De tots els antics ermitoris que existien abans de la creació del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, un va perviure, Sant Cebrià i Santa Justina, conegut popularment com Sant Cebrià d’Horta.
Els orígens d’aquesta ermita son desconeguts si bé al segle XII, es té coneixement de la seva existència. Aquesta proximitat al monestir de Sant Jeroni sovint va comportar una dependència espiritual dels monjos jerònims si bé no consta que en tinguessin ple domini.
Bernat de Bransi l’any 1789, en la seva contesta al qüestionari de Francisco de Zamora, fa una referència esclaridora en aquest sentit:
“Fuera del territorio patrimonial (en referència all monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron) està la otra hermita, dedicada a los mártires san Ciprián y Santa Justina. Su Yglesia aunque pequeña es bonita. De algun tiempo, su hermitaño tiene pegada a ella su habitación, iva con hábitos ptropios de los donados de dicho monasterio, y siempre que el prior celebrava iva a confessar en el monasterio y comulgaba con los monges coristes y hermanos legos en la missa mayor. Muchos de sus heremitas han florecido en virtud y penitencia, y algunos fueron visitados por los grandes patriarcas, el padre San Francisco de Assís y el padre San Ignacio de Loyola. Este estando en Barcelona, al principio de su conversión, solia retirrarse en dicha hermita las vigílies de fiesta, y el dia siguiente subia con su hermitaño a confessar y comulgar en la yglesia del real monasterio. La Iglesia de San Cyprián y Santa Justina està consagrada pero no ha podido apearse (conèixer) los nombres de los obispos consagrantes, ni el año de la consagración.”
Bernat de Bransi, en la seva curta referència a l’ermita de Sant Cebrià i Santa Justina, ens dona les claus sobre les que vull fer girar aquest escrit. La seva dependència espiritual del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron i la relació de Sant Ignasi de Loiola amb Sant Cebrià i Sant Jeroni de la Vall d’Hebron.
D’aquesta relació del sant amb els jerònims, en dona fe el fet que aquests guardaven, com si d’una relíquia es tractés, una carta escrita del seu puny i lletra adreçada a Isabel Rosés, datada a Roma el dia 1 de febrer de 1542. L’autenticitat d’aquesta carta fou verificada pel p. Jaime Villanueva durant la seva vista al monestir de Sant Jeroni.
“En la sacristía guardan la mandíbula inferior de San Andrés Apostol; un cíngulo o cinta de San Jerónimo, regalado por Santa Paula; un brazo de San Simeón Stilita, y otro de Sant Elena; una carta original de San Ignacio de Loyola, fecha en Roma a 1º de febrero de 1542; un lignum crucis con este letrero: hoc lignum S. Crucis a R. Domino Archiepiscopo Miralles rite examinatum. Per ignem examinatum fuit anno Domini M.D.XXX., VI nones octubris.....al laudem et gloria Dei”.
La tradició marca l’interès que sant Ignasi tenia per Sant Cebrià, on en diverses ocasions hi feu estada per trobar pau espiritual, sinó també amb el monestir jerònim on anava a confessar-se i a cercar direcció espiritual. L’ermita de Sant Cebrià com a record del pas de Sant Ignasi, sota la imatge del sant que existia a la dreta de l’altar (1), hi havia emmarcat un pergamí on es feia referència a la seva visita.
“En esta hermita feu vida Heremítica y Monàstica o gloriós pare y Patriarca S. Ignasi de Loyola repetint a menut los exercicis espirituals, regà ab copioses llàgrimes estas sagradas Aras, y pujant al Reial Monastir de Sant Geroni, fundat per la Reyna Dª Violant, confessa ca allí, y combregava à menut, antes que fundàs y fertilisas tot lo univers, ab la caudalosa font de la companyia de Jesus”.
El mateix Sant Ignasi en la seva autobiografia, si bé no emfatitza clarament els indrets escollits per aconseguir un suport espiritual, si deixa entreveure quins podien haver estat.
“Estando todavia aún en Barcelona antes que se embarcase, según su costumbre, buscava todas persones espirituales, aunque estuviesen en ermitas lejos de la ciudad, para tratar con ellas”.
A aquest afany mostrat per sant Ignasi d’obtenir dels monjos jerònims una direcció espiritual, podria haver estat motivada, amb independència de l’indret on es trobava el monestir i que ajudava a la reflexió i la pregaria, pel fet que pocs anys abans (1515) s’havia publicat un llibre que va esdevenir un autèntic èxit, l’espill de la vida religiosa o el Desitjós, editat de manera anònima, però àmpliament atribuït a fra Miquel Comalada, monjo del monestir de la Vall d’Hebron. Cal assenyalar que la primera estada del sant a Sant Jeroni i rodalies, es produeix al voltant de 1523, és a dir molt poc temps després de la publicació del Desitjós, i en un moment on aquesta obra havia produït un important impacte espiritual.
Lluny de ser uns contactes estrictament puntuals, els encontres amb els jerònims es van reproduir, fins i tot després del seu pelegrinatge a Jerusalem, entre els anys 1524 i 1526, sojornant en diverses ocasions al monestir de Sant Jeroni. No tinc cap dubte que Sant Ignasi tenia coneixement i havia llegit L’espill de la vida religiosa o El Desitjós, aspecte que amb tota probabilitat va condicionar l’interès de Sant Ignasi per mantenir relacions de caire espiritual amb sant Jeroni de la Vall d’Hebron. Això explicaria el profund interès que posteriorment els membres de l’orde jesuïta van tenir per la lectura d’aquest llibre, considerada una de les seves obres de capçalera.
L’ermita de Sant Cebrià i Santa Justina, té el privilegi de ser l’única que es manté dempeus de totes les que existien a prop de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, si bé, com he assenyalat abans, mai va estar sota el control material del monestir de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, si en va tenir una forta dependència espiritual.
Bransi, refereix que l’ermità que acudia a combregar i confessar al monestir, anava vestit amb l’hàbit de donat de Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, cosa que fa suposar que amb tota probabilitat formava part d’aquesta comunitat.
El camí de Sant Cebrià fins el monestir no era un camí fàcil, així ens ho documenta el baró de Maldà, quan van fer el camí de retorn des del monestir, després d’haver fet una excursió fins Sant Jeroni de la Vall d’Hebron, a lloms de mules, on van oir missa i van dinar a l’hostal que hi havia a les cases d’en Badia, immediates al convent.
“Sent quatre hores tocades hem resolt baixar a l'ermita o capella de Sant Ciprià, havent-nos-hi acompanyats, per no perdre'ns en aquelles ràpides baixades ab perill, a tropessar, de trencar-nos-hi el coll i barres, rompent.se'ns les costelles de mala manera-, en burros i a peu, lo pare prior i lo pare Mariano; pareixent, alguns trossos de camí, costa de Montserrat, per ses graonades i pedres, anant precaucionant-nos tots per no rodolar per allí antes d'arribar a sant Ciprià, que, mig amagat, i amagats tots entre bardisses i esbarzers en caminets estrets, nos xurriacaven les cames; i, lo pitjor, alguna punxada de tant en tant, que ens coïa un poc.
En fi, arribàrem tots sencers al pla de l'ermita de sant Ciprià, al que entràrem a resar un poc, i als gloriosos sants patriarques Francesc i Ignasi...
Eixits de la capella..., dret baix per aquelles maleses, fins al pla i carretera a la torre de Llupià. Tots menos un servidor de vosaltres, que, muntant a l'ase d'en Ros i en los demés rucso burres la Ignàsia, la Tuies Sitjana i la noieta ab la dida, nos en tornàrem a la torre de Castellbell.”
L’ermita de Sant Cebrià va ser objecte de reformes durant el segle XVIII, reformes que van alterar fins i tot la seva disposició anterior, capgirant-la completament, passant la capçalera a convertir-se en la nova entrada.
Aquesta important alteració, fa que per entendre la seva disposició antiga s’hagi de buscar l’entrada original, una porta adovellada, avui dia tapiada, on ara hi ha instal·lat el retaule. Aquesta disposició de la vella façana és només perceptible des de l’exterior.
La remodelació, pràcticament integral, devia venir també provocada per un mal estat general de l’immoble, cosa que va comportar també una reconstrucció de la coberta, modificant la seva alçada original. La volta actual de la nau de l’església és rebaixada i correspon al moment en que fou reconstruïda.
La reforma va alterar completament l’edifici medieval, possiblement d’origen romànic, o fins i tot anterior, mudant completament el seu aspecte, tan exterior, com interior.,,
A la vella façana existia l’antic ingrés a l’interior de l’ermita, que era l’utilitzat abans de la reforma, accés aquest que fou l’utilitzat per Sant Ignasi, i no l’actual, inexistent encara durant la vida del sant. Es trobava encarada a la serra de Collserola, d’esquenes al pla, i d’una simple observació ja s’aprecien les reformes que van alterar no tan sols la seva disposició original, sinó també l’alçada de la seva coberta.
L’antiga façana deixa albirar també, tot i que degudament tapiat, l’existència d’un òcul que d’igual manera que a la nova façana, devia donar una mica de llum a la ombrívola ermita.
La planta de l’església és rectangular, mancada d’absis. La seva longitud és de sis metres per una amplada de tres metres. La factura dels paraments exteriors, és pobre, amb carreus poc treballats i absència de finestres als seus laterals.
La nova façana, disposa d’una porta rectangular, amb un òcul superior per on penetra la llum i una espadanya aixecada en el moment de la reforma del segle XVIII. A la dreta de la façana actual hi ha de manera annexa, la casa de l’ermità.
Les fotos antigues de començament de segle XX encara recullen l’existència d’un xiprer, davant la façana, signe d’hospitalitat i acolliment. No cal oblidar que fins gairebé els anys seixanta del segle XX, el lloc era molt conegut per les berenades que es feien al seu exterior.
L’ermita de Sant Cebrià i Santa Justina és de sempre un indret tradicional de romiatge, on es celebra encara cada any, el dia 26 de setembre, un conegut i concorregut aplec, amb missa cantada, xocolatada obsequi dels ermitans, i jocs per a infants.
L’interior de la capella manté un retaule d’estil plateresc, del segle XVII, que va sobreviure a la guerra civil, malgrat perdre les imatges dels sants titulars, així com la de Sant Francesc d’Assis i Sant Ignasi que van desaparèixer com a conseqüència dels fets revolucionaris de l’any 1936.
El retaule disposa de quatre fornícules. La central ocupada pels sants titulars, sant Cebrià i Santa Justina, mentre que els dos laterals corresponen a Sant Francesc d’Assis i Sant Ignasi de Loiola. Dalt, encapçalant el retaule la imatge de Sant Genís parròquia que ostentava la titularitat sobre l’ermita de Sant Cebrià d’Horta.
Les noticies històriques relatives a l’origen d’aquest ermitori són més aviat escasses, confonent-se sovint, la realitat amb la tradició, en fer circular històries no constatades documentalment del tot. Així, hi ha la creença que, en el decurs dels anys 1212 a 1215, sant Francesc d’Assis hi feu alguna estada, després d’haver passat pel camí de l’ermita de Sant Medir.
També existeix la idea que aquesta ermita serví de bressol de l’orde dels frares mínims de Sant Francesc de Paula, orde fundada l’any 1493, sota la protecció de Ferran el Catòlic. Bernat Boyl, capellà de noble família d’origen valencià, s’hi instal·là de retorn del primer viatge a les Índies, acompanyant Cristòfol Colom, abans de pertànyer a aquesta nova orde.
Encara amb posterioritat a l’estada de Sant Ignasi, Sant Francesc Xavier hi va pujar per pregar en diverses ocasions, segons figura en una làpida existent a la façana exterior de Sant Cebrià, que recorda parcialment el contingut del pergamí perdut que figurava dins l’església.
“En esta hermita feu vida eremítica y monàstica lo gloriós Pare y Patriarca Sant Ignasi de Loyola, antes de fundar la Companyia de Jesús, pujant a confessar i combregar a Sant Jeroni. I va fer oració Sant Francesc Xavier amb sos companys”.
BIBLIOGRAFIA
Barraquer i Roviralta, Gaietà. Las casas de Religiosos en Catalunya durante el primer tercio del siglo XIX. 2 vols Barcelona 1906
Barraquer i Roviralta, Gaietà. Los religiosos en Cataluña durante el primer tercio del siglo XIX. 4. Vols Barcelona 1918
Burgueño, Jesús. El pla de barcelona a la fi del segle XVIII. Respostes al qüestionari de Francisco de Zamora. Societat Catalana de Geografia. Institut d’Estudis Catalans. Barcelona 2016
Curet, Francesc. Visions Barcelonines (1760-1860). Muralles enllà. Editorial Dalmau i Jover. Barcelona 1956
Garrut Romà, J.M. Itinerarios de Piedad en Barcelona. Aymá SL. Editores. Barcelona 1952.
Madurell, Josep M. Sant Cebrià d’Horta. Barcelona. Divulgación Histótica. Volum V. Aymá Editor. Barcelona 1948
Mora i Presas, Francesc. El romànic de Collserola. Llibre de Motxilla. Publicacions de l’Abadia de Montserrat. Barcelona 1987.
Olivé i Guilera, Fèlix. Sant Jeroni de la Vall d’Hebron. Parròquia de Sant Jeroni de Montbau. Barcelona 1995
Permanyer, Lluís. Sucia ermita de Sant Cebrià. La Vanguardia 23 d’abril de 2005.
Puig, Ignacio. San Ignacio de Loyola y Barcelona. Imprenta revista Ibérica. Barcelona 1955.
Lop Sebastià, Miquel. Records Ignasians a Barcelona. Vè. Centenari del Naixement de Francesc Xavier. Edit. Cristianisme i Justícia. Barcelona 2005
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada