Passa al contingut principal

L’ERMITA DE SANT SEBASTIÀ


Les tres ermites que van arribar a la fi dels dies del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, i que estaven dins els límits conventuals eren, el Sant Sepulcre, Sant Onofre i Santa Magdalena; la quarta, com hem pogut veure per altres apunts a aquest bloc, era fora ja d’aquests límits, però restava encara dins de la tutela prioral, era l’ermita de Sant Cebrià i Santa Justina.

No obstant, pels documents existents al segle XVI, apareix una ermita denominada Sant Sebastià, que desapareix posteriorment en un moment incert, però conservant aquesta advocació l’antiga sala capitular que esdevé alhora capella de Sant Sebastià.

Aquesta situació fa pensar, a priori, que l’ermita de Sant Sebastià, va canviar l’advocació en un moment indeterminat, però posterior al segle XVI, per la de Santa Magdalena.

A la Real Biblioteca del Escorial, es custodia la denominada Historia breve de la fundación del Monasterio de San Hyerónimo de Val de Hebron, manuscrit anònim, redactat l’any 1595 per un monjo de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, que serví de pauta per descriure la part relativa a la història del nostre monestir,  dins de la cèlebre obra  denominada história de la orden de San Jerónimo, escrita en sa major part per la ploma del P. José de Sigüenza, publicada l’any 1605.

En aquest manuscrit, es fa la primera ressenya coneguda de les ermites del monestir de Sant Jeroni. Parla primer, abastament, de l’ermita del Sant Sepulcre, seguidament de la de Sant Sebastià, després de la de Sant Onofre, i finalment esmenta la de Sant Cebrià i Santa Justina. No hi ha cap referència a Santa Magdalena.  

Per la descripció, que en fa aquest monjo anònim, de totes les ermites existents en aquells moments, sabem que l’ermita de Sant Sebastià era de les més antigues:

“La 2a. capilla, o, ermita esta junto al monasterio a la parte de poniente  algo mas apartada que la del Sepulcro y està dedicada al glorioso màrtir San Sebastian por devoción que del tenia el prior que la mando labrar y pintar el retablo que fue hecho cerca de los años de 1500, poco mas o menos, y el dia de su fiesta  del Santo va el convento a celebrar Missa conventual en dicha hermita, y van y buelven en procession solemne; y la vigília de la Santa Asunción el convento por voto, y en la misma vigília va el convento a cantar unas completas en dicha capilla, o, hermita.”

Cap esment fa el pare Sigüenza de les ermites de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, però si fem cas al ressenyat de manera indirecte al llibre de Costums de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, en allò que pertoca a les obligacions, (costums), del sagristà, sí trobem una referència a les tres ermites històriques, però complet silenci en relació a Santa Magdalena. Cal assenyalar que la còpia actualment preservada del Llibre de Costums a la Biblioteca de Catalunya, és de l’any 1732, però l’original (copiat fil per randa) era de de 1593. Cosa que la situa doncs, encara a l’horitzó de finals del segle XVI, i de manera gairebé coetània al manuscrit de la Historia Breve.

“La clau del Sepulcre, y de la Hermita de Sant Sebastia, y Sant Onofre han de estar totas juntes ab un basto penjades en un clau a la Sagristia perquè quant algun frare vulla anar à visitar aquestes santes estacions puga anar(h)i librament.

Està à son carrech concertar lo Sepulcre lo que toca à dintre tantum segons las festes mes, ò menys, y las caritats ques donan allí se han de emplear en obras  per a conservació de aquella santa devoció.”

A partir d’aquí, tenim un salt en el temps, i no disposem de cap referència al motiu del canvi de nom i disposició de la vella ermita de Sant Sebastià. Però si sabem que la vella sala capitular, erigida en temps de La Reina Maria de Castella o en un temps immediat posterior, pren el nom de capella de Sant Sebastià. També sabem que la sala capitular era petita, potser massa petita, motiu pel que en ocasions les trobades amb el monjos es feien a la llibreria, més àmplia.

El P. Siguenza ens fa esment de les limitacions del tamany de la sala capitular, però cap senyal que aquesta hagués esdevingut capella de Sant Sebastià, encara:

“Ay en este monasterio en la pieça que sirve de capítulo, que no es muy grande, debaxo della  dos destos carneros...”

Les limitacions de la sala capitular queden paleses en la relació que fa Raymundo Ferrer prevere de Sant Just i Pastor a Barcelona Cautiva, quan referint-se a la primera irrupció de les tropes napoleòniques al monestir, el dia 3 de juny de  1808, crida l’oficial francès a reunir els monjos en una estança capaç, i aquesta no és altre que la Llibreria.

“Preguntando el Comandante francès por el Prior del Monasterio, y respondiendole el P. Vicario, que estaba en Valencia, fue tal la fúria de todos los oficiales, que levantando sus sables y el otro la pistola, bramando como toros, dixeron: “Descubierto está todo. En Valencia está el Prior para recibir los desertores que vos le enviais, y reunirlos allá con los demás rebeldes para  armarse contra nosotros”. Creia el P. Vicario que iban a pasarle (per les armes), quando el Comandante le intimó que fuese a buscar á los demas Religiosos y los reuniese todos en una pieza capaz; lo que verificado  en la Libreria, se empezó segundo juicio, y fueron reproducidas las mismas especies de la cooperación en la fuga de los soldados.

Mientras esto se verificaba en la Libreria, oíase por el Convento grande ruido de puertas, por entregarse muchos soldados al saqueo, lo que desaprobado por el Comandante, hubo una reyerta entre él y otro oficial que permetia aquella licencia que luego tuvo fin, pero causaron bastante daño, aunque no entraron en la Sacristia.”

Evidencia aquesta narració de principis del segle XIX, que l’antiga sala capitular, amb independència de les limitacions ja conegudes de capacitat, no feia sempre la seva funció primigènia. En aquells moments ja estava destinada a fer simultàniament de sala capitular i capella, sota l’advocació coneguda de Sant Sebastià.

De tota manera desconeixem encara hores d’ara, el moment exacte que es produeix aquesta translació. És a dir, quan l’ermita de Sant Sebastià canvia d’advocació i passa a ser la de Santa Magdalena, moment aquest sens dubte que comportaria també la transformació o adaptació de la sala capitular en capella de Sant Sebastià.

En el segle XVIII, o bé en el transcurs de la segona meitat d’aquest segle, l’ermita de Santa Magdalena i la seva denominació ja existien plenament. Això queda absolutament constatat en un plet existent, que queda recollit en un plànol, custodiat actualment a l’Arxiu Nacional de Catalunya (ANC).

Plànol en perspectiva de les terres, edificis i camins de la rodalia del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Heberon i de la parròquia de Sant Genís dels Agudells. Procedent de la Reial Audiència de Catalunya.  Anys 1785-1786.

Fragment del plànol on es recull a vol d’ocell l’ermita de Santa Magdalena, any 1785/6. (ANC)

L’ermita de Santa Madalena queda identificada també dins la resposta que D. Bernat de Bransi, fa l’any 1789, al questionari de l’oïdor reial D. Francisco de Zamora, quan fa referència a les ermites existents al redós del monestir de Sant Jeroni. Aleshores ja no hi havia cap senyal de l’existència de l’ermita de Sant Sebastià, i si, en canvi, de Santa Magdalena.

No hubo vez, de las muchas que visito  esta su casa el señor rei  don Phelipe II, que no  visitase el santo sepulcro con una tierna devoción, pues la causa  su santa imagen, que es de barro. Otras persones reales le visitaron, siendo la última el señor rei don Phelipe V. Varios prelados mitrados que han imitado  a los soberanos  concedieron  a los que hiziesen lo popio que ellos muchas indulgencias. Tienen asimismo un tanto más arriba la hermita de la penitente santa Madalena, que es en quadro o lienzo, però de mui buena pintura, y otra  dedicada al anacoreta san Onofre. Fuera del territorio patrimonial està la otra hermita, dedicada a los mártires san Ciprián y Santa Justina.”

Interessa aquí la descripció que fa de sant Jeroni i les seves ermites, el Diccionario Geográfico Universal, publicat l’any 1834, justament un any abans de la fi del convent. I com era d’esperar tampoc es fa cap referència a una ermita dedicada a sant Sebastià.

“VALL-DE-HEBRON (SAN GERONIMO DE), monasterio de Gerónimos en Esp., prov. de Cataluña, corregim,. Obisp. y a 1 legua N.N.O. de Barcelona, en el distr. de San Ginés de Agudells de Horta. Sit. en lo alto de un valle que se forma en la cordillera de colinas que cierra la cuenca del llano de Barcelona, entre el punto culminante de la montaña de Collserola, llamado Tibi-Dabo y el Turó de Santa Maria que domina al monasterio, en terreno en estremo pedregoso des de el que se goza en punto de vista el mas agradable, principalment en el local llamado Miranda, que se halla en el S.E. bajo la montaña dicha de Sta. Magdalena, por haber en ella una ermita dedicada a esta Santa, dependiente del monasterio; allí sentado el observador en un banco elevado descubre á su frente á Barcelona, dominando casi en su totalidad la superfície de la siempre concurrida Rambla; al N.E. la amena vega y los pueblos de Horta, San Andrés del Palomar, San Martin de Provensals y un inmenso caserio que constituye mas bien una no interrumpida población al N.O. dirigese la vista por entre contínuas ondulaciones que forman los altos y bajos de las montañas casi siempre  cubiertas de frondoso verdor, perdiéndose generalment la vista en el dilatado Mediterráneo; hay también otra ermita dedicada á San Onofre, situada en el ya dicho Turó de Santa María, á bastante elevación, en el punto que domina la plaza, y en ella mana una copiosa fuente que riega un hermoso jardín, en el que hay un pequeño cenador con una mesa de piedra y poyos de ladrillo, entoldado por las ramas de una parra: sitio también muy delicioso. No es a la verdad la posición del monasterio tan halagüeña, pero no impide que á su frente se descubra la capital del Principado, de suerte que en dias de iluminación se ven  desde la Rambla las luces tan de cerca que á las veces parece sean del tejado del cuartel de los estudios.” (Estudis Generals, aleshores reconvertit en quarter de l’exercit).

I ens confirma, ara sí, el mateix Diccionario Geográfico Universal, el doble ús de la sala capitular.

“...En el claustro de que habemos hablado hay una capilla de San Sebastián: en ella se ven dos sepulturas, una para seculares y otra para los religiosos; y en ella se reunen los padres para algunos actos de comunidad.”

Hem d’anar a raure, com gairebé sempre, a les darreres descripcions del monestir, i aquestes no són altres que les assenyalades pel canonge Gaietà Barraquer, recollides encara de boca d’alguns dels testimonis vivents a la seva època i que havien vist o viscut en el monestir, en els moments previs a la desamortització definitiva de l’any 1835.

Gaietà Barraquer, en molt poques paraules i seguint la relació de Francesc Carner, testimoni, aleshores encara viu, dels darrers temps del cenobi, dona fe que la capella de Sant Sebastià continuava sent considerada com a sala capitular.  

Con entrada por el claustro tenia este a su lado la sala capitular, llamada capilla de san Sebastián, que no es muy grande...

És a dir, que la sala Capitular malgrat la transformació soferta i la seva poca cabuda, mantenia aquesta consideració i actuava com a tal.

També i per acabar de reble el clau, Barraquer fa referència a les ermites, i òbviament l’ermita de Sant Sebastià ha desaparegut per sempre més...

“No es dado despedirme de la descripción de este monasterio sin hacer mención de tres capillitas, que le rodeaban, y de las que aún  hoy el visitante halla como huesos de profanado sepulcro sus cimientos y lamentables ruinas. Al N. del convento, á dos tiros de piedra, en la cresta de una ondulación de la pendiente, la de Santa Magdalena; al E., coronando la huerta del monasterio, más elevada que éste, pero menos que la anterior, la del Santo Sepulcro, y al NO., sobre el mismo monasterio, en su misma estrecha cuenca,  la de san Onofre.

...la ermita llamada el Sepulcro en medio de un jardín pequeño cercado de paredes contiguo al monasterio...: otra llamada de santa Madalena en dicha montaña y cerca la antecedente...: otra dirruida (Sant Onofre) en idem e inmediata a la espresada y un pequeño jardín con paredes...”.

Lluís Jordà i Roselló

 

BIBLIOGRAFIA

ANÒNIM (RBE). Historia breve de la fundación del monasterio de Sant Hierónymo de Val de Hebron y de algunas cosas notables d-él y de las persones señaladas que en la casa ha avido hasta el año de 1595. Real  Biblioteca de San Lorenzo del Escoria. Madrid.

ARXIU NACIONAL DE CATALUNYA (ANC). Plànol en perspectiva de les terres, edificis i camins de la rodalia del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron i de la parròquia de Sant Genís dels Agudells. Proc. Reial Audiència de Catalunya. 1785-1786

AMAT I DE CORTADA, Rafael de (BARÓ DE MALDÀ). Calaix de Sastre  Volum V, (1800-1801). Edicions Curial. Barcelona 1994

BARRAQUER I ROVIRALTA, Gaietà. Las casas de Religiosos en Catalunya durante el primer tercio del siglo XIX. 2 vols  Barcelona 1906

BARRAQUER I ROVIRALTA, Gaietà. Los religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX.  4. Vols Barcelona 1918

BURGUEÑO, Jesús. El pla de Barcelona a la fi del segle XVIII. Respostes al qüestionari de Francisco de Zamora.  Societat Catalana de Geografia. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona 2016

DICCIONARIO GEOGRAFICO UNIVERSAL, VOL X. 1834. Imprenta de José Torner. Barcelona 1834

FERRER, Raymundo. (Presbítero). APÈNDICES. Suplemento e Indices al diario de Barcelona Cautiva en 1808. Tomo Segundo. Antonio Brusi, Barcelona 1815

OLIVÉ I GUILERA, Fèlix. Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. Parròquia de Sant Jeroni de Montbau. Barcelona 1995.

SIGUENZA, José de fray. História de la Orden de San Jerónimo. Imprenta Real. Madrid 1605

VALL D’HEBRON. Llibre de Costums de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. Biblioteca Nacional de Catalunya. Ms. 315 (rotlle A 180).  Monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. Datat sobre 1732


Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

SANT JERONI A LA MUNTANYA - COMENTARIS DE JOAN AMADES

EXTRETS DEL LLIBRE AUCA DE LES FUNCIONS DE BARCELONA  Aquest dia tenia lloc un aplec al convent   de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, situat a mig aire de la muntanya del Tibidabo, vers el cantó de Tramuntana, damunt el vell camí de la Rabassada i de Vista-rica, a la carena de Collcerola. Era molt concorregut perquè marcava la darrera sortida camperola de l’any. Hi anaven els qui patien de l’estómac, per poder beure aigua   de la Font del Bacallà, a la qual eren atribuïdes grans virtuts digestives. La gent deia que coïa el menjar amb gran pressa. Segons la veu popular, si hom posa un bacallà sencer sota el seu raig, al cap de dues hores s’ha dissolt tot, és a dir, se l’ha menjat completament, i no en resta sinó l’espina. La fadrinalla del braç arremangat anaven a dinar a la Font Tenebrosa per veure si en sortia el diable; perquè, segons dir de la gent, dóna a l’infern. Les nits de gran tempesta en sortia en Banyeta amb la cua tota   enravenxinada i se’n baixava   muntanya avall a

L'HOSPITAL DE POBRES DE SANT JERONI DE LA VALL D'HEBRON

Els ordres religiosos cristians incloïen l'Hospitalitat i l'Atenció als malalts, en seu sentit caritatiu i pietós. El monestir atenia i oferia hospitalitat, donava aixopluc i menjar als pobres i peregrins, transeünts i malalts del l’antic camí de Collserola que passava pel davant del monestir. Els allotjava i alimentava "ab la charitat acostumada" en especial en l'aplec que s'organitzava la diada de Sant Jeroni, el 30 de setembre, en que n'hi pujaven en gran nombre, superior al centenar. Si bé una provisió del rei Joan II, del 12 de novembre del 1478, obligava els vianants a desviar-se del monestir per anar a Sant Cugat, amb un ban o crida pública sota pena de mil florins de multa. Document que Josep Fiter recollia de l'antic arxiu del monestir i publicà el 1875: "Davant n(ostr)a Ma(gesta)t es stat exposat humilment p(er) part del prior e frares del monestir de sent Jeronim appellat de la val de bron situat en lo territori de la dita ciutat co

El primer Aplec de Sant Jeroni del primer aniversari de la nostra Associació

  El primer Aplec de Sant Jeroni del primer aniversari de la nostra Associació l'hem fet al centre Cívic casa groga. Participant del seu 30è aniversari, i presentant-nos al barri. He de dir amb molt cordial acceptació i amb ganes d'ajudar-nos per part de les altres associacions, col.lectiu Agudells -no cal dir-, Associació de veïns, Associació de Joves...simpatitzant i col.laborant amb els nostres objectius, que també són del barri. Ens ha presentat el Colectiu Agudells, en Juli, i en nom dels Amics, jo mateix (l'Oriol)  he exposat que avui era també el dia de Sant Jeroni, el nostre primer aniversari com associació, i els nostres objectius. L'acte es va celebrar a l'exterior del Centre Cívic a les 19:30 hores. AAMSJVH