Passa al contingut principal

LA DISPERSIÓ I PÈRDUA DEL PATRIMONI DE SANT JERONI DE LA VALL D’HEBRON

 

La dissortada història del monestir de Sant Jeroni en el transcurs de la primera meitat del segle XIX ha afavorit que tot el que fa referència a aquest cenobi estigui envoltat per una espessa boira.

La guerra del francès va comportar un primer incendi del que no es va recuperar mai més. Seguidament les desamortitzacions de 1820 i 1835 van suposar el seu cop de mort, i concretament la darrera, quan a partir de l’estiu d’aquell mateix any de 1835 va patir dos incendis gairebé consecutius.

La distància d’un nucli urbà important, l’isolament i les baixes passions que el monestir havia exercit actuant com a senyor feudal sobre la població pagesa van fer la resta. Venut Sant Jeroni en pública subhasta, el seu desmantellament i el fet d’ubicar-se en un vessant pronunciat de la muntanya van ser la causa que la seva desaparició física fos pràcticament immediata.

Però i el seu patrimoni mobiliari i artístic, què va passar amb ell?

Tenim diverses relacions del que va passar al cenobi l’estiu de 1835 i el dany infligit al seu patrimoni. Intentarem fer una relació, malgrat les inconcrecions i contradiccions existents en relació al salvament parcial del contingut patrimonial de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron.

Les fonts ens menen ineludiblement sempre al canonge Gaietà Barraquer, qui a finals de segle XIX encara va poder parlar amb testimonis presencials de la desfeta del monestir, però també disposem a vegades d’altres fonts, sovint indirectes, que ens donen informacions de gran interès per esclarir aspectes obscurs. Intentaré complementar-les malgrat que el resultat sigui, encara hores d’ara, insuficient.

Els monjos ja eren coneixedors de disturbis  que s’havien produït a Saragossa el 6 de juliol de 1835, però el P. Prior i el P. Vicari veien les coses de manera diferent i contrària. Josep Boada, el pare prior, era del parer que en cas de produir-se una exclaustració passaria de manera pacífica, de manera similar a la de l’any 1820. En canvi Pere Puig, el P. Vicari, tenia dubtes serioses al respecte, entestant-se en resguardar fora del convent algunes joies de la casa.

“Como prevención, pues, las alhajas de plata, tales como varios cálices, dos ostensorios o custodias etc..., metidos en una gran caja, fueron  escondidos bajo tierra, en la falda del monte, cerca de la capilla hoy subsistente de San Cipriano y Santa Justina, según dicen unos, o en el Laberinto del Marqués de Alfarrás, según otros”.

Aquesta primera informació ja és contradictòria perquè com reconeix el mateix Barraquer aquesta li va venir per dues vies, la primera per part del mosso del monestir Francesc Carner i la segona per les germanes del P. Vicari Pere Puig, possiblement aquesta segona sigui la més fiable.

Pocs dies després els monjos foren apercebuts dels luctuosos fets que la tarda i nit del 25 de juliol de 1835, dia de Sant Jaume, s’estaven produint a Barcelona. L’incendi de diversos convents els va fer pensar de seguida que el seu monestir podia córrer la mateixa sort. Com així va ser.

Aquesta situació però també els va donar el temps necessari per salvar alguns dels bens que podien considerar més importants o més fàcils de transportar. Sigui com sigui, al dia següent, amb l’excepció del P. Ascensi M. Pastor, tots els frares després de celebrar les misses preceptives es van acomiadar i abandonaren el convent. Sembla que el primer lloc d’acollida del P. Prior i el P. Vicari, acompanyats d’un nombre significatiu de monjos, fou la casa anomenada Can Biel, malgrat que el seu posterior destí seria divers. El Prior, Josep Boada va ser acollit finalment i va romandre molts anys a la casa del Marquès d’Alfarràs, al Laberint d’Horta.

Diverses fonts apunten que el dia 27 de juliol un grup de persones procedents de Sant Cugat i capitanejats per un tal Majó de Valldoreix, es van adreçar al monestir amb la voluntat d’incendiar-lo i saquejar-lo. “Empero algunos, al señalar la persona, indican que no fué el padre o jefe de la casa Majó, a la sazón alcalde de San Cugat, el que capitaneó a los 25, sino su hijo, capitán, u oficial, de su milicia”.

Apercebut del risc per persones del veïnat, el darrer frare que restava al convent, el P. Asensi M. Pastor va fugir a temps, abans de l’arribada dels brètols.

“…muy poco después de aquella huida se presentaron allí los exaltados de Sant Cugat del Vallés capitaneados por uno de los majó de Valldoreix, soltaron dos o tres toneles de vino de la bodega, de modo que esta quedo convertida en un lago de vino, robaron la ropa blanca de un armario de la hospedería, y cometerían otras tropelías. Colocaron después un montón de sillas en la celda prioral, y le pusieron fuego, es decir incendiaron el monasterio

 

Quan eren a meitat de la feina, l’aparició en escena del batlle de Sant Climent que venia a la recerca d’un parent, va aturar l’acció destructora i l’incendi incipient, dient que havia de donar avís a les autoritats del que allà es produïa.

Entre aquesta data i el 13 d’agost, moment en el l’ecònom Salvador Codoñés signà un inventari del bens recuperats del monestir i dipositats a la capella de Can Blai (realment la capella de Can Fontaner), va transcórrer un temps prou significatiu com perquè moltes peces del convent haguessin pogut estar salvaguardades.

L’inventari conservat i signat per l’ecònom Salvador Codonés, deixa entreveure efectivament que les peces més importants ja havien sortit del convent:

19 casullas viejas de varios colores

2 albas muy usadas

8 cíngulos viejos

20 amitos

48 Purificadores

2 manteles de altar

5 aras

8 misales

3 sacras buenas y otras muy estropeadas

1 capa pluvial vieja

4 sobrepellices de monaguillo

4 campanillas

Varias imagenes, però las mejores de S. Pedro, S. Pablo y S. Gerónimo de madera plateadas, las tres con un relicario en el pecho

4 crucifixos pequeños

4 reloicarios con varias relíquias y una cajita con ser (su) autentica

2 catifas viejas

La urna de madera plateada

Varios candeleros plateados algo viejos

8 lámparas de latón

El palio

La cruz de madera plateada

Un dozel de terciopelo carmesí, una almohade de idem y otro dozel de madera plateado.

Si realment aquesta és la relació completa de bens que mig mes després de la marxa dels monjos va ser recollits, tot apunta que els bens més importants ja no estaven al monestir i es trobaven probablement en un lloc més segur. El mateix Mn. Codoñés ho reconeixia amb l’escrit que acompanyava l’inventari.

“Lo mas principal no se halló ya, y lo que está en mi poder según tengo prevenido por VVSS va notado en el inventario que acompaño... algunas imágenes estan en poder de algunos feligreses mios de toda confiança que en los días de evacuar dicho Monasterio los PP que aun havia, se lo entregaron...”

És de tothom conegut que l’arxiu del monestir fou parcialment portat a la rectoria de Sant Joan d’Horta, on fou redescobert a les seves golfes pels membres de l’associació Catalanista d’Excursions Científiques (antecedent immediat del CEC) força anys després, l’any 1877. Els membres del nucli fundacional  del CEC es van endur més de cent pergamins, actualment custodiats a l’Arxiu Nacional de Catalunya i la resta dels que encara es conservaven a la rectoria, foren finalment traslladats a principis de segle XX a l’Arxiu Diocesà, on encara es troben.

Sant Joan d’Horta, també va ser dipositaria de diverses mostres d’orfebreria sacre, entre elles un calze amb la seva patena i un lignum crucis, servat dins una creu de plata sobredaurada, peces totes elles de principis del segle XVI, i de les que a dia d’avui només es conserva la creu amb el lignum crucis a l’actual parròquia d’Horta.

De la rica llibreria (Biblioteca monacal) poca cosa es salvà. La Biblioteca de la Universitat de Barcelona ha pogut determinar que en els seus fons no més de set llibres procedien d’aquella. L’Arxiu Històric de la Ciutat de Barcelona serva un dietari del segle XVII de fra Pere Bals i la Biblioteca de Catalunya el llibre de costums de Sant Jeroni, còpia del primer terç del segle XVIII de l’original actualment perdut. Aquest còpia es trobava al cor de l’església, poc més.

Per altra banda la capella de Can Fontaner (Can Blai segons Barraquer) va servir de magatzem de molts dels bens salvats de Sant Jeroni, entre ells els que surten esmentats a l’inventari de Mn. Codoñés, però també altres,  dipositats arran del permís previ obtingut per l’alcalde d’Horta, Joan Mariner, que va col·laborar en el salvament dels bens del monestir, així com altres persones que també es van oferir a custodiar-les.

“La sillas del coro fueron depositadas en la capilla de la casa llamada ca’n Blay de Horta (también llamado ca’n Fontanet), hoy (1885) fábrica de curtidos de piel. Allá paró también el órgano. Los libros del coro y algunos  colchones en casa del mismo alcalde de Horta, llamada ca’n Mariner”.

 Justament és per les malifetes produïdes posteriorment per un nou grup de exaltats (estiu de 1836), aquests ara procedents  de Sant Andreu i d’Horta, abans d’anar al monestir de Sant Jeroni per tal de procedir al seu incendi i saqueig que tenim coneixement del salvament previ de molts objectes.

Desgraciadament aquesta turba va passar primer per la capella de can Fontaner (erròniament Can Blai sempre segons Barraquer) cremant gran part del seu contingut i posteriorment per casa del batlle d’Horta, Can Mariner, obligant-lo a cremar també tots els llibres del cor  allí preservats, llibres tots ells de gran vàlua i en un nombre aproximat d’entre vint-i-sis i i vint-i-vuit. 

“Cuando estos de San Andrés pasaron por ca'n Blay pretendieron poner fuego a la capilla donde se hallaban depositados los arriba indicados objetos; mas desistieron de quemar la capilla, pero no los objetos; los cuales fueron sacados, y después de haber tomado de ellos cada uno lo que quiso, les pusieron fuego. Muchos salían de allí tocando una flauta del órgano, a modo de instrumento de viento. Pasaron también a casa del alcalde Mariner, y en su era quemaron los libros de coro...”

Restes de la capella avui dia inexistent de can Fontaner. Foto Arxiu Jordi Vila Traguany

Amb aquestes curtes explicacions Barraquer deixa entendre que altres objectes que no eren els relacionats a l’inventari de Mn. Codoñés  també havien estat dipositats a la capella de Can Fontaner, com les cadires del cor i l’orgue, tot amb l’esperança del seu salvament i posterior recuperació.

Els exaltats després de cremar els llibres del cor dipositats a Can Mariner i molts dels objectes guardats a la capella de Can Fontaner, s’adreçaren al convent i res els aturà. Sant Jeroni completament abandonat fou objecte de depredació i destrucció sistemàtica, afectat ara si per un nou incendi que el devastà. Justament aquest abandó i la solitud de l’indret on es trobava afavoriren l’actuació de persones que el depredaren sistemàticament.

“A estas causas de destrucción hay que agregar el abandono de la casa, merced al cual todo atrevido entraba allá, y se llevaba cuantos materiales de construcción le placían. Se recuerda un hombre que se entretenía en arrancar las cerraduras de las puertas, mientras otros se llevaban las verjas de las capillas, y así cada cual extraía cuanto quería”

De manera indirecte acabem tenint coneixement de l’existència de bens dispersos del monestir que com s’havia apuntat havien anat a parar a diverses cases particulars i mai més foren reclamats o senzillament oblidats.

Can Safont una important casa pairal al redós de l’església de Sant Genís dels Agudells fou una d’elles. Justament Desideri Díez en el seu conegut recull de les masies d’Horta  en fa esment d’una manera gairebé indirecte: A la sala dels senyors hi havia cadires de boga dos canapès de boga, un quadre de Santa Magdalena, un quadre de la Sagrada Família, tots dos de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron...”

Altres fonts, de caràcter oral, recollides per en Jordi Vila Traguany, ens parlen també del paper que va fer la masia Cal Peronet, on la veu popular l’assenyala com a dipositària de gran part del tresor de Sant Jeroni, abans de la seva dispersió. La masia es trobava a peu del camí que portava de Sant Genís dels Agudells a Sant Joan d’Horta.

Església vella de Sant Joan d’Horta abans de 1909. Foto Arxiu Jordi Vila Traguany.

Lluís Jordà i Roselló

BIBLIOGRAFIA

AULADELL i SERRABOGUNYÀ, Joan. La desamortització del monestir de Sant Cugat del Vallès. Grup d’Estudis Locals. Sant Cugat del Vallès 2010.

BARRAQUER I ROVIRALTA, Gaietà. Las casas de Religiosos en Catalunya durante el primer tercio del siglo XIX. 2 vols  Barcelona 1906

BARRAQUER I ROVIRALTA, Gaietà. Los religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX.  4. Vols Barcelona 1918

BIBLIOTECA UNIVERSITAT DE BARCELONA. Llibres exhumats d’un monestir desaparegut, Sant Jeroni de la Vall d’Hebron.

CENTRE EXCURSIONISTA DE CATALUNYA. Excursió a Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. Extracte de l’acta signada el 18 de març de 1877 (signada pel Sr. President de l’Associacio i el Vicepresident).

MORAN, Josep. La destrucció del convent de Sant Geroni de la Vall d’Hebron (Horta), segons el canonge Barraquer. Estudis Santcugatencs. Vol 2. Sant Cugat del Vallès. Desembre 1983.

DIAZ i QUIJANO, Desideri. Les masies d’Horta. Història d’Horta 3. El Tinter Coop. Limitada. Barcelona 1986.

VILA TRAGUANY, Jordi. On es van portar els objectes salvats de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron?. Bloc Associació d’Amics del Monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron.

Comentaris

Entrades populars d'aquest blog

L'HOSPITAL DE POBRES DE SANT JERONI DE LA VALL D'HEBRON

Els ordres religiosos cristians incloïen l'Hospitalitat i l'Atenció als malalts, en seu sentit caritatiu i pietós. El monestir atenia i oferia hospitalitat, donava aixopluc i menjar als pobres i peregrins, transeünts i malalts del l’antic camí de Collserola que passava pel davant del monestir. Els allotjava i alimentava "ab la charitat acostumada" en especial en l'aplec que s'organitzava la diada de Sant Jeroni, el 30 de setembre, en que n'hi pujaven en gran nombre, superior al centenar. Si bé una provisió del rei Joan II, del 12 de novembre del 1478, obligava els vianants a desviar-se del monestir per anar a Sant Cugat, amb un ban o crida pública sota pena de mil florins de multa. Document que Josep Fiter recollia de l'antic arxiu del monestir i publicà el 1875: "Davant n(ostr)a Ma(gesta)t es stat exposat humilment p(er) part del prior e frares del monestir de sent Jeronim appellat de la val de bron situat en lo territori de la dita ciutat co

El que queda d'un gran monestir...

  El vessant de la serra de Collserola, que forma l’inici de la vall d’Horta, era lloc habitat des d’antic per ermitans que vivien escampats per la muntanya aprofitant les coves i el pendent. enllaç - Què queda d'un gran monestir

El primer Aplec de Sant Jeroni del primer aniversari de la nostra Associació

  El primer Aplec de Sant Jeroni del primer aniversari de la nostra Associació l'hem fet al centre Cívic casa groga. Participant del seu 30è aniversari, i presentant-nos al barri. He de dir amb molt cordial acceptació i amb ganes d'ajudar-nos per part de les altres associacions, col.lectiu Agudells -no cal dir-, Associació de veïns, Associació de Joves...simpatitzant i col.laborant amb els nostres objectius, que també són del barri. Ens ha presentat el Colectiu Agudells, en Juli, i en nom dels Amics, jo mateix (l'Oriol)  he exposat que avui era també el dia de Sant Jeroni, el nostre primer aniversari com associació, i els nostres objectius. L'acte es va celebrar a l'exterior del Centre Cívic a les 19:30 hores. AAMSJVH