És un fet incontestable que a redós
del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron van existir tres ermites que
formaven part del seu conjunt sagrat. Aquestes ermites estaven sota el govern i
custòdia del convent.
El seu nombre no devia ser escollit a
l’atzar. Sant Jeroni de la Murtra, l’altre monestir jerònim, distant pocs
kilòmetres del de la Vall d’Hebron, també disposava del mateix nombre d’ermites
al seu entorn, tot i que aquestes han tingut millor sort, i total o parcialment,
encara existeixen.
Efectivament, els dos únics monestirs
jerònims masculins fundats a Catalunya disposaven al seu voltant del mateix
nombre d’ermites. La diferència és que a
Sant Jeroni de la Vall d’Hebron la seva existència és imperceptible. Intentaré
posar una mica de llum.
Les ermites eren molt properes al
monestir, situades a escassos tirs de pedra, es trobaven separades entre si,
cosa que facilitava la possibilitat de fer un itinerari de pietat, tant per
part dels monjos com dels visitants de Sant Jeroni.
A diferència d’altres ermites
monacals, com les de Montserrat, no consta que aquestes haguessin estat mai
habilitades per a la vida d’un ermità. Les seves claus es trobaven resguardades
dins del propi monestir.
El llibre de costums del monestir de
Sant Jeroni, conservat a la Biblioteca de Catalunya, parla molt genèricament de
les ermites, però ens confirma que la seva cura era a mans del monestir i la responsabilitat de la
custodia de les claus requeia en el pare sagristà.
“La clau del Sepulcre, y de la
Hermita de Sant Sebastia, y Sant Onofre han de estar totas juntes ab un basto penjades en
un clau a la Sagristia perquè quant algun frare vulla anar à visitar aquestes
santes estacions puga anar(h)i librament
Està à son carrech concertar lo Sepulcre
lo que toca à dintre tantum segons las festes mes, ò menys, y las caritats ques
donan allí se han de emplear en obras
per a conservació de aquella santa devoció.”
El llibre de costums (segons la còpia de
l’any 1732) ens dona també una primera indicació del nom de les ermites, al marge de quin frare tenia la cura de les
claus i el seu manteniment. (Sant) Sepulcre, Sant Sebastià i Sant Onofre.
Uns quants anys més tard, l’any 1789,
Bernat de Bransi a les respostes al qüestionari de Francisco de Zamora, també
fa referència a les ermites del monestir de Sant Jeroni:
“Encima de la huerta hai un pequeño
hermosa jardín, y en él se halla un heromitorio del Santo Sepulcro de nuestro
divino redentor, edificado según el diseño o traza que traxo de Jerusalén el
padre fray Jaime Paguera, profeso de la
misma real casa antes de vestir el sayal monástico en 1533. En el dia està un
tanto variado su primer modelo por el adorno
de pintures y asiento de la santa imagen, que se hizo en maio de este
año 1789.
No hubo vez, de las muchas que
visito esta su casa el señor rei don Phelipe II, que no visitase el santo sepulcro con una tierna
devoción, pues la causa su santa imagen,
que es de barro. Otras persones reales le visitaron, siendo la última el señor
rei don Phelipe V. Varios prelados mitrados que han imitado a los soberanos concedieron
a los que hiziesen lo popio que ellos muchas indulgencias. Tienen
asimismo un tanto más arriba la hermita de la penitente santa Madalena, que es
en quadro o lienzo, però de mui buena pintura, y otra dedicada al anacoreta san Onofre. Fuera del
territorio patrimonial està la otra hermita, dedicada a los mártires san
Ciprián y Santa Justina.”
Davant el fet continuat de parlar de
l’ermita del Sant Sepulcre amb major profusió que la resta d’ermites, tot fa
pensar que justament aquesta era la més important de totes elles. Cosa que
explica l’interès o atracció que sentien per ella reis i prelats. Potser un
dels motius del seu atractiu era que la seva planta era feta a imitació del
Sant Sepulcre de Jerusalem.
També pocs anys després el baró de
Maldà, l’any 1801, en el decurs d’una excursió feta al monestir, visità només l’ermita
del Sant Sepulcre, cosa que confirma justament que aquesta ermita era la més
important de les tres existents:
“Vistes les sagrades relíquies i
tresors en aquell armari de la sagristia, nos isquérem de la iglésia, donats
gràcies d'ensenyar-nos-ho tot al bon pare sagristà, i anàrem a veure, des d'un
ample caminal dels del monestir, a un sepulcre a imitació del Sant Sepulcre
de Jerusalem en sa estructura, qual, caient-se, s'ha renovat tot i pintat, a
devoció, est, de la difunta senyora marquesa de la Mina, ab portalet
proporcionat que es féu a sa estatura...”
La darrera desamortització de l’any
1835 ho va malmetre tot, també les ermites, que a finals del segle XIX eren del
tot en runes i pràcticament desaparegudes.
El canonge Barraquer fa una
descripció de les tres ermites de Sant Jeroni en base a les informacions que
aconseguí de persones que les van conèixer i de les restes que a finals de
segle XIX encara romanien dempeus.
“No es dado despedirme de la
descripción de este monasterio sin hacer mención de tres capillitas, que le
rodeaban, y de las que aún hoy el
visitante halla como huesos de profanado sepulcro sus cimientos y lamentables
ruinas. Al N. del convento, á dos tiros de piedra, en la cresta de una
ondulación de la pendiente, la de Santa Magdalena; al E., coronando la huerta
del monasterio, más elevada que éste, pero menos que la anterior, la del Santo
Sepulcro, y al NO., sobre el mismo monasterio, en su misma estrecha
cuenca, la de san Onofre...la ermita llamada
el Sepulcro en medio de un jardín pequeño cercado de paredes contiguo al
monasterio...: otra llamada de santa Madalena en dicha montaña y cerca la
antecedente...: otra dirruida en idem e inmediata a la espresada y un pequeño
jardín con paredes...”(Sant Onofre).
Queda un dubte, el llibre de costums
del monestir parla de tres ermites, Sant Sepulcre, Sant Onofre i Sant Sebastià.
Sabem que la sala capitular tenia l’advocació de Sant Sebastià. Es refereix a
aquesta capella el llibre de costums? Curiosament no fa cap referència a Santa Magdalena...tenia
una dedicació anterior a Sant Sebastià?
Fèlix Olivé (2) al seu llibre sobre
Sant Jeroni fa una breu referència a les tres ermites sense aportar cap nova informació d’interès:
BIBLIOGRAFIA
AMAT I DE
CORTADA, Rafael de (BARÓ DE MALDÀ). Calaix de Sastre Volum V, (1800-1801). Edicions Curial.
Barcelona 1994
BARRAQUER I ROVIRALTA, Gaietà. Las casas de Religiosos en
Catalunya durante el primer tercio del siglo XIX. 2 vols Barcelona 1906
BARRAQUER I ROVIRALTA, Gaietà. Los religiosos en Cataluña durante
el primer tercio del siglo XIX. 4. Vols
Barcelona 1918
BURGUEÑO,
Jesús.
El pla de barcelona a la fi del segle XVIII. Respostes al qüestionari de
Francisco de Zamora. Societat Catalana
de Geografia. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona 2016
OLIVÉ I GUILERA, Fèlix. Sant Jeroni de la Vall d’Hebron.
Parròquia de Sant Jeroni de Montbau. Barcelona 1995.
VALL D’HEBRON. Llibre de Costums de Sant Jeroni de
la Vall d’Hebron. Biblioteca Nacional de Catalunya. Ms. 315 (rotlle A
180). Monestir de Sant Jeroni de la Vall
d’Hebron. Datat sobre 1732
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada