El decret de desamortització dels
monestirs espanyols de l’any 1835 va resultar un desastre per al patrimoni de
l’estat. La deficient intervenció estatal no va garantir la seguretat dels
immobles confiscats. Aquest procés desamortitzador va transcórrer durant la
primera guerra carlina, circumstància que va afavorir la desprotecció del
patrimoni, amb el resultat d’una gran quantitat
de monestirs saquejats i cremats, un cop abandonats pels diferents ordes
monacals.
L’estat espanyol, àvid gairebé de
manera exclusiva de rendibilitzar els immobles i terres pertanyents als ordes
monacals, va abandonar el seu patrimoni artístic i documental, la qual cosa va
comportar un desastre de proporcions incalculables que mai deixarem prou de
lamentar.
La intervenció del ministeri d’Hisenda
espanyol en la major part dels arxius monacals catalans no va afavorir la seva
preservació, ans el contrari. L’afany de controlar de manera específica les
propietats monacals va comportar que en
moltes ocasions els seus arxius acabessin destruïts o en males mans. L’excepció
va ser només tota aquella documentació que podia assegurar la propietat dels
seus bens immobles que posteriorment van ser posats en subhasta pública per
part de l’estat.
L’apropiació dels arxius parcialment
salvats i que van anar a raure a dependències del ministeri d’Hisenda, mogut
només per un afany limitat a l’interès econòmic, va fer que la documentació
històrica que als seus ulls no tenia valor material dormís en magatzems, en
condicions d’humitat i preservació nul·les i sotmesa a un constant espoli i
degradació. Només molts anys després molts arxius van ser recuperats, (el que
quedava), i van passar a formar part de l’ARCHIVO
HISTÓRICO NACIONAL de Madrid.
Aquest seria el cas dels arxius de
Poblet i Santes Creus, entre d’altres.
El cas de Sant Jeroni és diferent. El
seu arxiu no va ser incautat per l’estat, els monjos abans de l’incendi del
monestir van intentar salvar el seu fons documental repartint-lo per diverses
ubicacions que a priori creien segures. La
rectoria de Sant Joan d’Horta seria una d’elles.
Desgraciadament, la desaparició definitiva
dels ordes religiosos, no va afavorí i menys encara en aquest cas en concret,
que ningú reclamés l’arxiu de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron que
miraculosament es va preservar, tot i que de manera parcial a la parròquia d’Horta.
La part de l’arxiu, incomplet que es
mal guardava a Horta, va ser redescoberta molts anys més tard en unes
condicions pèssimes de conservació pels membres fundadors del Centre
Excursionista de Catalunya l’any 1877, en circumstàncies de les que hem parlat
abastament. L’apropiació (donació del rector d’Horta) als membres d’aquesta entitat de més de cent pergamins en va
assegurar la seva conservació parcial, la resta de documentació no va ser
traslladada a l’Arxiu Diocesà fins gairebé trenta anys més tard, a començaments
del segle XX, amb la pèrdua documental que aquest nou abandó va pressuposar per
a l’arxiu que va romandre a les golfes de la rectoria de la vella parròquia.
En el cas de Sant Jeroni doncs, només una
reduïda aportació documental aliena a la que figurava a la rectoria d’Horta es va conservar (amb honroses excepcions), i és aquella
que procedia de la Intendencia
de Ejército y Provincia del Principado de Cataluña, ens que va substituir les
responsabilitats que corresponien prèviament a la Batllia General amb les seves competències
relatives a Hisenda, derogades arran de la intervenció borbònica i conseqüència
directe de l’entrada en vigor del Decret de Nova Planta. Aquesta documentació
va ser finalment transferida a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.
Això explicaria que pràcticament l’únic fons documental corresponent a Sant
Jeroni de la Vall d’Hebron que es conserva actualment a l’Arxiu de la Corona
d’Aragó, faci referència exclusiva a causes judicials, procedents en la seva
totalitat de la Intendencia de Ejército y Provincia del Principado de
Cataluña.
Lluís Jordà
El detall d’aquesta documentació
figura al Portal PARES (Portal de Archivos Españoles).
Enllaç:
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada