monestir era imminent pel trasllat dels frares a un nou monestir. Ho revelen dues cartes de la reina, escrites en to peremptori, gairebé virulent. El rerefons de la situació és un poc confús. Pel que sembla, des d’abans de 1403, un ric mercader de Barcelona, Bertran Nicolau, s’havia mostrat disposat a invertir diners en la prossecució de les obres del monestir i en el sanejament de les rendes que permetessin rellevar-lo de la misèria en què es trobava. La reina segons diuen, es negà en rodó a deixar de ser la patrona única del monestir que havia fundat, i rebutjà l’oferta del mercader. Bertran Nicolau no desistí del seu propòsit: si no se li permetia col·laborar al redreç del monestir de la Vall d’Hebron, en fundaria un de nova planta. Feu venir de Cotalba fra Joan Ponç, fra Guillem Carbonell i fra Guillem de Boadella, els quals de moment s’hostatjaren a la Vall d’Hebron.

La reina endevinà l’objectiu que es pretenia amb la instal·lació dels tres nous frares, que no era sinó desmantellar el monestir de la Vall d’Hebron i passar tots al nou que fundaria Bertran Nicolau. Tant per carta com per missatgeria a través del rector de Sant Just, la reina comminà al president del monestir - no li diu prior – a foragitar sense contemplació els tres frares que hi havia acollit, i a no permetre que se n’hi hostatgés cap del mateix orde.⁽⁷¹⁾ I amb una altra carta  a fra Joaní lo Royer, que continuava en l’ofici d’ecònom, li ordenà amb duresa que no permetés que cap frare de l’orde de Sant Jeroni ni cap persona eclesiàstica o seglar tragués del monestir ni una agulla de cosir, sense el seu consentiment exprés.⁽⁷²⁾

L’alienació i desaparició definitiva no es consumaren. Passada la temporada d’inestabilitat política produïda per la mort del rei Martí sense descendència legítima, el nou rei Ferrando I s’avingué a expedir algunes provisions elementals en favor del precari monestir del territori de Barcelona. Va manar als seus oficials que fessin pagar al prior i frares aquelles rendes que hi havia assignat la reina Violant, sobre la lleuda de Tortosa, sobre la vila de Fraga, i sobre les comandes de Gardeny i la Casa Antiga de Lleida, de l’orde de Sant Joan de Jerusalem;⁽⁷³⁾ i confirmà també el privilegi del rei Martí (Barcelona, 13.07.1397) que confirmava la donació de la renda de 5.500 sous feta per Joan I (Tortosa, 12.12.1393).⁽⁷⁴⁾

La percepció de les rendes reials, tanmateix, continuava parcialment entorpida. El rei Ferrando hagué d’intimar als oficials la seva ordre de fer-les efectives, en general,⁽⁷⁵⁾ i en particular les de Fraga,⁽⁷⁶⁾ i les de Tortosa.⁽⁷⁷⁾ El comanador de la Casa Antiga de Lleida l’any 1410 deixà de pagar al monestir la cena d’absència que havia estat assignada. Ho feu amb tal força que el procurador de la Vall d’Hebron es veié constret a formular demanda judicial a la Reial Audiència. La demanda fou resolta amb una sentència favorable al seu intent, dictada en nom del rei Ferrando el gener de 1414. El comanador fou condemnat a pagar els 500 sous corresponents a l’any 1412, i les restes de les pensions de 1410 i 1411, que pujaven a 41 florins i mig (o 456 sous i 6 diners).⁽⁷⁸⁾ Suplicada una reforma de la sentència, fou confirmada sense apel·lació.⁽⁷⁹⁾

En aquesta època el monestir reviscolà un poc. Consta l’ingrés  d’algun novici, com Francesc Serra, natural de Vilanova de Cubelles,⁽⁸⁰⁾ i Jaume Llull de Barcelona.⁽⁸¹⁾ La successió de prior es confusa. No es gens cert, com diuen alguns, que fra Jaume Ivanyes fos prior fins l’any 1415. Com hem reportat abans, la darrera notícia segura que en tenim és d’octubre de 1401. Jaume Çapila era prior el 1408. Fra Ramón Joan ho era l’octubre de 1411. Fra Guillem de Boadella fou confirmat prior pel vicari episcopal de Barcelona, el 14 de juny de 1412.⁽⁸²⁾ No devia consumir  el trienni. El setembre de 1413 fra Ramón Joan  tornava a ser prior, i com a tal actuà de comissari apostòlic en l’erecció del monestir de Montolivet. Encara es mantenia prior de la Vall d’Hebron el març de 1414, quan s’hi practicà la visita pastoral. Per a la constitució del primer capítol de l’orde, el Pare Sigüenza diu que fra Guillem Carbonell es traslladà a Guadalupe en qualitat de prior, i fra Ramón Joan com a Procurador del convent.⁽⁸³⁾

Aleshores el nombre de frares havia pujat a deu. Amb tot i això, la situació precària del monestir continuà bastant més enllà del1414, que és el termini posat al present treball. El mercader Bertran Nicolau havia disposat en el seu testament que el monestir rebés un llegat de 90.000 sous, amb la condició que destinés sis frares, a més dels existents, que cantessin misses i recitessin l’ofici, més 4.000 sous per a la construcció de les cel·les corresponents. Al moment de rebre el llegat, l’any 1421, no podent complir la condició, el monestir es veié obligat  a repudiar-lo.⁽⁸⁴⁾ Sense pietat, aquell mateix any de 1421, l’oficina del mestre racional  de la cort del rei Alfons exigí el pagament dels drets de segell de Cancelleria de la concessió de rendes feta per Joan I l’any 1393, que encara estaven pendents. El prior fra Ramón Joan hagué d’avenir-se a abonar 330 sous.⁽⁸⁵⁾ Fou necessària també una requesta seva, l’any 1424, als arrendataris de la lleuda de Tortosa, perquè paguessin els 3.600 sous de la seva assignació.⁽⁸⁶⁾ A la mort de la reina Iolant, l’any 1431, es tornà a parlar e la supressió del monestir, agregant-lo al de la Vall de Betlem. Se’n parlà, però l’agregació no es produí. A partir de 1438, la reina Maria de Castella assumí la protecció del monestir fins al punt de ser qualificada, en els papers interns, com a segona fundadora. El monestir continuà la seva trajectòria fins a les  lleis desamortitzadores del segle XIX. Diuen els historiadors que en els millors temps  comptava amb dinou frares.⁽⁸⁷⁾ Tanmateix, quan Francisco de Zamora el visità, l’any 1787, observà que la construcció  es veia inacabada: “El monasterio no está concluido”.⁽⁸⁸⁾  

NOTES

BIBLIOGRAFIA: Les publicacions sobre Sant Jeroni de la Vall d’Hebron son escasses. Destaca el quadern de FÈLIX OLIVÉ i GUILERA, Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. Monografia Històrica  editada per commemorar el VI centenari del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron (1393-1993). Parròquia de Sant Jeroni de Montbau, Barcelona 1995. Recentment s’ha publicat la transcripció d’onze documents  dels primers anys, amb un comentari lleuger: CARLES DIAZ MARTÍ, Pergamins referents a la fundació de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, Acta Historica et Archeologica Medievalia. 26. Barcelona 2008, pàg. 9-56.

1.        ACA, Canc, Reg. 1856, fol. 15v-16r, en data València, 01.02.1393. Al marge hi ha una nota indicativa  que el document no fou expedit en aquella forma  sinó en una altra copiada més endavant. El preàmbul diu així:<Solicite  cogitantes quod si sacris  pietatis operibus open conferimus opportunam, participes eorum efficimur, et preacceptum Altissimo meritum aliis proficimus per exemplum; quia vos, Illustris Yolans regina Aragonum> etc.

2.        ACA, Canc, Reg 1856, fol. 18v-19r, en data València, 10.03.1393. el preàmbul també fou mudat:<Provide cogitantes qualiter solet prompte voluntatis affectus  ad illa intendere plenius et ea profusioribus impendiis exercere que sibi cumularius respondeant ad mercedem; quodque  juxta apostolice  doctrine sentenciam, seminari oportet et expedit  habundanter habundacius recepturam; et atendentes solerter quod vos, illustris Yolans  regina Aragonum>. etc

3.        ACA, Canc, Reg 1856, fol. 19v, en la mateixa data. La comissió també havia tingut una primera redacció ineficaç, amb data del 20 de febrer, que es troba al fol.  16v del mateix registre.

4.        Avui no queda rastre de les antigues edificacions, i el paratge ha estat desfigurat per la construcció  de la carretera de l’Arrabassada. El monestir es trobava passat el km 4, quan la carretera arriba  a la carena que divideix els municipis de Barcelona i Sant Cugat, al caire de la plana d’on surt el camí que baixa a la font groga.

5.        ACA, Canc, Reg 2050, fol. 127v, en data Tortosa, 22.07.1393.

6.        Un document coetani parla d’una deu d’aigua que emergeix <subtus loctum antea vocatum les Ermites, nunc vero monasterii sancti Jheronimi>: ACA Canc, Reg. 1909, fol. 147v-148r, en data Barcelona, 04,12.1394.

7.        Arxiu Diocesà de Barcelona, Graciarum 10, fol. 88v i 89r, en data Barcelona, 07 i 08.11.1386.

8.        ACA Canc, Reg. 1963, fol. 108v, en data Pedralbes, 05.07.1392.

9.        ACA Canc, Reg. 1964, fol. 122v-123r, en data Tortosa, 15.12.1393, publicada a l’Apèndix, doc 5.

10.      Justo Fernández, Alonso, Las iglesias nacionales de España en Roma. Sus orígenes, Anthologica annua 4. Roma 1956, pàg. 9-96 (pàg. 52-54)

11.      Impacient, el 16 de juny la reina escrivia al tresorer, i li ordenava <que·ns tramitats prestament les bulles del monastir que volem hedificar>: ACA Canc, Reg. 2054, fol. 192r-v.

12.      Les butlles estan transcrites  a les actes d’execució de què Parlarem tot seguit, així  com a l’instrument de la dotació  del 12 d’agost i ala procuració  firmada per la reina  el mateix dia: ACA Canc, Reg. 2042, fol 83v-88r; Reg. 2046, fol. 36r-38v. L’original de la segona butlla és a l’Arxiu Diocesà de Barcelona, Fons de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, lligall 12, transcrita per Diaz, Pergamins cit., núm 1.   

13.      Existeix una tercera butlla del mateix dia, Eximis devocionis integritas, suspecta de falsificació. El pretès original, en lletra d’imitació, es conserva a l’Arxiu Municipal de Barcelona. N’ha estat publicat un resum, amb fotografia per Maria Cinta Mañé i Mas, Catàleg dels pergamins municipals  de Barcelona. Anys 1336-1396. Vol II, Barcelona 2007 núm. 777. La transcriu  Díaz, Pergamins cit., núm. 2, reputant-la per còpia del segle XV. Un antic arxiver del monestir  en resumí el contingut amb aquestes paraules: <Item una butlla de Clement 7 en la qual mana al Sr. Bisbe de Lleyda que quant lo present monestir sie fundat  y dotat per la Serma. Reyna dona Violant, lo eximesca  de la jurisdicció del arquebisbe de Tarragona  y bisbe de Barcelona  y de qualsevol altre jutge ordinari, y que quede immediatament subjecte a la Sede Apostolica>. Una exempció atorgada al monestir el mateix dia de la seva autorització per fundar-lo, no es compagina amb l’obediència canònica que el prior prestà al bisbe de Barcelona, l’any 1412, ni amb la visita que l’autoritat diocesana hi practicà dos anys més tard.  

14.      ACA Canc, Reg.  1981, fol. 156v-158v, en data Tortosa, 15.07.1393. també es troba  copiat a RP, Batllia general de Catalunya, vol. 561, fol. 68v-71v. l¡original és a l’Arxiu Diocesà sde Barcelona, Fons de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, lligall 12, publicat per Díaz, Pergamins cit., núm 3. El pagament dels drets de segell de Cancelleria  corresponents a aquesta concessió reial va quedar pendent. no es feu efectiu  fins a l’any 1421.

15.      ACA Canc, Reg. 2058, fol. 125v, en data Tortosa, 15.07.1393.

16.      ACA Canc, reg. 2054, fol. 187r, en data València, 02.03.1393; fol. 191v-192r, en data València , o4.07.1393. els 2.000 florins  consten lliurats pel tresorer de la reina: ACA; RP; MR, Vol 521, fol. 125r. No s’ha conservat el llibre de tresoreria de la reina corresponent al primer semestre de 1393, on constarien els altres 4.000 florins.

17.      Un trasllat de les actes d’execució és a l’Arxiu Diocesà de Barcelona. Fons de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, lligall 12, publicat per Díaz, Pergamins cit.,núm. 7.

18.      La delimitació, inconcreta  per a nosaltres, fou aquesta: < A sumitate  colli de Cerola a parte occidentis contra meridiem, sequendo aquarum cadència super dicta capella et edifficiis jam constructis in loco seu juxta locum ubi est dictum monasterium construendum, et infra  usque ad alodium Guillermi More, parrochie de Guadellis inclusive; et a summitate ipsius  colli a parte circii, discurrendo usque ad alodium dicti Guillermi Mora eciam inclusive >

19.      ACA Canc, Reg. 1855, fol. 188r-v, en data Tortosa, 12.11.1393. publicada a l’Apèndix, doc. 4.

20.      ACA Canc, Reg. 2050, fol 133r, en data Tortosa, 05 i 12.11.1393

21.      Olivé, Sant Jeroni de la Vall d’Hebron cit., pàg. 14-15

22.      L’original de la dotació, conservat al Centre Excursionista de Catalunya, de Barcelona, ha estat publicat per Díaz, Pergamins cit., núm. 6. La còpia registral és  a ACA, Canc, Reg. 2042, fol 83v-88r, en data Barcelona 12.08.1393. El preàmbul és notable: <Pensantes  in nostre mentis archano quod  sicut omnipotens Dominus, sua inefabili clemència, nos prefecit populis  excellentem  reginali fastigio decoratam, sic in eius laudem et gloriam, ne vicium  videamur incurrere  ingratitudinis, nostros decet  super alios aplicaré conatus. Sane, nostre condicionis  humane fragilitas  cupiens pro nostris  deffectibus  aliqua in laudem  divine  agere magestatis per que graciarum  acció, quantum permitii nostra modicitas, augeatur  et in eius glorioso nomini impedantur obsequium, per quod eius multitudo misericordie  nos fluctuantes in diversis mundanis reatibus ambiat, et facienda oracio pro nobis jugiter interpellet, circa  hoc nostrum animum diu revolvit; sed demum, divino munere, intellectui nostro oblatus extitit ordo sanctissimus beati  Jeronimi, confessoris et doctoris sublimis Ecclesie Sancte Dei, qui quasi ortus Domini liliorum  et rosarum  aliorumque suavissimorum florum  varias dinoscitur species continere, hoc est, graciis et virtutibus  copiosis, ex divina  scola servicii in qua sub jugo Domini regulatur, felicitar habundare, sic ut  divina propago  mereatur  non imerito nuncupari, quique quasi mons  coagulatus, mons pinguis, imo eciam  mons in quo beneplacitum  est Deo habitare, in eo  conscendit altitudinem permaxime sanctitatis>.

23.      L’original de la procuració, amb la mateixa data, es troba a L’arxiu Històric municipal de Barcelona, resumit i fotografiat per MAÑÉ, Catàleg cit., núm. 782. El publica Díaz, Pergamins cit., núm 5. La còpia registral és a l’ACA, Canc, Reg. 2046, fol. 36r-38v. la procuració també transcriu  les dues butlles papals, i expressa estar destinada < ad prossequendum pro nobis  et nomine nostro predicum negocium  licencie fundandi, hedifficandi et dotandi predictum monasterium >. Els procuradors designats  són Miquel Roure, de la tresoreria del rei Joan, i Jaume Copí, cambrer de la mateixa reina, que ja s’havien ocupat de la compra de les rendes reials.

24.      Sigüenza, Segunda Parte cit., pàg 104.

25.      ACA Canc, Reg. 2050, fol. 136v-137r, en data Tortosa 13.12.1393.

26.      Arxiu històric de Protocols de Barcelona, notari Joan Eiximenis 29/5, fol. 32r-v, en data Barcelona, 16.01.1394.

27.      Sigüenza, Segunda Parte cit., pàg 103.

28.      ACA Canc, Reg. 1886, fol. 44r, en data Barcelona, 09.09.1393. Quatre anys més tard, el rei Martí confirmava aquesta donació, expressant  que fins aleshores només s’havia cobrat la meitat: Reg. 2255, fol. 3v-4r, en data Barcelona, 10.06.1397. Alfons de Salamanca, esdevingut frare  de Sant Jeroni, actuà ocasionalment de testimoni en la cancel·lació d’un document: Arxiu Històric de Protocols de Barcelona, notari Bartomeu Eiximenis  43/9, en data 04.05.1405.

29.      ACA Canc, Reg. 1927, fol. 157v-160v, en data Tortosa, 12.12.1393. també es troba  copiar a RP, Batllia general de Catalunya, vol. 561, fol.  72v-77v. L’original és a l’Arxiu Diocesà de Barcelona, Fons de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, lligall 12, publicat per Díaz, Pergamins cit., núm 9. Presenta la forma de contracte, de manera que la donació és acceptada per fra Joan lo Royer, designat com <unus ex fratribus dicti monasterii, et pro eodem generalis iconomus et procurator>. La tramitació de la compra d’aquesta renda de Fraga està mencionada al Reg. 2050, fol. 132v, en data Tortosa, 05.11.1393; Reg. 1943, fol. 146v, en data Amposta. 27.11.1393; Reg. 1927, fol. 153v-154v i 155r-v, en data València, 02.01.1394.

30.      Arxiu Diocesà de Barcelona, lligall 8, foli 73v. l’original es conservava al mateix monestir, segons una nota del lligall 12: <Item  un acte de possessió presa per lo prior y religiosos de aquest real monastir de Sant Geroni de la Vall de Hebron, de la Iglesia, celdas y terreno per a fundarlo present monastir (...), en poder de Joan Bossegais, notari públich, a 24 de octubre de 1393. És en pergamí.

31.      Ibidem, fol. 77v. Ací mateix hi ha nota  del procés de la renúncia del priorat de Cotalba per part de fra Jaume Ivanyes, i de la llicència concedida pel vicari general de València  perquè el prior i els professos passessin al nou monestir. Tingué lloc a Cotalba el 04.10.1393.

32.      L’original  de l’execució  de la butlla és a l’Arxiu Diocesà de Barcelona, Fons de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, lligall 12, publicat per Díaz, Pergamins cit., núm 11.  

33.      ACA Canc, Reg 1861, fol. 5r-7v, en data València, 03.01.1394.

34.      ACA Canc, Reg. 1967, fol. 85v, en data Bellver, 16.11-1395.

35.      ACA Canc, Reg. 1906, fol. 216r-v, en data València, 02.04.1394. també es troba copiada a RP, Batllia general de Catalunya, vol 561, fol. 66r-67r.

36.      ACA, Canc, Reg. 1883, fol. 105r, en data Manisses, 27.04.1394, menciona un albarà del Mestre Racional  que no he trobat copiat al lloc que correspon, que és vol. 656 de la secció de Mestre Racional .

37.      ACA, Canc, Reg. 2059, fol. 1v-2r, en data El Real de València, 22.05.1394.

38.      Consten per una carta la reina al mestre racional  autoritzant les dues despeses fetes pel seu  tresorer. ACA, Canc, Reg. 2059, fol. 42r, en data Barcelona, 07.04.1395.

39.      ACA, Canc, Reg. 2059, fol. 81r, en data Barcelona, 27.04.1397.

40.      ACA, Canc, Reg. 2059, fol. 49v, en data Barcelona, 05.07.1395. La cessió presenta  aquest preàmbul: <quia nul tucius nilque datur utilius  quam quod in Dei servicium, qui in centuplum  omne bonum remunerat, elargitur, tenore presentis> etc.

41.      ACA, Canc, Reg. 2056, fol. 59v i 60r, en data Barcelona, 13.05.1395.

42.      ACA, Canc, Reg. 2051, fol21v, en data castell de Bellver, 02.09.1395.

43.      Ibidem, fol. 21v-22r, en igual data.

44.      Ibídem, fol. 22r, en igual data, publicada a l’Apèndix, doc. 7.

45.      Enmig dels capítols  d’aquesta ambaixada reial, es diu < E plau al dit Senyor (rei) que axi  mateix tantost parlen ab lo sant Pare dels fets del monestir de sent Jerònim que fa hedificar la senyora Reyna>:ACA, Canc, Reg. 1968, fol. 12r, en data Barcelona, 20.01.1395.   

46.      Les dues butlles estan copiades  a ACA, Monacals, vol. 3784, fol. 4r-5r. Porten la data Avinyó, 22.05.1395.

47.      ACA, Canc, Reg. 2056, fol. 50v, en data Barcelona, 26.03.1395, pubñicada a l’Apèndix. Doc. 6.

48.      ACA, Canc, Reg. 2056, fol. 50v, en idèntica data publicada per Martí de Riquer, Notes sobre Bernat Metge. Estudis Universitaris catalans 18, Barcelona 1933, pàg. 105-125, (pàg. 114).

49.      Còpies de la butlla  d’incorporació es troben  a l’Arxiu Diocesà de Barcelona, Fons de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, lligall 12. Porta la data Avinyó, 20.02.1395. diu que fou confirmada per Pius II el 1459 i per Innocenci VIII el 1485.

50.      Així es dedueix d’unes cartes  del rei Martí al papa, al bisbe de Tortosa i al comte de Prades, ACA, Canc, Reg. 2169, fol. 59r-v, 59v-60r i 60r, en data Lleida, 22.09.1397.

51.      Hi ha una carta del rei Martí al papa en suport  de la petició de la reina Iolant de no atendre  la impugnació del sagristà; ACA, Canc, Reg. 2291, fol 18v-19r, en data Barcelona, 06.08.1400.

52.      La carta del rei, datada a Tortosa el 04.11.1393, està transcrita  a l’àpoca  firmada per fra Joaní el 23.12.1393. La carta no es troba copiada als registres de la cancelleria. L’àpoca es troba a l’Arxiu històric de Protocols de Barcelona, notari Joan Eiximenis, 29/35, fol. 165v de la segona numeració, i també al vol. 29/5, fol. 21v. fou publicada per Josep Maria Madurell i Marimón, Documents culturals medievals (1307-1485). Boletin de la Real Academia de Buenas Letras de Barcelona 38, 1979-1982, pàg. 301-473.(pàg. 334-335).

53.      ACA, Canc, Reg. 1908, fol. 89r-90r, en data Vall d’Hebron, 06.07.1394. El privilegi  també està copiat a RP, Batllia general de Catalunya, vol. 561. Fol. 159r-160v. un trasllat tardà és a l’Arxiu Diocesà de Barcelona, al repetit lligall 12, publicat per Diaz, Pergamins cit., núm. 10. El preàmbul d’aquesta franquícia diu així: < Senciens dudum  Job quod  pro re caritativa  que in tugurio  huius  vite ad honorem  Dei offertur potest quis de facili eterne vite denarium possidere, et de hoc ipse exemplum nobile nobis  tradens  sic  intulit hos sermones: Si comedi bucellam meam solus, quia  ab infància mea crevit miseració mecum, et de utero matris mee egressa est; si foris stetit peregrinus; si ostium  viatori non patuit,  humerus meus a junctura  sua cadat, et brachium  cum ossibus conteratur. Ut ergo  ne videamur  degenerare ab illo qui norma fuit paciencie et fidei clarites in hoc mundo, sed  per exhibicionem bonorum operum mereamur cives fieri eterne glorie deitatis, tenore presentis >etc., La cita és Job 31, 17-22, amb canvis i supressions.  

54.      ACA, Canc, Reg. 1910, fol. 37v-38r, en data Vall d’Hebron, 14.05.1395.

55.      ACA, Canc, Reg. 1967, fol. 10r, en data Barcelona, 28.01.1395. El rei encarregà al ciutadà Arnau Burgués que triés les pedres.

56.      ACA, Canc, Reg. 2012, fol. 37r-38r de la 2a. Numeració, en data Perpinyà, 06.03.1396.

57.      ACA, Canc, Reg. 2255, fol. 3v-4r, en data Barcelona, 10.06.1397. transcriu la donació  del 09.09.1393. uns mesos abans, la reina Maria de Luna, a instàncies del prior, ordenava al regent la Batllia general del regne de València que fes efectius els mil florins  que la reina Iolant havia assignat al monestir del territori de Barcelona sobre els drets de la quema. Deia que se’n devien dues terces ja passades: Reg. 2328, fol.57r-v, en data Barcelona, 11.08.1396.

58.      ACA, Canc, Reg. 2189, fol. 22v-23r, en data Barcelona, 13.07.1397. el document comença així: <quoniam  scriptum est Nolite tangerí christos meos, et in prophetis meis nolite malignari, ideo, ad  arcendum ignave gentis maliciam, cujus vita licet brevior modo in contumeliis et in jurgiis nunc in multorum irrogacione gravaminum et aliis actibus detestabilibus gloriatur, cum presenti carta > etc. La cita és del salm 104,15.

59.      ACA, Canc, Reg. 2172, fol. 20r-v i 114r-v, en dates Saragossa, 25.11.1399 i Barcelona, 25.10.1400.

60.      Cfr. supra nota 50.

61.       ACA, Canc, Reg. 2294, fol. 4r, en data Barcelona, 23.04.1407, publicada a l’Apèndix, doc,10.

62.      ACA, Canc, Reg. 2046, fol. 96v, en data Barcelona, 27.08.1396. el valor del blat s’estimava en 70 florins (o 770 sous).

63.      ACA, Canc, Reg. 2059, fol. 154v, en data Saragossa, 17.01.1400. no se’n diuen els noms.

64.      ACA, Canc, Reg. 2047, fol. 96v, en data Barcelona, 17.02.1402. restem sense saber si el prior encara era fra Jaume Ivanyes, com l’any anterior, o fra Jaume Sapila, que ho seria el 1408, o un altre frare de nom Jaume.

65.      ACA, Canc, Reg. 2042, fol. 145r-v, en data Saragossa, 10.02.1399. El preàmbul vol ser literari: <Quoniam vite presentis  breve decurrentes spacium, in qua malorum  dolorumque sarcina continue  geritur et quietis orula non habetur, Sacre Pagine lira resonante, didiscimus, providi cuiuslibet mentem probabiliter debere intendere ut, oblitis huius penalis vite orroribus , paradisi locum possidere valeat cum electis. Hac imperducte consideracione solerter, monasterium (...) fundavimus > etc.

66.      ACA, Canc, Reg. 2047, fol. 95v-96v, en data Barcelona, 18.02.1402. El preàmbul diu així: <Ut opera  monasterii sancti GeronimiVallis de Bron, territorii Barchinone, per nos olim in splendoribus  sanctorum qui aulam  gregis dominici sidereo nitore illuminant in perfeccioni ducantur, tenore presentis> etc.   

67.      La reina hagué d’insistir-hi, almenys amb quatre cartes, perquè la renda  no arribava als seus destinataris: ACA Canc, Reg.2047, fol. 102r, en data Barcelona, 06.03.1402; Reg. 2032, fol. 79v-80r, en data València, 20.01.1403; Reg.2051, fol. 180r-v, en la mateixa data; Reg. 2060, fol. 111r, en data Barcelona, 14.11.1408.

68.      Olivé, Sant Jeroni de la Vall d’Hebron cit., Pàg. 25. Aquest autor  diu ací mateix  que Benet XIII també hi residí temporalment durant la seva estada al territori de Barcelona, que fou des d’agost de 1409 a juny de 1410. L’única cosa que sembla segura és que hi passà. El dia 8 d’agost de 1409, quan des del monestir de Sant Cugat del Vallès s’encaminà a la torre de Belllesguard, residència del rei Martí.

69.      L’any 1401 encara firmava personalment  l’àpoca de 550 sous, part de la renda  assignada al monestir sobre les lleudes de Tortosa: Arxiu històric de Protocols de Barcelona, notari Tomàs de Bellmunt 79/3, fol. 42r, en data Barcelona, 19.10.1401.

70.       ACA, Canc, Reg. 2051, fol. 182r, en data València, 08.02.1403, publica a l’Apèndix, doc.8. Revuelta, Los Jerónimos cit., pag. 295, reporta que els frares de Cotalba  que la reina sol·licitava  eren fra Joan Tomàs, fra Romeu Borrell i fra Ramón Joan. Potser es tractava  d’una altra remesa, perquè  ho situa l’any 1409.   

71.      ACA, Canc, Reg. 2033, fol. 18v-19r, en data Barcelona, 09.07.1408, publicada a l’Apèndix, doc.11.

72.      ACA, Canc, Reg. 2033, fol. 18v, en data Barcelona, 10.07.1408, transcrita a l’Apèndix, doc. 12.

73.      ACA, Canc, Reg. 2361, fol. 150v-151r, en data Barcelona, 13.01.1413.

74.      ACA, Canc, Reg. 2393, fol. 53v-58r, en data Barcelona 20.05.1413.

75.      ACA, Canc, Reg. 2368, fol.71v-72r, en data Saragossa, 27.02.1414.

76.      ACA, Canc, Reg. 2366, fol. 83v, en data Barcelona, 20.06.1413; reg. 2368, fol. 62r, en data Saragossa, 19.02.1414.

77.      ACA, Canc, Reg. 2373, fol. 109v-110r, en data València, 01.02.1415; fol 152v-153r, en data València 24.03.1415; Reg. 2377, fol. 103r-105r, en data Perpinyà, 30.11.1415.

78.      ACA, Canc, Reg. 2417, fol. 176r-177r, en data Lleida, 08. 01.1414.

79.      ACA, Canc, Reg. 2418, fol. 152r-153r, en data València, 02.07.1415. En la mateixa data  el rei ordenà  abaonar a fra Joan Boyl, ecònom i actor del monestir, les despeses del plet amb el comanador de la Casa antiga de Lleida. Diu que les despeses pujaven a 85 sous i 2 diners, 55 dels quals corresponien  al relator, 25 a l’escrivà, i 5 sous i 2 diners al protonotari per l’executòria de la sentencia: Reg. 2418, fol. 153r-v.

80.      Després del seu ingrés al monestir, però abans de professar, Francesc  Serra renuncià en favor  del seu pare el llegat de 150 sous disposat en testament per la seva mare, <attendens me, ex quo  dictum  religions ordinem sum ingressus, nolle habere seu possidere dictas  septem libras  et decem solidos, nec aliqua bona temporalia, ymmo ab ipsis totaliter spoliare>. Fra Joan lo Royer actuà  de testimoni de l’acte: Arxiu històric de Protocols de Barcelona, notari Bartomeu Eiximeno 43/23, fol. 27r, en data Barcelona, 08.06.1412.

81.      Jaume Llull aportà al monestir un censal particular de 315 sous que satisfeia  Berenguer Esteve, mercader de Barcelona, procurador del censalista. Una àpoca de pensions  del censal, per valor 535 sous, fou firmada pel prior fra Ramón Joan actuant com a procurador  del monestir i del mateix fra Jaume Llull, amb acta autoritzada pel notari Joan Ferrer, de Barcelona, el 30.01.1414: Arxiu històric de Protocols de Barcelona, notari Pere Pellisser 68/8, fol. 130v, en data 20.02.1415. L’any següent era fra Joan Boyl qui, com a síndic i procurador, amb acta firmada al refetor del monestir el 11.03.1412, firmava una àpoca de 220 sous al mercader Berenguer Esteve per pensions delmateix censal: Arxiu històric de Protocols de Barcelona, notari Pere Pellisser 68/9, fol. 127v-128r, en data 19.03.1416.

82.      Arxiu Diocesà de Barcelona, Notularum comunium 52, fol. 46r. Fra Joan Lo Royer hi actuà de testimoni.

83.      Sigüenza, Segunda Parte cit., pàg. 282-282.

84.      Carles Díaz Martí, Bertran Nicolau, fundador de Sant Jeroni de la Murtra, Badalona 2006, pàg. 72, amb referència  a la clàusula del testament, de la pàg. 161.

85.      L’àpoca original és a l’Arxiu diocesà de Barcelona, Fons de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, lligall 12. Porta la data Barcelona, 22.08.1421. No fou fins bastants  més tard, per privilegi de Ferrando II,  datat a Barcelona  el 01.09.1479, que els monestirs de jerònims  dels regnes d’Aragó i València i Principat de Catalunya, foren francs dels drets  de segell de les provisions expedides per la Reial Cancelleria.

86.      L’original de la requesta és a l’Arxiu diocesà de Barcelona, Fons de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, Lligall 12. Porta la data del 10.11.1424. transcriu una provisió del batlle general  del 22.09.1424, i expressa que la procura en favor de fra Ramón Joan fou atorgada pels conventuals, al refetor del monestir, el 30.01.1414. Val a dir que, segons  papers del lligall12 que hem citat repetidament, l’any 1764 encara es cobraven els 3.600 sous dotals de la lleuda de Tortosa.

87.      Olivé, Sant Jeroni de la Vall d’Hebron cit., pàg 18.

88.      Francisco de Zamora, Diario de los Viajes hechos en Catalunya. Barcelona 1973, pàg.33