EL NOSTRE ÍNCLIT COMPANY I AMIC JUANJO, ENS HA FET ARRIBAR UN ARTICLE PER AL BLOC QUE AMB LA SEVA PROVERBIAL HUMILITAT L'ANOMENA UN DOCUMENT DE POCA IMPORTÀNCIA.
Un document de poca importància.
L'Arxiu documental de la família Desvalls és un dels fons
patrimonials més importants que es conserven
a l'Arxiu Nacional de Catalunya de Sant Cugat del Vallés. Compren milers de documents manuscrits, pergamins, plànols,
dibuixos i fotografies. Cronològicament abasten des de l'any
981 al 1983 d'una de les nissagues que van ser més influents a Catalunya en especial els segles XVIII i XIX.
Entre aquesta immensa documentació hi ha l'expedient ANC-1-1087-T-349
amb un dossier que té l'epígraf de Documents
de poca importància.
Un d'aquests documents de curta extensió, una plana i mitja, està datat a Barcelona el dia 27 de juny de 1816.
Es tracta d'una petició al Capità
General de Catalunya que signen conjuntament el prior del monestir de Sant Jeroni de la Vall d'Hebron,
frare Miquel Picañol, i en Joan Anton Desvalls i Ardena, Marqués de Llupià. La signatura conjunta
ve justificada per la relació
de veïnatge de les finques
boscoses dels sol·licitants.
El prior del monestir i el marquès de Llupià representaven
a les dues senyories territorials més extenses
d'aquell moment a la Vall d'Horta. La finca el Marqués de Llupià estava
situada al vessant nord de la vall i
la joia de la finca eren els jardins del Laberint que encara perduren. El
Monestir de Sant Jeroni era propietari
de diverses finques al vessant de Collserola i a la Vall d'Horta. La finca
coneguda com Granja Nova, actual
Hospital Universitari Vall Hebron, confrontava amb la finca
del Marqués de Llupià.
Al manuscrit, els dos signants
demanen al General
Castaños, Capità General
de Catalunya, que permetin als vigilants dels boscos de les finques
puguin portar armes per evitar “despues
de las devastaciones cometidas en
ellos en la ultima guerra, y porque la proximidad de este imenso vezindario
aumenta la rapiña y malversacion de
sus leñas (sic)”. Els monjos
consideraven que la custòdia dels boscos era
“absolutamente necesaria ya para
la provision de leñas que el corte periodico de sus arbustos facilita a los hornos de cocer pan y otras fabricas
de esa ciudad, ya para la cria y conservacion
de arboles”. Uns dies després
el Capità General
va autoritzar “el uso y porte de las armas no prohibidas” als
guardaboscos.
Realment el document no és important, però si que reflexa
les dificultats que van tenir els monjos de Sant Jeroni
al final de la Guerra
del Francès. Tant el monestir
de Sant Jeroni
com el palau del Laberint
van ser ocupats
per les tropes
franceses entre 1808 i 1814.
Però l'afectació de la ocupació
no va ser igual per les dues propietats.
El palau del marqués i la finca del Laberint van ser durant l'ocupació residencia d'un
general francès. La família Desvalls
pertanyia a la noblesa i va fugir de Barcelona
amb la ocupació francesa. El marqués tenia recursos
econòmics més que suficients per pagar els impostos a la ciutat de Barcelona
per mantenir les propietat i la
residència, i també va pagar els impostos de guerra que les tropes invasores
exigien als nobles. En acabar la
guerra recuperen la finca del Laberint on el palau residencial no havia tingut
grans desperfectes. La primera
preocupació del marquès va ser demanar al bisbe una nova consagració de la capella
del palau per restablir el culte, ja que havia estat
usada com despensa. (1)
La situació del monestir de Sant Jeroni va ser ben diferent ja que havia estat ocupat per soldats d'infanteria i cavalleria de Napoleó. Les tropes van ocasionar grans destrosses a les instal·lacions tal com escriu el canonge Gaietà Barraquer i Roviralta segons el relat del frare Raimund Ferrer. (2) Gran part del monestir i edificis adjunts van ser cremats durant l'ocupació. La reagrupació dels monjos en el monestir va ser tan lenta que fins el 1814 no es va celebrar la primera sessió capitular. Durant el Trienni Liberal (1820-1823) el monestir i les terres van se desamortitzades. A l'anunci de la subhasta de 1822 constava que “en ese año aún estaban en ruinas algunos de los edificios del monasterio incendiados por los franceses”.
La Guerra del Francès i la ocupació per les tropes
franceses van ser el principi de la fi del monestir. Els monjos no es van poder refer de les destrosses a les
instal·lacions i les desamortitzacions eclesiàstiques posteriors van completar l'abandonament de la comunitat.
Els intervinents del manuscrit:
· Miquel Picañol va ser nomenat prior del monestir el 24 de setembre de 1814 pocs mesos després de marxar les tropes franceses. Serà prior del monestir al menys fins 1824.
· Joan Anton Desvalls i d'Ardena, marqués de Llupià. Noble il·lustrat que va promoure a la seva finca d'Horta els jardins del Laberint. Membre de la Reial Acadèmia de les Ciències i les Arts, membre de la Junta Superior de Govern del Principal durant la Guerra del Francès i elegit diputat a les Corts de Cadis de 1812.
· Francisco Javier Castaños Aragorri, duc de Bailèn. va ser Capità General de Catalunya fins el 1820. Promotor del Canal de la Infanta que havia de portar el seu nom. Va dimitir del càrrec amb el pronunciament de Riego.
Notes.
(1) Fernández Trabal,
Josep. Els Desvalls i Catalunya. Set-cents
anys d'història d'una
família noble catalana. Barcelona. 2013. Pàg. 450-456.
(2) Barraquer i Roviralta, Gaietà.
Los religiosos en Cataluña
durante la primera
mitad del siglo XIX. Barcelona. 1915. Tomo I. Capítol XIII. Pag. 309-314.
|
Excelentisimo Señor El Prior del Real
Monasterio de San
Geronimo de Vall
de Ebron, y el Marqués de Lupiá con el debido
respeto exponen a V.E. que en el termino de San Ginés de Horta y otros
sus confinantes poseen unos bosques cuia custodia ha sido en todos tiempos
considerada por la Superioridad no solamente util,
sino absolutamente necesaria ya para la provision de leñas que
el corte periodico de sus arbustos facilita a los hornos de cocer pan, y otras
fabricas de esa ciudad, ya para la cria y conservacion de arboles cuio
fomento ha llamado
siempre la atencion del Gobierno, y exige una
mas particular vigilancia y esmero de los suplicantes despues de las devastaciones cometidas en ellos en la ultima
guerra, y porque
la proximidad de este imenso
vezindario aumenta la rapiña, y malversacion de sus leñas. Todas estas consideraciones han obligado a la superioridad a dispensar su proteccion promulgando bandos penales, y permitiendo el uso de armas a los guardas puestos por los
suplicantes para que arresten
y presenten a los Justicias competentes los infractores para la exaccion de las multas.
A pesar de todo lo dicho,
y de que los guardas nombrados por los suplicantes son sugetos de asegurada opinion, parece que no se aquieta la delicadeza de alguno de los Bailes,
de cuia jurisdiccion son los actuales guardas, a que lleven las armas sin permiso de V.E.; y para ocurrir
a este inconveniente y vencerlos en lo succesivo A V.E. Atentamente suplican tenga a bien mandar con su Decreto, o con otro documento que sea del agrado de V.E. que a los guardabosques nombrados por los suplicantes
no se les ponga impedimento en el uso y parte de su
arma en lo que
los suplicantes recibiran merced particular.
Barcelona 27 de junio
de 1816.
(signatures) Fr. Miguel
Picañol El Marques
de Lupia
|
En una nota en el lateral
del mateix document
el general Castaños
escriu la resposta.
_________________________________________________________________________________
Barcelona 1º de julio de 1816.
Concedo licencia
a los guarda bosques nombrados por los suplicantes para el uso y porte de armas
no prohibidas al solo efecto que se expresa en esta instancia, con tal
que sean personas de buena fama y costumbres, abonados
por los mismos suplicantes, y que merezcan la confianza a las
respectivas justicias.
(Signatura) Castaños
_________________________________________________________________________________
Juanjo Fernández
Novembre 2022
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada