El monestir de Sant
Jeroni de la Vall d’Hebron es va fer càrrec de la parròquia de Sant Martí de
Cerdanyola a partir de l’any 1546. Per una butlla emesa a Roma pel papa Pau III,
la parròquia va perdre la seva autonomia i dependència del bisbat de Barcelona,
transformant-se en un vicariat perpetu sota el control directe del monestir
jerònim.
Sant Jeroni va
passar a tenir control directe del seu servei litúrgic, a través d’un monjo de
l’ordre que actuà com a vicari, desapareixent la figura del rector de la parròquia
fins l’any 1835, moment en que l’establiment de les lleis de desamortització van
comportar el retorn de la parròquia sota control del bisbat de Barcelona.
Durant gairebé
tres-cents anys, Sant Jeroni de la Vall d’Hebron va exercir a més de la cura de
les ànimes el control econòmic de les rendes parroquials, és a dir ostentava el
domini administratiu i econòmic dels bens de l’antiga parròquia. Aquesta
situació lluny de ser acceptada, va comportar sovint nombroses tensions amb els
habitants de Cerdanyola que consideraven la posició del monestir egoista i alhora
absentista.
Un dels moments en
el que es va fer palesa aquesta actitud, va ser quan els habitants de la
contrada van demanar el suport de la comunitat jerònima per a la construcció
d’una nova església , atès que l’original situada a la serra havia quedat petita i massa
allunyada dels nous assentaments humans al pla.
El monestir jerònim
no va ajudar en absolut a la construcció de la nova església, i va ser la
comunitat pagesa qui va córrer amb tot l’esforç econòmic i humà per dur a terme
la nova construcció.
Davant les queixes
del mal estat de l’església vella per part del visitador pastoral, conscient de
l’amenaça de ruïna que planava, es va instar a través del bisbat, malgrat no
tenir autonomia sobre l’antiga parròquia, a reparar la vella església o
construir de bell nou una altra església.
L’any 1591,
congregats al cementiri pel visitador la comunitat de parroquians de
Cerdanyola, encapçalada pels propietaris dels masos que la composaven, es va
prendre finalment la decisió de no reparar la vella i construir-ne una de nova
al pla, a la ubicació on es troba l’actual cementiri municipal.
En tot aquest
procés no hi era representat el monestir de Sant Jeroni a través del seu vicari
perpetu, així com tampoc el senyor del terme del castell de Sant Marçal,
malgrat que van donar la seva acceptació per portar a bon port la nova obra.
Cal assenyalar que sense l’acceptació dels regents, és a dir, el senyor de
Plegamans que ostentava la titularitat del castell, i el vicari perpetu jerònim,
l`obra no podia anar endavant malgrat no oferir ningun d’ells cap mena de suport
econòmic.
L’obra de
l’església nova va ser encarregada al mestre de cases de Terrassa Pere Pomés,
tal i com resa el contracte signat entre les parts el dia 23 de març de 1593
amb l’obligació que un cop iniciada l’obra acabés en el termini de quatre anys.
La gestació de la
nova església comportà, pel seu cost, i la manifesta manca de suport econòmic
dels regents, molts maldecaps al consell de parroquians de Sant Martí de
Cerdanyola, que sovint s’endarrerien en els seus pagaments. Malgrat tots els
entrebancs, a principis del segle XVII l’església nova ja estava gairebé del tot enllestida.
No cal dir que
entre els caps de casa de Cerdanyola l’actitud dels jerònims fou interpretada
com una manca de solidaritat i suport vers les necessitats de la parròquia. Criteri
que amb els anys anà adquirint cada vegada més força, en tant que consideraven
la comunitat jerònima només interessada en les rendes que podia obtenir, tal i
com deixa entreveure un document existent a l’Arxiu Diocesà de Barcelona de
l’any 1767, en el que els jerònims es justificaven dels motius pels quals
s’havia sol·licitat d’antic l’adscripció al seu convent de la parròquia de
Cerdanyola: “...que su monasterio está distante de poblado, que sus rentas
eran cortas: que muchos pobres y otros
fieles ivan por motivo de devoción, los
quales por no poder socorrerles con un pedazo de pan, se quedavan sin comer por
las noches: y que estando cercana la
Iglesia de Sardañola, podrían servirla comodamente los Religiosos y con su
unión ejercitan la hospitalidad...que las rentas ahora son suficientes para
mantenir unos 30 monges...el valor del Curato de Serdanyola porque el
Monasterio recoge y percibe sus frutos y emolumentos, pero asseguran que excede
en mucho de los cinquenta ducados de oro de Cámara. ”
Malgrat l’import de
les rendes obtingudes, la pobresa material de la parròquia de Sant Martí de
Cerdanyola, rural i molt poc urbana durant tot el segle XVIII, continuà sent
molt notòria, i les seves rendes, si bé ajudaven a l’economia del monestir, mai
eren considerades per aquest suficients per cobrir les seves necessitats.
Antoni Milà, que
regentava la parròquia l’any 1815, encara sota control del monestir de Sant
Jeroni malgrat que des de 1778 era el bisbe de Barcelona qui proposava al prior
una terna de vicaris perpetus (seculars), es queixava al bisbe que la parròquia
de Cerdanyola: “necessitava casera, monacillo, criado y mulo de precisión,
ya por la conducción de leña, ir al
molino, y demàs necesario a dicho Curato” .
En definitiva la pobresa de la parròquia de Sant Martí de Cerdanyola va perdurar durant tot el temps que va estar agregada al monestir de Sant Jeroni, i només a partir de la segona meitat del segle XIX, quan ja s’havia deslliurat de la tutela dels jerònims, va començar a fer-se més forta i més rica, erigint una nova església parroquial a finals del segle XIX dintre del florents casc urbà.
En l’actualitat l’església parroquial de Sant Martí de Cerdanyola erigida a finals del segle XVI i principis del XVII, coneguda com l’església vella, continua dempeus, embeguda però dins del cementiri municipal que dificulta el seu lliure accés, malgrat haver estat objecte d’una acurada restauració.
Lluís Jordà i Roselló
BIBLIOGRAFIA
SANCHEZ I GONZÁLEZ, Miquel. Història de Cerdanyola. Dels
orígens al segle vint. Montflorit Edicions i Assessoraments. S.L. Cerdanyola
2005.
SANCHEZ I GONZALEZ., Miquel. El Vallès: El monestir dels
jerònims de la Vall d’Hebron. (Cerdanyola i els Agudells. 1546-1837). Dins El
Vallès: De l’Edat Mitjana a la Moderna. Recull de Ponències del V Curs
d’Història del Vallès.Octubre-novembre 2018. Fundació Bosc i Cardellach.
Sabadell 2018.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada