El gran monestir
que va néixer a la falda de la Serra de Collserola, al seu vessant del Vallès,
és el de Sant Cugat del Vallès, en això no hi ha cap mena de discussió. Si
miren quins monestirs es van fundar a redós de Collserola al seu costat de mar,
aniríem des de Santa Maria de Pedralbes, passant pels caputxins de Sarrià, fins
arribar finalment al nostre monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron.
I evidentment estaríem
parlant d’una certesa, però hauríem oblidat altres fundacions monacals que es
van crear a recer de la serra de
Collserola. Algunes van prosperar i van tenir una altra destinació final, l
menys eren dependències d’un altre monestir aliè a la serra, i altres
senzillament van caure en l’oblit més absolut.
Intentaré de
manera breu fer un petit itinerari monacal per la serra de Collserola, o
almenys vinculat amb el món monàstic, i de ben segur que ens aportarà alguna
sorpresa.
Iniciarem el camí
per una ermita de la que hem parlat força darrerament i ens és prou coneguda,
Sant Cebrià i Santa Justina d’Horta, la quarta ermita de Sant Jeroni de la Vall
d’Hebron.
SANT
CEBRIÀ I SANTA JUSTINA
La tradició vincula
Bernat Boïl, de retorn del segon viatge de Colom a Amèrica l’any 1493, amb
aquesta ermita, considerant-lo fundador d’una petita comunitat de frares mínims.
Aquest fou un orde religiós molt vinculat amb el món eremític.
L’orde va ser
creat a mitjans del segle XV a Itàlia, amb el nom de Eremites de fra
Francesc de Paula i fou introduïda a
la península ibèrica a partir de l’any 1492. La predicció que sant Francesc de Paula feu a Alemanya sobre la
conquesta de Màlaga pels reis catòlics, el vinculà de manera molt directe amb els
monarques hispànics i l’obrí les portes als regnes de Castella i Aragó.
Bernat de Boïl, actuà
en diverses ocasions com a secretari de Ferran II, intervenint en més d’una
ocasió en missions diplomàtiques a França, i també a Roma davant el Papa. Fou l’introductor l’any 1493 d’aquest orde a la
Corona d’Aragó. Possiblement la seva vinculació amb l’eremitisme montserratí i
la seva identificació amb el naixent orde dels mínims, el va fer ser considerat
el fundador de la comunitat de frares mínims que va existir durant un petit
lapse de temps a Sant Cebrià.
L’existència d’aquesta
fundació ve referendada pel que assenyalava el frare anònim de Sant Jeroni de
la Vall d’Hebron quan l’any 1595 va escriure la Historia Breve de la
Fundación del monasterio de San Hyeronimo de Val de Hebron y de las cosas
notables del. Manuscrit actualment conservat a la Real Biblioteca del
Escorial.
... “La 4a. capilla,o,
hermita que tiene esta casa es dedicada a St. Cipriano y Sta. Justina
mártires, está esta algo lexos y apartada del monasterio como un quarto de
legua o mas y es capilla muy antigua y consagrada y tiene casa y aposento
para sinco, o, seys personas: y en ella recogieron una vez unos frayles
franciscos un tiempo de peste y por estar apartada y recogida y muy solitaria...”
Òbviament,
contradient la tradició, no tenim cap constància documental d’una estada a Sant
Cebrià de fra Bernat Boïl. Cosa que no implica la seva possible vinculació en relació
a l’establiment a l’ermita de Sant Cebrià d’una petita comunitat de monjos
ermitans de l’orde del mínims, frayles franciscos, segons el manuscrit
de la Historia Breve. Sigui com sigui, el que si està documentat és el
seu pas per Barcelona, pel monestir de Montserrat i la seva destinació final
com abat comendatari del monestir benedictí de Cuixà.
La ubicació
dels mínims a Sant Cebrià no va perdurar en el temps. Pocs anys després els
frares intentaren establir-se a l’interior de la ciutat de Barcelona, cosa que
no aconseguiren fins l’any 1609, quan fundaren el convent de Sant Francesc de
Paula. Aquest convent fou seu dels frares mínims fins la desamortització de l’any 1835.
Era situat al carrer Sant Pere més alt, just en el solar ocupat ara pel Palau
de la Música . També consta que aquests frares havien fet estada, entre altres
llocs, a l’ermita de Sant Bertran, al
peu de la muntanya de Montjuïc i a prop del portal de Santa Madrona de la
ciutat.
Si
continuem el nostre itinerari monacal, hauríem de travessar la serralada de
Collserola pels indrets immediats al forat del vent i adreçar-nos vers la zona enclotada i obaga de
Valldaura. En aquest indret es fundà l’any 1150 el primer monestir cistercenc
de Catalunya, Santa Maria de Valldaura.
SANTA MARIA DE VALLDAURA
La
fundació cistercenca fou creada amb monjos procedents del monestir occità de la Grand Selva, a instàncies de Guillem Ramón
I de Montcada i els seus fills, Guillem, Ramón i Berenguer. L’existència a
l’indret d’alguna església i immoble proper o annex que els podia albergar va
afavorir la immediata presència d’un abat, anomenat Guillem, acompanyat de
dotze monjos i tres conversos.
El lloc
humit i ombrívol on es trobava el monestir, però alhora mancat d’aigua, mai va complaure
els monjos que repetidament demanaren obtenir una altra ubicació. L’any 1155 el
comte de Barcelona Ramón Berenguer IV, els facilità una nova destinació en una
de les seves propietats a Ancosa (Granja d’Ancosa), comarca de l’Anoia, a prop
de la Llacuna, però tot apunta que els monjos mai s’instal·laren del tot en
aquest indret per no considerar-lo tampoc adequat.
Finalment,
un nou indret escollit fou el definitiu, a la riba del riu Gaià i a prop
d’Aiguamúrcia. El nou monestir va prendre el nom Santa Maria de Santes Creus. Sembla
que els monjos abandonaren Valldaura i s’adreçaren cap al nou monestir quan
aquest ja tenia unes condicions mínimes perquè els monjos s’hi poguessin
hostatjar. Aquesta situació es devia produir al voltant de l’any 1170, moment
en el que Valldaura fou definitivament abandonat pels monjos.
Valldaura
però no va caure en l’oblit, pocs anys després, en temps del rei Jaume II fou adquirit
per la casa reial i utilitzat com a Palau destinat al lleure i la cacera per
part dels monarques. Els comtes reis del
Casal de Barcelona gaudiren molt de l’indret, en especial Pere III i Martí
l’Humà. Els Trastàmares no van tenir el mateix interès en el palau de Valldaura,
descuidant-lo, traspassant-lo i iniciant-se la seva degradació fins
convertir-se en el transcurs del segle
XIX en una completa ruïna.
Actualment,
la Universitat de Barcelona està duent a terme tot un seguit de campanyes
arqueològiques a l’àmbit que ocupà el Palau, amb la finalitat de recuperar les restes tant
de l’antic palau, com de la desapareguda església de Santa Maria de Valldaura.
Si continuem
l’itinerari per la carena de la serra de
Collserola camí de Vallvidrera, en arribar al coll de can Cuiàs, trobarem un
altre indret vinculat amb el món monacal, l’antic monestir de Sant Joan de
l’Erm, també conegut com sant Joan Salerm.
SANT JOAN DE L’ERM O SALERM
Sembla
que en aquest apartat indret s’acollí una comunitat de beguines, que foren incorporades
per obligació poc anys més tard a l’orde agustinià, que no per devoció, i a
manera de subjecció i obediència plena al bisbe de Barcelona. La comunitat religiosa prosperà i arribà a tenir una vida considerable, de
gairebé dos-cents anys, de 1277 a 1466. En el moment de màxima expansió del
monestir, durant el segle XIV, arribà al
nombre de deu membres.
L’any
1466 fou unida a Santa Maria de Montalegre, traslladant-se les monges de Sant
Joan de l’Erm a aquest monestir del Raval. L’any 1593 la comunitat de canongesses
agustinianes de Montalegre es va extingir, passant a convertir-se en el
seminari episcopal de Nostra Senyora de Montalegre.
Tot apunta
que l’antiga possessió de Sant Joan Salerm va continuar sota propietat del bisbat fins el
segle XVIII. A dia d’avui, no queden restes aparents de l’antic assentament
monàstic ni tampoc de la seva capella. L’indret on existí el petit monestir de Sant Joan de l’Erm és ocupat per la
masia de can Cuiàs.
Seguirem
camí de la Vall del Llobregat, i un turó desplaçat vers el pla de Barcelona ens
dona una nova pista monacal, Sant Pere Màrtir.
SANT PERE MÀRTIR
La
muntanya de Sant Pere Màrtir, l’antic Puig d’Ossa, deu aquest nom tan conegut a
una antiga ermita construïda pel monjos dominicans del monestir de Santa Caterina
de Barcelona, amb una dedicació al
primer sant màrtir d’aquesta congregació.
L’ermita
bastida en el transcurs del segle XVII en el lloc on actualment s’aixequen les
torres de comunicacions tan característiques, va tenir una vida religiosa
relativament curta. A finals del segle
XVIII, concretament l’any 1792, l’ermita fou abandonada i ocupada per un
destacament militar que la fortificà. A l’indret es bastí a mitjans del segle
XIX una torre de telegrafia òptica. Durant la guerra civil espanyola
s’instal·là al seu cim una bateria antiaèria.
Les
restes de l’antiga ermita de Sant Pere Màrtir han desaparegut completament, a
mercè de les constants alteracions que sofert l’indret quedant únicament com a
record la seva denominació dominicana.
Si
abandonem Sant Pere Màrtir i retornem a l’antiga carretera de Molins de Rei,
aviat podem trobar una altra antiga fundació monàstica, Santa Maria de
Valldonzella.
SANTA MARIA DE VALLDONZELLA
Situada
a la vall que li donà el nom, aquesta fundació cistercenca femenina, Santa
Maria de Valldonzella, coneguda també com a Torre de Santa Margarida va tenir
origen a mitjans del segle XII en una comunitat de donades similar a la de Sant
Joan de l’Erm.
Anys
més tard, l’any 1226, el bisbe de Barcelona Berenguer de Palou va fer donació
del monestir a l’orde cistercenc amb la finalitat d’establir una comunitat religiosa
femenina. La primera referència documental ens trasllada a l’any 1237 quan ja
hi ha constància de l’existència d’una florent comunitat composta d’onze monges.
La primera abadessa de la que es té constància és Berenguera de Cervera.
L’indret
però generà ràpidament inseguretat a la comunitat de monges, per estar en un
lloc aïllat i sovintejat per l’assalt de bandits i procliu a tota mena d’abusos,
cosa que implicava una alteració de la pau que necessitava la naixent comunitat
religiosa.
Jaume I
amatent als precs de les monges les va autoritzar a abandonar l’indret i a
instal·lar-se a prop de Barcelona, fora muralles, a poca distància del portal
de Sant Antoni.
Mentre
l’antiga casa de Valldonzella, situada a la vall que li donà el nom, continua dormint a dia d’avui el somni dels justos,
abandonada a la seva sort sense que cap autoritat en tingui la deguda cura, la
salvi de la ruïna i li retorni la vida. No vida espiritual, sinó vida material.
L’any
1269 les monges cistercenques ja estaven traslladades al nou monestir de
Valldonzella, en un indret proper on ara es troba la casa Golferichs, obra de l’arquitecte Joan Rubió Bellver i
situada en ple Eixample de Barcelona.
El
monestir de Valldonzella en la seva nova ubicació, cruïlla de camins i lloc de
parada obligada dels reis catalans abans d’entrar a la ciutat de Barcelona, va
veure estroncada la seva vida monàstica de nou i de manera definitiva durant la
guerra dels segadors, (1640-1652). Els greus desperfectes soferts van obligar
les monges a demanar com a nou estatge la procura del monjos de Poblet, coneguda
com a Santa Maria de Natzaret. La Procura del monestir de Poblet es trobava dins del clos murallat de la ciutat
de Barcelona i per tant oferia major seguretat a les monges.
Les
destruccions sofertes durant la guerra del francès, les revoltes del segle XIX
i finalment la setmana tràgica, foren moments violents que finalment obligaren
a la comunitat cistercenca a canviar novament d’ubicació.
Actualment
la comunitat viu des de l’any 1913 en el nou edifici que l’arquitecte Bernardí
Martorell dissenyà en estil modernista , com a nou estatge de les monges cistercenques. Un edifici
emblemàtic situat a prop de la Ronda de Dalt de Barcelona i als peus de la
serralada que va veure néixer la comunitat monàstica de Valldonzella.
Aquest
breu itinerari de caire monacal ha estat simplement una pinzellada sobre un
aspecte concret del gran patrimoni artístic i històric que atresora la Serra de Collserola, veritable reserva i
pulmó de la ciutat de Barcelona i dels pobles i viles que viuen al seu voltant.
La
recuperació del patrimoni històric i artístic mai serà completa si no és
acompanyada de la recuperació del seu patrimoni natural.
Aquest és el nostre objectiu prioritari com Associació, aconseguir la plena recuperació patrimonial i històrica del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, encara perdut, i la rehabilitació del seu entorn natural, amb l’esperança i obligació de poder-lo reintegrar al barri de Sant Genís i a Barcelona, per a gaudi de tots els seus ciutadans.
Lluís Jordà i Roselló
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada