El
monestir de Sant Jeroni de la Plana de Xàbia fou bastit durant el darrer quart
del segle XIV en una planura situada a cavall del Montgó i del cap de Sant
Antoni. La nova comunitat girava al voltant d’una figura que havia de resultar
proverbial per al futur de l’orde jerònim a casa nostra, fra Joan Ibáñez, i
comptava des del seu inici amb el suport d’Alfons d’Aragó, comte de Dènia i
fill de l’infant Pere, duc de Gandia.
Tres
ermitans, Francesc Massanet, Jaume d’Olentori
i el mateix Jaume Joan Ibáñez o Ivanyes foren comissionats per sol·licitar del Papa Gregori XI la seva pertinent autorització per bastir el nou monestir a l’indret de
la Plana de Xàbia. Autorització que els fou atorgada l’any 1374 concedint també
tot un seguit de rendes per al seu manteniment.
Aquesta
nova comunitat aplegà un total de dotze ermitans que ja vivien recollits en
diverses coves properes al cap de Sant Antoni, les anomenades coves santes, quedant
adscrita al nou orde jerònim. L’ermita aixecada en menys d’un any va rebre el
nom de Sant Jeroni de la Plana. Aquest cenobi va tenir el privilegi de convertir-se en el primer monestir pertanyent
a l’orde jerònim de tota la Corona d’Aragó.
L’indret
escollit, dalt el penya-segat, molt estratègic, fou també la causa de la seva
ruïna immediata. Pocs anys després de la
seva fundació, en una data incerta entre 1386 i 1388, el monestir fou atacat
per pirates algerians procedents de Bugia que el saquejaren i s’endugueren captius vuit monjos, després
d’assassinar el prior. Només pogueren fer-se escàpols tres monjos que
continuaren la seva vida penitent de manera molt precària, al voltant del
destruït indret on s’havia creat la comunitat jerònima.
L’any
1392 els monjos captius supervivents van ser finalment rescatats pel seu valedor, Alfons,
ara ja com a duc de Gandia. La comunitat, ja recomposta, demanà al duc un canvi
d’ubicació que fos més segur per poder seguir els preceptes propis d’una
comunitat dedicada a la contemplació.
El
duc de Gandia atenent els seus precs els ubicà en un nou indret, allunyat de la
costa i proper a la vila de Gandia, dins
del municipi d’Alfauir que havia de ser el rovell de l’ou de l’orde jerònim al
País Valencià i de tota la corona d’Aragó, Sant Jeroni de Cotalba. Fra Joan
Ibáñez es constituí en el primer prior del nou monestir.
La
creació del monestir de Cotalba comportà l’abandó definitiu de l’ermitori
monacal de la Plana de Xàbia i la seva ruïna definitiva. No fou fins a mitjans
del segle XVIII que l’indret recuperà una mica del seu passat prestigi. L’any
1760 dos religiosos van reconstruir l’ermita que va prendre la denominació de la
Mare de Déu dels Àngels.
El
motiu aparent d’aquesta refundació va venir determinat per la feliç troballa
d’una pintura dedicada a la Mare de Déu dels Àngels que casualment estava oculta
en un tronc d’arbre, quan un caçador que es trobava per la zona perseguint
conills la trobà. El llenç va passar a presidir l’altar major de la
reconstruïda ermita.
L’ermita
de la Mare de Déu dels Àngels original formaria part del que eren conegudes com
ermites de conquesta, fundacions primigènies molt austeres, destinades a
cristianitzar la zona al voltant de Dènia. Cal assenyalar entre elles la de
Santa Llúcia, Sant Joan o Santa Paula.
Aquestes
ermites eren construccions molt senzilles, compostes de planta rectangular, amb
una sola nau, sovint sense absis i amb una
coberta de fusta a doble vessant. La seva estructura era molt simple, motiu que
facilitava una erecció molt ràpida, cosa que explicaria que la capella del
monestir jerònim fos construïda en menys d’un any.
No
obstant, l’ermita de la Mare de Déu dels Àngels, va perdre la seva disposició
inicial. Al marge de la reconstrucció del segle XVIII, durant el segle XIX i en
especial durant el segle XX fou objecte de notables alteracions
arquitectòniques que canviaren completament la seva forma, perdent-se tot
rastre de la seva disposició primigènia.
A
dia d’avui, només l’indret on està disposat el santuari ens pot remetre a la
fundació del monestir de Sant Jeroni de la Plana. Així com uns plafons ceràmics
disposats al seu atri que recorden els avatars de la seva fundació i destrucció
immediata.
La coberta a dues
aigües de la capella, sostinguda per bigues de fusta, fou substituïda per una volta de canó amb tres arcs faixons l’any 1964 que desvirtuà
completament la seva estructura original.
Lluís Jordà i Roselló
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada