De les tres ermites existents al voltant del recinte
monàstic de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, la més important fou sense cap
mena de dubte la del Sant Sepulcre. Malgrat la seva prominència, les
referències escrites en relació a aquesta ermita són sempre vagues i no ens
permeten fer una idea clara de quina era la seva disposició i estructura.
Bernat de Bransi a les respostes al qüestionari de
Francisco de Zamora, l’any 1789, fa referència a les ermites del monestir de
Sant Jeroni, i molt en especial a la del Sant Sepulcre. En raó a la seva
importància principal, Bransi va assenyalar fins i tot qui era l’autor de la
seva traça (mestre d’obres) i l’any de construcció:
“Encima de la huerta hai un pequeño
hermosa jardín, y en él se halla un heromitorio del Santo Sepulcro de nuestro
divino redentor, edificado según el diseño o traza que traxo de Jerusalén el
padre fray Jaime Paguera, profeso de la
misma real casa antes de vestir el sayal monástico en 1533. En el dia està un
tanto variado su primer modelo por el adorno
de pintures y asiento de la santa imagen, que se hizo en maio de este
año 1789.
No hubo vez, de las muchas que
visito esta su casa el señor rei don Phelipe II, que no visitase el santo sepulcro con una tierna
devoción, pues la causa su santa imagen,
que es de barro. Otras persones reales le visitaron, siendo la última el señor
rei don Phelipe V. Varios prelados mitrados que han imitado a los soberanos concedieron
a los que hiziesen lo popio que ellos muchas indulgencias. Tienen
asimismo un tanto más arriba la hermita de la penitente santa Madalena, que es
en quadro o lienzo, però de mui buena pintura, y otra dedicada al anacoreta san Onofre. Fuera del
territorio patrimonial està la otra hermita, dedicada a los mártires san
Ciprián y Santa Justina.”
La referència que fa Bransi de les visites reials a les
ermites del voltant del monestir, recullen de manera exclusiva la del Sant
Sepulcre, òbviament la més significativa.
En el llibre de costums del monestir de Sant Jeroni de
la Vall d’Hebron, segons la còpia de
l’original feta l’any 1732 i conservada a la Biblioteca de Catalunya, no es fa
distinció de la importància de les ermites, assenyalant només en qui recau la
seva cura. Però si fa una postil·la on es parla de l’atenció que ha de tenir el
sagristà sobre el Sant Sepulcre, tant en la seva bona disposició en ocasió de
les festivitats, com en la seva conservació, així com de les caritats ofertes
en ella, cosa que demostra l’existència d’una especial veneració, mentre que no es diu res en aquest sentit de
les altres dos ermites.
“La clau del Sepulcre, y de la Hermita
de Sant Sebastia, y Sant Onofre han de estar totas juntes ab un basto penjades
en un clau a la Sagristia perquè quant algun frare vulla anar à visitar
aquestes santes estacions puga anar(h)i librament
Està à son carrech concertar lo Sepulcre
lo que toca à dintre tantum segons las festes mes, ò menys, y las caritats ques
donan allí se han de emplear en obras per a conservació de aquella santa devoció.”
També el baró de Maldà, l’any 1801, en el decurs d’una
excursió feta al monestir, visità només l’ermita del Sant Sepulcre, cosa que
confirma justament que aquesta ermita era la més significativa i venerada de
les tres existents:
“Vistes les
sagrades relíquies i tresors en aquell armari de la sagristia, nos isquérem de
la iglésia, donats gràcies d'ensenyar-nos-ho tot al bon pare sagristà, i anàrem
a veure, des d'un ample caminal dels del monestir, a un sepulcre a
imitació del Sant Sepulcre de Jerusalem en sa estructura, qual,
caient-se, s'ha renovat tot i pintat, a devoció, est, de la difunta senyora
marquesa de la Mina, ab portalet proporcionat que es féu a sa estatura...”
Efectivament, segons ja havia assenyalat
Bernat de Bransi a les seves respostes al qüestionari de Francisco de Zamora,
la renovació de l’ermita del Sant Sepulcre s’havia portat a terme l’any 1789,
és a dir, molt pocs anys abans de
l’excursió del Baró de Maldà (1801). El baró de Maldà incideix amb la similitud
de l’ermita amb el Sant Sepulcre de Jerusalem, “a imitació del Sant Sepulcre
de Jerusalem en sa estructura”.
La desamortització de l’any 1835 ho
va malmetre tot, també les ermites, que a finals del segle XIX eren del tot en
runes i pràcticament desaparegudes. El canonge Barraquer parla de les ermites
de Sant Jeroni, en base només a les informacions que aconseguí de persones que
les van conèixer i de les poques restes que encara romanien dempeus en aquells
moments, però dissortadament no fa cap descripció acurada.
“No es dado
despedirme de la descripción de este monasterio sin hacer mención de tres
capillitas, que le rodeaban, y de las que aún hoy el visitante halla como huesos de profanado sepulcro sus cimientos y
lamentables ruinas. Al N. del convento, á dos tiros de piedra, en la cresta de
una ondulación de la pendiente, la de Santa Magdalena; al E., coronando la
huerta del monasterio, más elevada que éste, pero menos que la anterior, la del
Santo Sepulcro, y al NO., sobre el mismo monasterio, en su misma estrecha
cuenca, la de san Onofre...la ermita
llamada el Sepulcro en medio de un jardín pequeño cercado de paredes contiguo
al monasterio...: otra llamada de santa Madalena en dicha montaña y cerca la
antecedente...: otra dirruida en idem e inmediata a la espresada y un pequeño
jardín con paredes...”(Sant Onofre).
Fèlix Olivé (2) al seu llibre sobre
Sant Jeroni fa una breu referència a les tres ermites sense aportar cap nova informació d’interès:
“ A part del
nucli d’edificis del recinte del monestir i del carrer de casetes del pati, hi
havia tres ermites escampades al voltant del cenobi. La del Sant Sepulcre, al
mig d’un verger amb tanca de pedra, tocant a sobre l’horta; la de Santa
Magdalena, al capdamunt, gairebé al llom del serrat, i la de Sant Onofre,
rodejada de jardí tancat amb parets, al damunt del camí veïnal”
El fet de parlar de manera repetida de l’ermita del Sant
Sepulcre per davant la resta d’ermites, fa pensar que efectivament no només era
la més important, sinó també la que presentava una major devoció. Això explicaria
l’interès o atracció que sentien per ella reis i prelats. Possiblement al marge
de l’advocació, un dels motius que afavoria la seva veneració havia de ser la
seva construcció, feta a imitació del Sant Sepulcre de Jerusalem.
Tot i les repetides visites que diversos personatges
significats van fer a l’ermita del Sant Sepulcre, no coneixem quina era l’estructura,
no disposem de cap traça de la seva planta, tampoc de cap imatge anterior a la
seva destrucció. Per aquest motiu, i a desgrat de saber que el Sant Sepulcre de
Jerusalem va servir de model per a la la seva construcció l’any 1533, no podem assegurar si guardava alguna una
semblança amb l’original.
Aventuraria però, que en Jaume Paguera, el frare tracista i constructor de l’ermita del Sant Sepulcre, devia incorporar-hi l’element més característic de l’església homònima de Jerusalem, la rotonda coberta amb cúpula que es troba a la capçalera del temple més sagrat de Terra Santa.
Desgraciadament, si l’ermita ja va havia patit
deteriorament, alteracions i reformes en el decurs dels segles, el segle XIX va
significar el seu cop de mort. Les fotografies existents de finals d’aquell
segle del cenobi jerònim, ens mostren des de la distància una ruïna
retallant-se dalt la carena.
El segle XX no va ajudar massa, ans al contrari, la
base aterrada de l’ermita va servir perquè de manera furtiva algú l’aprofités
com a fonamentació d’una construcció nova. Avui dia costa reconèixer que en
aquell indret s’arribava des del monestir per un ampli camí fins arribar a
l’ermita del Sant Sepulcre, voltada en el seu moment d’un bonic jardí clos.
Lluís Jordà i Roselló
BIBLIOGRAFIA
AMAT I DE
CORTADA, Rafael de (BARÓ DE MALDÀ). Calaix de Sastre Volum V, (1800-1801). Edicions Curial.
Barcelona 1994.
BARRAQUER I ROVIRALTA, Gaietà. Las casas de Religiosos en
Catalunya durante el primer tercio del siglo XIX. 2 vols Barcelona 1906.
BARRAQUER I ROVIRALTA, Gaietà. Los religiosos en Cataluña durante
el primer tercio del siglo XIX. 4. Vols
Barcelona 1918.
BURGUEÑO,
Jesús.
El pla de barcelona a la fi del segle XVIII. Respostes al qüestionari de
Francisco de Zamora. Societat Catalana
de Geografia. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona 2016.
GRAS I
ELIAS, Francesc. Siluetes d’escriptors catalans del segle XIX. 1a. Sèrie.
L’avenç. Barcelona 1909.
OLIVÉ I GUILERA, Fèlix. Sant Jeroni de la Vall d’Hebron.
Parròquia de Sant Jeroni de Montbau. Barcelona 1995.
VALL D’HEBRON. Llibre de Costums de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. Biblioteca Nacional de Catalunya. Ms. 315 (rotlle A 180). Monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. Datat sobre 1732.
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada