ANUARI DE L’ASSOCIACIÓ D’EXCURSIONS CATALANA. ANY PRIMER. 1881

 

L’Associació d’Excursions Catalana fou la resultant d’una escissió que es va produir l’any 1878 dins de la recentment creada Associació Catalanista d’Excursions Científiques (1876).

La presidència d’aquesta nova entitat, dirigida per Francesc Xavier Tobella i Josep Fiter i Inglés renuncià al cap de pocs mesos de creada. Ramón Arabia ocupà aleshores la seva presidència fins l’any 1881. Arabia va esforçar-se per recuperar la unió de l’excursionisme català. La fusió però, no es va produir fins l’any 1891, quan aquesta entitat es va unir novament amb l’Associació Catalanista d’Excursions Científiques, creant el Centre Excursionista de Catalunya (CEC).

La tasca cultural duta a terme per L’Associació d’Excursions Catalana fou de gran importància. S’edità un estudi hidrogràfic de Montserrat fet per Josep Ignasi Ursul, un estudi sobre la toponomàstica catalana a càrrec de Salvador Sanpere i Miquel, un estudi sobre la flora de Núria a instàncies d’Estanislau Vayreda. Durant el període que L’Associació d’Excursions Catalana fou dirigida per Francesc Maspons i Labrós es publicaren set volums sobre costums i tradicions, sota el nom de Biblioteca Folklórica. L’associació edità també un butlletí amb caràcter mensual, en el que participaren destacades personalitats literàries i excursionistes, com Carles Bosch de la Trinxeria, Jaume Massó i Torrents, Artur Osona i Cels Gomis, entre d’altres; i publicà dos volums de l’Anuari l’any 1882, del que hem extret la narració dels indrets que seguidament transcrivim.

Lluís Jordà i Roselló

XI. SANT GENÍS DELS AGUDELLS.- SAN CIPRIA.- COLLCEROLA.- LA MARE DE DEU DEL COLL.

Baixant per lo camí-ral, sorprèn á poch de abandonar lo lloch ahont estava emplassat lo monestir, una bonica agrupació de tipicas masias, coronadas per una Iglesia de torre quadrada, recoberta per un teulat en gradació. Es Sant Genís dels Agudells, Antigua parroquia consagrada per lo bisbe Teodorich de Barcelona lo dia 4 de Juliol del any 931. Escassos son los recorts histórichs de aquella Iglesia, que tenint en sos primers temps relativa importància, fou després incorporada al monastir de Sant Geroni per manament de Benet XIII. (1) Aixis y tot se servanen ella senzillas tradicions y lo Llibre de Coses assenyalades de nostre arxiu municipal, consigna que la companyia del capità Dansa al venir de Saragossa en 1558, en auxili de Barcelona, amenaçada per los turchs, s’aposentá en part en la parroquia de Sant Genís. Lo poble, á mitj segle XV, era ben nombrós y dato que ‘ns proba la disminució experimentada en aquell vehinat des de la fundació de la iglesia, es lo de que dos sigles avans, fós declarat parroquia lo santuari de Sant Joan de Horta que avans dependía del de Agudells. (2)

La parroquia conserva alguns objectes de bon gust artístich. Recordem entre altres una pedra simbòlica en lo dintell de la porta, y una campaneta del sigle XVI ab fullatjes y garlandes de relleu.

La marjada que serveix de base á la capella, los xipressos que agrupats en lo cementiri adjunt donan al quadro un tó de indefinible melangia, la flayre de les ginesteras ab llurs grochs matisos, acaban de fer pintoresch aquell lloch.

Seguint lo caminal que al costat de la Iglesia pe ‘l mitj de graniticas rocas s’ obre pas, y atarvessant las pinedes que poblan aquellas montanyas, s’ arriba á una fondalada d’ espesses salzeredes q’ envoltan un petit edifici; la capella de Sant Ciprià, propietat del sr- Marqués d’Alfarrás. Cap data, que asseveri la historia, podem donar de aquell lloch. La tradició suposa qu’ en aquella ermita  feu vida penitent S. Ignasi de Loyola y que devant de son altar, va postrarse lo fundador de la ordre Franciscana. La época  de construcció, que tot lo més aviat se faria en lo derrer ters del sigle XVII no permet á la critica  acceptar aquesta suposició. (3) Tant sols podria ferho, si constés l’ establiement de un edifici anterior al actual.

La mateixa fondalada porta al peu del Laberinto, magestuosa quinta manada construir per lo Marqués d’Alfarrás, que aixis axugá los plors y va calmar lo desconsol de la misèria, quan la lluyta  sostinguda contra Inglaterra en lo sigle passat. Dins lo recinte de aquells jardins, plens de grandiositat, á últim terme de aquell conjunt plé de vida y d’ encantament, s’ alsan encare, coronant lo puig de una montanya, las ruinas de l’antigua torre de Colcerola (4) edificada en lo sigle VIII pera refugi dels cavallers cristians y guayta del pla de Barcelona. Un manuscrit de nostre arxiu municipal ens parla de un fet, succehit á Collcerola durant lo sigle XV. Un membre de la noble família Fivaller estava cassant allí, quan seguint una perdiu va topar ab una mina d’ aygua excel-lent, que s’ portá á Barcelona pera assortir les fonts vehinals, si be es lo cert que ja en la centúria anterior nostra ciutat tenia establerta la conducció d’ayguas.

A má dreta del camí-ral està emplassada la ermita del Coll, construhida en lo sigle XIII y després algunas voltes modificada, especialment al acabarse lo sigle XVI. Lloch de romerias durant tota la edat mitjana, no s’ cosigna en la crònica d’ aquella concorreguda capella cap dato que fassi ressaltar sa importància històrica. Disfruta la Iglesia de molts títols y privilegis concedits per notables personatjes. (5)

1. La butlla en que  aixís se disposava, porta la fetxa del 10 de las calendas de Mars de 1396 y posteriorment, á 25 de Septembre de 1782, per la Secretaría de Gracia y Justicia s’erigí en la parroquia una Vicaría perpétua, de nombrament del Prior de Vall d’ Hebron.
2. La etimologia de aquest  nom dictá una digressió, un xich acertada á nosgtre parer, á D. Francisco Torras, rector que en 1774 governava la parroquia. Perquè obeheix en part á una critica raonable y perquè s’ vegi la importància que aquell sacerdot, modest y desconegut, donava al estudi toponomástich, copiem las conclusions que fá en son treball inèdit. <He trepitjat totes estas montanyas (Puig Adalsen, Puig de Aguilar, Puig de Cerola, Puig de Rocasacreu, Puig de Ginestar, Puig den Gausachs, Puig Moliner, y ninguna  se troba tan insignement aguda que puga donar lo nom de Agutellis ab acutate montium, á la parroquia de S. Genís. Los noms  sempre tenen alguna anlogia ab la mateixa naturalesa de las cosas; que no es tan libre la suposició dels noms, com pensan  alguns poch instruïts. Lo terreno del districte de la parroquia de Sant Genís, sempre ha abundat de aiguas bonas y saludables y tenintse presumpció de estar poblat en lo temps que los Romans domináren la Espanya, per una circunstancia tan característica li donaren lo nom de Acquatellus, terra de aiguas; y anantse corrompent ab lo decurs del temps quedà en lo llatí bárbaro dels sigles antichs Agudellis y en lo romans vulgar Agudells. Confirman esta conjectura los tres ánechs que té per armas lo poble; aucells que per amants del aigua son símbol propi d’ella.>
3. En un quadret de aquesta  capella s’ hi llegeix: <En esta santa hermita feu vida heremítica y monàstica lo gloriós Pare y Patriarca Sant Ignasi de Loyola antes de fundar la companyia de Jesús, pujant á confesar y combregar á Sant Geroni y va fer oració Sant Francesch ab sos companys Fr. Bernat  y Fr. Mateo.>
4. La torre allí edificada s’anomená en sos primers temps de Sobirana y després de Vallseca.
5. Entre altres lo Papa Climent VIII, va concedirli lo privilegi de poder celebrar á porta oberta en lo temps d’enterdits, segons consta en un breu apostólich signat en 8 de Juliol de 1595.

XII. SANT JOAN D’HORTA

Corria l’any 993, y una nova derrota degueren afegir los cristians á la prolongada llista de las probas ja sofertes.

Los sectaris de Mahoma, alentats per la victoria, que ‘ls era propicia, s’havian possessionat del castellà de Gant, prop de Caldas de Montbuy, passant a coltell á cinch cents dels defensors, entre quins, segons los cronistas, se contava lo comte Borrell de Barcelona, y ab lo terror y ‘ls esforços, arribar pogueren fins á la mateixa capital. Senyors ja de sos murs, los alarbsféyan pesar sovint lo pes de llur domini en las contradas del Besós, del Llobregat y del Vallés.

Guiats per llur amor á la patria y moguts per la convicció de llurs idees, alguns cavallers cristians s’ aprestáren á combatre als infidels que assolavan lo plá de Barcelona. Sobresurtí entr ‘ells En Guillem d’Horta, que desde ‘l comens de 994, ab lo concursde sa host reduhida, sostingué una lluyta sens treva y aná guanyant terreno. Pera son refugi, va disposar la construcció de un casal ab una torre forta, y adjunta una capella que posá baix la advocació de Sant Joan Baptista y que, pera perpetuarlo, va pendre lo nom del il-lustre VGuillem. Veus’ aquí l’ origen de la Iglesia  y del poble  d’Horta. (1)

En los sigles posteriors, fou restaurada la primitiva capella marcantse las adicions fetasdper lo caràcter de llur estil arquitectónich, puig en la nau de Sant Joan d’Horta poden apreciarse los ordres bisanti, románich y ojival.

En lo sigle XIII, lo santuari fou declarat parroquia essent son primer rector En Guillem Freixas, nomenat en 1260.(2)

En la plasseta formada devant la Iglesia, s’aprecia un fragment que sembla ésser lo grahó de una creu de terme, y no lluny d’ allí s ‘observa una elegant creu de ferro que s¡apoya en una columna del segle XIV.

La riera d’Horta era lo camí que seguian los consellers de Barcelona, quant en representació dels ciutadans anaven á  rebre á algun personatge  que per aquella banda del plá  vingués a la capital. Aixís ho feren lo dia 19 de agist de 1546, per presentar solemnement llur homenatge al bisbe Cassador que venia de Vich.

Los arxiducs d’ Austria Cárles y Elisabeth, aclamats comtes de Barcelona, restaren a Horta des de 11 de abril de 1709 fins a 28 del seguent mes de Maig. Aubergats en la casa de llur entussista  partidari D. Ignasi Fontaner (3), visitavan sovint la Iglesia de Sant Joan, segons se desprèn de una relació escrita per lo rector Jaume Terrats, que ocupava aquell cárrech per los anys 1696 á 1728.

Durant lo siti de 1714, tenian establert allí un de llurs quartels las tropas aliadas, y en 16 de Abril  de aquell any, un destacament de infanteria  y cavalleria fou derrotat en Horta per uns paisans sortits de Barcelona.

En lo terme d’Horta, y entre la pintoresca planura s’ alsan alguns casals, que imprès portan lo segell d’antigó  en llurs bells finestrals y en los murs que s’ sostenen redressats y ennegrits per la marinada, que fins allí  envia lo Mediterrá. Cap d’ ells emperò serva  recorts de general importància.

1. Lo document inèdit, de ahont extractem aquestos datos, nos en dona també alguns de ben curiosos, que copiem, referintse á la família del donador. Diu aixis: <Esta família generosa se conservó en varon casi hasta fines del siglo XIV, en que Sibila de Hort casó con Francisco de Montañans, cuya òsterioridad duro hasta el siglo XVI, sucediendo al Patrimonio D. Miguel Piella, y después Doña Gerónima Despés y Piella, y ultimamente Don Francisco Gaspar de Altarriba y Piella, hijo de Don Gaspar de Altarriba infançon de Aragón, en la villa de Monzón de dicho Reino domiciliado: qual patrimonio el año de 1613, D. Gerónimo de Altarriba, como Tutor del mencionado Don Francisco de Gaspar y de otros pupilos pasó con tierras, derechos y pertenencias y señaladamente al de sus patronatos de la Iglesia de San Juan de Horta, á Pedro Pablo Horta, como parece del auto de venta en poder de Antonio Juan Fita, Escribano público de Barcelona.
2. En la rectoria s’ conserva una cronologia dels que l’ han governada y que foren en nombre de 32 desde 1269 a 1863.
3. Encara avuy se conserva en aquesta casa una llumenera ab las áligas imperials, recort de la estansa qu’ en ella feren los Prínceps tant arditament defensats en llur jegitim dret, per los qui, abandonats y tot, sostingueren una lluyta desesperada avans de rendirse.