La única obra
atribuïda a Arnau Bargués dins del complex monàstic de Sant Jeroni de la Vall
d’Hebron va ser l’església conventual.
Fins aquí cap especialista en arquitectura medieval ho posa en dubte.
Desgraciadament, la
descripció de l’església sempre escassa a les fonts més antigues o coetànies,
ens planteja més dubtes, no tant en relació a la disposició de la seva planta i
les claus de volta de la coberta, sinó en relació a la distribució dels seus
punts de llum.
Tot fa pensar que
la façana disposava d’una rosassa i cada tram de volta (quatre en total), estava
dotat d’un esvelt finestral, un per costat, amb un total de vuit. Això,
òbviament abans de la construcció del campanar, que en devia amagar un. El problema relatiu a la il·luminació es
planteja quan arribem a l’absis, l’anomenada per les fonts, capella major.
Carles Quintana, a
través de les descripcions per ell conegudes va aventurar una planta de l’església,
però sense conèixer amb seguretat la disposició dels finestrals de l’absis. Va
seguir per fer la traça la descripció que el Pare Jose de Sigüenza havia
assenyalat a la seva obra:
“Labró pues
la devota señora toda la Iglesia, desde sus fundamentos con quatro Capillas muy
grandes, sin la mayor, que es de mucha magestad, y de lo Bueno de aquel tiempo.
Cubrió toda la Iglesia de arcos de piedra: en las quatro clases dellos, antes
de la Capilla mayor puso las armas Reales: en la parte derecha del escudo, las
de Aragón; en la otra dos flores de Lis, y dos peces que parecen barbos; en la
claue del arco de la Capilla mayor puso la figura de su gran deuoto San
Gerónimo; quedó la Iglesia muy bien acabada, y deuota...”
També coneixia en
Carles Quintana la descripció que en feu el canonge Barraquer, qui de ben segur
seguia d’a prop les indicacions de Sigüenza, però també d’altres fonts
relatives a persones que havien vist de primera ma la disposició de l’església:
“Me describió una
iglesia gòtica, y me añadió que era
pequeña, però bonita, que sus muros y boverdas (estas con claves) estaban
formados de pulidos sillares de piedra, que contava dos capillas laterales por
lado, provistas de altares, bien que en el lado del Evangelio había como otra ocupada
por una puerta y en el de la Epístola la fronteriza por el púlpito; que a todas
las capillas cerraban sendes verjas de Hierro; que el coro hallábase en los
pies del templo sobre la puerta del frontis; que la sacristia venia adherida al
presbiterio en su lado de la Epístola y en el opuesto, colateral con la
sacristía, una capilla donde se veneraban los Santos Reyes. Mentóme, pues, dos
puertas: la de la fachada que daba al lado NE. del claustro y por la que solo
los monjes tenían paso, y la lateral, que mirava a O., destinada al pueblo. Dos
ordenes o filas de las acostumbradas sillas, aquí de caoba, rodeaban el coro;
cuyos libros que subían al número de 26 o 28, gozaban fama de muy buenos, y se
decía valían 3.000 libras, o sea 1.600 duros. Sus hojas eran, continúa diciendo
el mismo Carner, de pergamino, y sus letras de colores, unas hermosísimas otras
más sencillas. Como a las capillas también al presbiterio cerraba una verja, la
que por las palabras del manuscrito que la menta, opino sería alta.”
Ja havíem apuntat anteriorment aquestes descripcions,
però les tornem a assenyalar només per remarcar que no hi ha cap referència a
la il·luminació de l’església a través dels finestrals que existien. Tampoc ho
diu Bernat de Bransi a la seva resposta al qüestionari d’en Francisco de
Zamora:
“La yglesia es
de una nave, que desde los cimientos hasta acabarse hizo labrar la devota
señora reina fundadora doña Violante; tiene cinco capillas, sin la mayor; està
cubierta con arcos de piedra, y en las quatro claves de ellos, antes de la
capilla mayor, hizo poner las armes reales; en la parte derecha del escudo las
de Aragón, en la otra dos flores de lis y dos barbos; y en la clave de la
capilla mayor (absis) se puso la figura de nuestro Salvador. Al lado del
Evangelio (costat esquerra mirant l’altar major) y en presbiterio està la
capilla de la santa Adoración de los Reyes, cuyas santes imágenes junto con las
de Nuestra Señora, Niño Jesús y san Joseph son de fino alabastro, trabajadas a
lo antiguo però con mucho primor.”
Contingut aquest que possiblement també Barraquer
coneixia, malgrat les descripcions que li van arribar a través persones que
havien viscut el darrer moment del monestir i que es en tot coincident amb la
seva descripció. Carles Quintana era coneixedor de la informació de Bransi,
perquè ens consta que en el seu arxiu particular existia una còpia de la seva contesta
al qüestionari de Francisco de Zamora, actualment conservada a la Biblioteca Reial de
Madrid.
Si hem de treure algun ensenyament d’aquestes
dues informacions, és que en el presbiteri s’havien obert dues estances, que
possiblement no eren originals. Al costat de l’evangeli (costat esquerra mirant
l’altar major) la capella de l’adoració dels Reis, i al costat dret, o de
l’epístola, la sagristia.
No cal oblidar la
descripció que fa del conjunt conventual i concretament de l’església de Sant
Jeroni en el Diccionario Geográfico Universal, llibre editat a Barcelona
l’any 1834, i anterior per tant a la destrucció del monestir. Descripció
aquesta també coneguda per en Carles Quintana:
“En medio de
ella se halla la Iglesia, á la que además de la puerta ya indicada se entra por
la principal, que se halla en un pequeño pero alegre claustro que rodea un
jardinito o plazuela muy buen blanquejada, y embaldosada; tiene varios arcos de
piedra en cuyas 4 claves estan las armas reales, en la parte derecha del escudo
las de Aragón, en las otras dos flores de lis, y dos peces que parecen barbos:
hállanse entrando en ella, á mano derecha la capilla de la Virgen del
Patrocinio, la de San Miguel, y la Sacristia; y á la izquierda la de San Juan,
la del Sto. Cristo, y la del Cristo de la Agonía, que en otros tiempos se
apellidaba capilla de los Reyes, y aun hoy se conservan los bustos de piedra de
San Melchor, San Gaspar y San Baltasar.
El altar mayor es de orden gótico como el resto del edificio y se conoce
que la imagen de estatura natural de San Gerónimo y el nicho en que està
colocada no tienen la misma antigüedad: la parte del altar mayor, sacristia y
el Cristo de la Agonia estan elevados sobre unos dos palmos de la superfície
ordinària y cerrados por una fuerte verja de hierro: cada una de las demàs
capillas tiene igual cerradura bien que sin comunicación alguna entre si. La
torre se eleva en el centro del edificio; tiene dos cuerpos y tres campanes y
en su linterna las del reloj. En el claustro de que habemos hablado hay una
capilla de San Sebastián: en ella se ven dos sepultures, una para seculares y
otra para los religiosos; y en ella se reunen los pedres para algunos actos de
comunidad.”
Fins aquí cap
referència als finestrals de l’absis, però una font coneguda per Siguenza, però
desestimada alhora de fer la descripció de l’església, La Historia Breve de
la fundacion del monasterio de San Hyeronimo de Val de Hebron, d’autor
anònim però monjo de la casa, sí ens aporta llum a l’absis:
“Labro y saco
los cimientos de todo el sitio del Monasterio y cavo y agualo el pavimento del
edificio y acabo la yglesia con quatro capillas muy grandes y principales con
la capilla mayor que es muy espaciosa y autoritzada, cubrio toda la yglesia de
arcos de piedra y en ella ay en los arcos quatro claves dentro del cuerpo de la
yglesia hasta la capilla mayor y en todas las claves estan las armas reales, y
en la clave de la capilla mayor puso una figura del P. St. Hyeronimo, dentro de
la capilla mayor ay a la parte del Evangelio otra capilla que sirve de tribuna
para oyr desde allí los officios diurnos quando viene alguna persona principal
al Monasterio. De la parte de la Epistola esta La sacristia dentro de la misma
capilla mayor y tiene la Puerta enfrente de la capilla ya dicha y en
correspondència suya, lugar que da dentro del cuerpo de la yglesia para hazer
otras quatro capillas dos de cada parte, dentro de la
capilla mayor hay quatro vidrieras grandes pintadas y puso las armas en ellas y
queda la yglesia muy bien acabada y muy devota.”
Efectivament,
l’anònim autor de la Història Breve escrita l’any 1595, ens diu que
l’absis disposava de quatre finestrals amb les seves respectives vidrieres
ornades amb les armes reials, de la reina és de suposar. Aquesta sí és una
informació rellevant, i és aquí justament
on sorgeixen els dubtes.
Si els quatre
finestrals amb les seves vidrieres són d’origen, i no se n’havia tapat cap per
la construcció de la capella de l’Adoració del Reis, la il·luminació de l’absis
era asimètrica. El dubte persistirà, però seria lògic pensar que l’autor, un
monjo de la casa que parla amb certa profusió de detall, hauria de ser
perfectament coneixedor del tancament d’algun finestral de l’absis, i no en
parla en cap moment, només indica: “dentro de la capilla mayor hay quatro
vidrieras grandes pintadas y puso las armas en ellas y queda la yglesia muy
bien acabada y muy devota”.
D’altra banda,
posats a teoritzar, coneixedor de les pràctiques constructives habituals d’en
Bargués, un mestre de l’asimetria, com bé es pot observar a les façanes de la
Casa de la Ciutat de Barcelona, del Palau dels Cabrera de Blanes, o al Palau
del rei Martí de Poblet, per què no hauria d’haver afavorit aquest arquitecte la
il·luminació del costat de migdia de l’absis, on habitualment donava la llum, i
obviar la del costat de muntanya, permanentment obaga?
D’aquesta manera, quedarien
descentrats els finestrals de l’absis, que haurien d’haver estat cinc o tres,
en una obra normal, però mai quatre, exceptuant l’obra d’Arnau Bargués, mestre
de l’asimetria.
Lluís Jordà i Roselló
BIBLIOGRAFIA
ANÒNIM. Historia breve de la fundación del Monasterio
de Sant Hyerónimo de Val de Hebron y de las cosas notables del. Manuscrit. Real
Biblioteca de san Lorenzo del Escorial. Sant Jeroni de la Vall d’Hebron 1595.
BARRAQUER I ROVIRALTA, Gaietà. Las casas de Religiosos en Catalunya
durante el primer tercio del siglo XIX. 2 vols
Barcelona 1906
BARRAQUER I ROVIRALTA, Gaietà. Los religiosos en Cataluña durante
el primer tercio del siglo XIX. 4. Vols
Barcelona 1918
BURGUEÑO, Jesús.
El pla de barcelona a la fi del segle XVIII. Respostes al qüestionari de
Francisco de Zamora. Societat Catalana
de Geografia. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona 2016
DICCIONARIO
GEOGRAFICO UNIVERSAL. Tomo X. VALL DE HEBRON. Imprenta de
José Torner. Barcelona 1834
OLIVÉ I GUILERA, Fèlix. Sant Jeroni de la Vall d’Hebron.
Parròquia de Sant Jeroni de Montbau. Barcelona 1995.
QUINTANA I SEÑER, Carles. Arxiu. Col·lecció particular Oriol de
Fàbreguer-Boixar
SIGUENZA, Jose de fray, História de la Orden de San
Jerónimo. Madrid 1906 (reed.)
VIVIAN, George. (Apuntes de España) 1833-1837. BIBLIOTECA NACIONAL DE ESPAÑA. Cuaderno de
dibujos sobre papel amarillento : lápiz grafito,
pluma, pincel, aguada y tinta. Dib/18/1/8691. Album (47 dibujos)
ZAMORA, Francisco de. Diario de los Viajes Hechos en
Catalunya. Curial. Documents de Cultura. Barcelona 1973.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada